Manon Lescaut: amor o luxe?

29.05.2018

El proper dijous 7 de juny s’estrena al Liceu el primer gran èxit de Giacomo Puccini, Manon Lescaut, amb el tenor Gregory Kunde com a Des Grieux i la soprano Ludmyla Monastyrska com a Manon Lescaut, acompanyats d’un cast de luxe. Una coproducció molt reeixida que el Liceu situa en el context de la immigració de principis del segle XX. Podeu escoltar el podcast d’Aina Vega al final d’aquest article.

'Manon Lescaut', de Puccini|Foto: Laura Ferrari

Després de Le villi i Edgar, Puccini va encertar-la de ple amb Manon Lescaut (1891-92) situant-se, definitivament, com l’hereu de Verdi, qui també havia triomfat per primera vegada amb la seva tercera òpera, Nabucco. La gestació del llibret de l’obra de Puccini va ser de tot menys senzilla. Si bé moltes fonts destaquen que és anònim, el cas és que hi van participar fins a set personatges, amb Puccini inclòs: Ruggero Leoncavallo, Marco Praga, Giusepe Giacosa, Domenico Oliva i Luigi Illica. D’aquests, Giacosa i Illica col·laboraran estretament amb el geni de Lucca en properes òperes –La bohème, Tosca i Madama Butterfly seran els grans èxits del trio. En qualsevol cas, l’enrenou produït amb tants llibretistes resultà de l’adaptació d’un clàssic de l’Abat Prévost, amb títol homònim al de Puccini: una història d’amor plena d’arquetips i seqüències fulletonesques. Situacions límit que se succeeixen perquè el compositor pogués treure el màxim profit a les tessitures en litigi i els decorats variats, per donar joc als escenògrafs. Un estudiant es troba amb Manon Lescaut quan una diligència l’ha d’enviar al convent. L’amor d’aquesta història de vulnerabilitats i hipocresia neix a primera vista, però ella posarà per davant la comoditat i la vida luxosa de París per després penedir-se’n i viure uns periples que acabaran amb la mort de la protagonista.

L’obra de Prévost es va publicar el 1731 i es considerà escandalosa, ja que situava Manon com una prostituta, i fou prohibida. Potser per això ha arribat a tenir fins a set versionadors: Balfe, Auber, Kleinmichel, Busser i Henze, a banda de Puccini i Massenet, que havia escrit la seva Manon l’any 1884, però la joventut de Puccini avantatjava el rival amb la seva exhuberància i espontaneïtat d’expressió per engendrar una obra amb un arravatador torrent melòdic. Puccini diria, a propòsit de l’obra, que “Massenet la veia com un francès amb maquillatge i minuets i, en canvi, ell la veuria com un italià, amb passió desesperada”.

Giacosa i Illica col·lboraran estretament pe Giacosa, Domenico Oliva i Luigi Illica). D’aqn l’uallament, planyent-se per la sevL’òpera de Puccini es va estrenar el 1893 al Teatro Regio de Torí, i va arribar al Liceu el 1986. Puccini presenta una obra ja molt madura, amb tots els ingredients veristes: a partir de l’amor apassionat envia un missatge directe al cor de l’espectador, amb una orquestració colorista, veus al límit del reglament, estridents i estripades, i una música amb els mínims números tancats, que converteixen la melodia en un contínuum a la wagneriana –de fet, Puccini beu molt del geni de Bayreuth, ja que empra els Leitmotiven.

La temàtica, d’altra banda, és molt adient per al verisme, ja que es tracta, al cap i a la fi, de l’ascens i la caiguda d’una dona molt real, materialista, immadura i egoista. Una de les femmes fatales que il·luminarien els expressionistes, o la Belle Dame Sans Merci de Mario Praz (The Romantic Agony), portadora d’angoixa i ruïna emocional; una mantis que actua amb intensitat catàrtica. Evidentment, convenientment edulcorada per la cort que li fa Des Grieux.

L’acte primer se situa a Amiens, on un grup de joves exalcen la joventut com a valor suprem (“Giovenezza é il nostro nome”, “Joventut és el nostre nom”) mostrant optimisme i vitalisme, com si la vida passés d’una volada, per això s’encomanen a la deessa Esperança per combatre la malenconia.

'Manon Lescaut', de Puccini|Foto: Laura Ferrari

‘Manon Lescaut’, de Puccini|Foto: Laura Ferrari

Entra el cavaller Renato Des Grieux, preguntant-se per l’amor: és una tragèdia o una comèdia? No pot respondre, ja que “io non conosco!” (“no el conec”). Però, tal vegada, “Tra voi, belle brune e bionde” (“Entre vosaltres, belles morenes i rosses”) s’amaga el seu proper amor. És una ària plena d’esperança que arriba després d’una cadència de dominant que desemboca a la tònica, un passatge que arrenca amb gràcia, desenfadat, i que s’enfosqueix quan el noi reclama que li revelin el seu destí. Però torna a la jovialitat en un ample fraseig mentre l’orquestra l’acompanya amb pizzicati per, finalment, fondre’s el seu cant amb el del jovent, que mostren un hedonisme propi de la joie de vivre que es resumeix amb el cant de “Festeggiam!” (“Gaudim”).

Arriba un cotxe de cavalls amb tres desconeguts, una dama i dos homes -un de jove i un de més gran. Estan disposats a passar la nit a l’hostal: Lescaut i Geronte estan acompanyats d’aquella de qui, a primera vista, s’enamora Des Grieux. Nerviós, el noi li pregunta pel nom: “Manon Lescaut mi chiamo” (“El meu nom és Manon Lescaut”), que es convertirà en un Leitmotiv que anirà sonant durant tota l’obra, com a forma de mostrar la omnipresència de la Bellesa i el Capritx, que són els dos apel·latius que més li escauen a la noia. Quan Des Grieux s’adona que Manon serà duta a un convent es plany i, quan la noia se’n va, canta “Donna non vidi mai” (“Mai he vist una dona com aquesta”), una ària que fa aflorar la gran capacitat de crear melodies plenes de bellesa que té Puccini -de fet, el treball melòdic mai deixa de ser fonamental en la seva obra. Des Grieux recorda les paraules de Manon, que per ell són “perfum” i acaricien les seves més ocultes fibres. El noi desitja que el xiuxiueig de la noia no cessi mai. La partitura és inspiradíssima; una melodia d’aires orientals de la flauta obre un dels fragments musicals de la peça més ben emmarcats per l’orquestra, que es desplega en tota la seva magnitud, des de les cordes fins als vents. La línia melòdica té gràcia, elegància, és suggerent i sensual, i no hi falta l’agut per fer lluir el tenor, amb un dramatisme intens al final de la intervenció.

Una música enèrgica fa entrar Geronte i Lescaut, que es declara el protector de la seva germana. El vell té un pla: raptar Manon amb la complicitat de l’hostaler (“il silenzio é d’or”), però Edmondo, amic de Des Grieux, se n’assabenta i li fa saber a l’estudiant enamorat. Apareix Manon en ple “disdegno melanconico” (“desdeny malenconiós”), i el jove li declara el seu amor “eterno ed infinito” (“etern i infinit”), exalçant la seva bellesa, mentre ella, en un duo, repeteix aquestes paraules: l’amor ha triomfat. En un passatge ple de dramatisme, el noi li implora que fugin junts. Quan Geronte la vol festejar, ja és massa tard, però Lescaut, que coneix mol bé sa germana, diu: “Manon non vuol miserie, Manon riconsocente accettarà…” (“Manon no vol misèria, Manon, agraïda, acceptarà…”).

Efectivament, al segon acte, la noia es troba a les estances parisenques del vell i ric Geronte, enmig del luxe i l’ostentació. L’ària de Lescaut “Sei splendida e lucente!” (“Estàs esplèndida i brillant!”) ens situa en el context: Manon havia fugit amb Des Grieux però finalment s’havia tornat raonable i havia pensat en l’estabilitat material. El cello introdueix una melodia delicada, serena i amb un toc de malenconia (és l’ària de Manon “In quelle trine morbide…”, “Rere les mòrbides cortines…”) que comença amb reguladors piano i revela com la noia se sent culpable per haver ferit els sentiments de Des Grieux, a qui encara estima, per això la música es torna més apassionada, per tornar a la calma del principi, amb resignació. Abans tenia els llavis ardents, i ara té una luxosa llar. Però, al cap i a la fi, l’alt nivell de vida l’avorreix (“Pur… m’annoio!”), com el madrigal que ha de ballar –que és un manlleu de l’”Agnus Dei” de la Missa de San Paolino, del propi Puccini. Després del minuet, i amb la presència de Geronte, Manon canta “L’ora, o Tirsi, vaga e bella” (“L’hora, o Tirsi, és agradable i bella”), una melodia plena de gràcia, lleugeresa i amb un text, val a dir, poc transcendent, que reforça el poder transformador de l’amor. Destaca un legato expressiu amb appoggiatures i una harmonització que es redueix a la mínima expressió.

Lescaut s’adona que la vida de la seva germana és un error i va a buscar al cavaller Renato Des Grieux, que arriba aportant dramatisme a l’escena, amb una seqüència de Tònica menor-Dominant que desvela la fatalitat entre els escarafalls veristes de tots dos amants. La tensió augmenta: ell, es pregunta si ella l’estima; ella, li demana perdó per ser rica i haver-lo abandonat. Els “Taci, taci…” (“Calla, calla…”) són un exemple d’atac dramàtic a l’agut herència de la tradició wagneriana i que conduirà a l’expressionisme. Però després del dolor i la culpa, arriba el lirisme. Els Leitmotiven van apareixent, indicant l’amor que es professen i presentant els personatges, i tot arriba al clímax amb un bes, una exaltació que se sufoca amb el piano de “Dolcissimo soffrir!” (“Sofriment dolç”).

Arriba Geronte i imprimeix ironia a la seva ira, i els allibera, però Manon està enlluernada per les joies, i Des Grieux a “Ah! Manon, mi tradisce” (“Ah! Manon, et traeixen”) li demana que allunyi els foscos pensaments quan torna a sonar la successió Tònica menor-Dominant amb to funest, perquè ella viu en una gran contradicció, fruit de la frivolitat: ha de decidir si tria l’amor o el luxe, i decideix escollir les dues coses, prenent de casa Geronte les seves joies, encara que sap que és un error. En aquest punt, el turment de Manon és extrem, perquè, en realitat, vol ser “fedele e buona” (“fidel i bona”), però el materialisme la té segrestada. Els amants volen marxar, però el vell la denuncia i l’arresten. L’orquestra multiplica la seva potència, mostrant les vísceres dels tres personatges, que es troben, cadascun en la seva mesura, al límit, fins a proferir un “Oh, Manon” eixordador per part de Des Grieux.

L’Intermezzo és una petita obra mestra on contingut i forma estan treballats de manera profunda. Descriu l’empresonament i el viatge a Le Havre amb Manon presa i s’inicia amb el cello, un recurs per evocar la tristesa, per després incorporar-se la resta d’instruments i, poc a poc, anar-se deixant anar amb una força arravatadora que corprèn el públic per la bellesa de la melodia, la intel·ligència en crear les harmonies, i el joc de timbres, més aviat foscos, per explicar programàticament la desolació. Tanmateix, al final, sembla que una nota ascendent cap a tònica dóna un bri d’esperança. La peça es mou entre la sumptuositat i la insinuació, l’elegància i la sobrietat, però sempre amb punts d’intensa passió pucciniana.

'Manon Lescaut', de Puccini|Foto: Laura Ferrari

‘Manon Lescaut’, de Puccini|Foto: Laura Ferrari

El tercer acte desplega musicalment els temes que han anat apareixent al llarg dels dos primers, refermant les referències sonores amb els esdeveniments i els personatges. El germà i l’amat intenten impedir que la duguin a Amèrica, però totes les dones condemnades pugen al vaixell, inclosa Manon. Aleshores, Des Grieux, en l’ària “No! Pazzo son!”, implora al capità que el deixi anar al vaixell com a polissó per estar al costat de la seva estimada. És una ària estripada, plena de desolació i desesperació on el tema de la fatalitat és omnipresent. El tenor es manté a la zona aguda amb violència, i tot plegat és una premonició del “Mimì” que Rodolfo canta al final de La bohème. La música es torna triomfal amb l’actitud positiva del capità.

Amèrica és la terra on ocorre el quart i darrer acte. El desert de Nova Orleans és el paisatge perfecte per descriure l’estat emocional dels personatges. Manon i Des Grieux vaguen per aquestes contrades buscant avituallament, planyent-se per la seva sort. La música es redueix a la mínima expressió, i la línia melòdica s’acosta al recitatiu. No hi manquen els estereotips; Manon diu tenir “senso di sventura” (“sentiment de desventura”) i és una dona “debole, cedo!” (“dèbil, em rendeixo!”). Poc a poc la música es va escalfant, amb el crit de desesper “Ah! Manon”, de Des Grieux, i, després d’un passatge orquestral dominat pels violins i les dissonàncies, per reflectir l’infortuni, finalment, una llum sonora que es torna agra dóna pas als timbals que introdueixen el “Sola, perduta, abbandonata…” (“Sola, perduda, abandonada…”), el moment més cèlebre de l’obra. És una ària autènticament verista, amb certa discontinuïtat de la melodia i un atac a l’agut dramàtic, amb declamacions desesperades que ja deixen de banda la cerca de la Bellesa per donar pas a l’autenticitat dels sentiments de desolació, debilitat, desconsol i desesperació. Arriba Des Grieux, que ha anat a cercar aigua, sense èxit, i, després de professar-se amor, ella mor en braços de l’heroi, que es queda, ara sí, “sol, perdut i abandonat” pel destí funest.

Manon Lescaut ja pronostica tots els èxits posteriors de Puccini i és un banc de proves ideal per a un jove talentós i ambiciós que vol convertir la seva passió en el seu modus vivendi. Puccini és molt conscient del moment històric en el que viu i té la consciència que l’òpera ha d’explicar històries plenes de veritat, amb una empremta clarament wagneriana, però esbandint els Déus de les seves obres, i prenent atenció especial en la melodia ja que, finalment, no deixa de ser un compositor italià.

El Gran Teatre del Liceu presenta, del 7 al 22 de juny, una coproducció amb el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofia de València amb direcció d’escena signada per l’italià David Livermore, que la situa als processos migratoris de principis del segle XX amb una clara referència a l’Ellis Island (en català, “illa d’Ellis”), una illa situada al port de Nova York, incorporada des de 1965 al Monument Nacional de l’Estàtua de la Llibertat. Va ser des del segle XIX el punt d’inspecció legal i mèdica dels immigrants que arribaven als Estats Units per via marítima. Es calcula que uns 12 milions de persones van passar-hi entre 1892 i 1956. Actualment és propietat dels estats de Nova York i Nova Jersey i el seu edifici principal és la seu d’un museu dedicat a la immigració.

La batuta anirà a càrrec d’Emmanuele Villaume, director musical de la Dallas Opera i director principal de al Filharmònica d’Eslovàquia, que dirigirà noms de talla internacional com els tres Des Grieux, el gran tenor nord-americà Gregory Kunde, i els artistes dels mars del sud amb una ascendent projecció, com el tinerfeny Jorge de León o el portorriqueny Rafael Davila –la versió compta amb la figura d’un actor que farà de Des Grieux, el català Gilbert Bosch. Manon Lescaut serà encarnada per la soprano ucraïnesa de renom Ludmyla Monastyrska i la italiana Maria Pia Piscitelli. S’alternaran com a Lescaut els barítons David Bižić (Sèrbia) i Jared Bybee (Califòrnia) i torna un dels valors segurs de la lírica, el baix-baríton aragonès Carlos Chausson com a Geronte de Ravoir. El rol d’Edmondo l’encarnarà el tenor basc Mikeldi Atxalandabaso, mentre que el nostre baix Marc Pujol serà L’hostaler. Els rols amb menys càrrega escènica i vocal els duen a terme la mezzo catalana Carol García (Un músic), el tenor granadí José Manuel Zapata (El mestre de ball), el tenor alemany Michael Borth (Un sergent), el baix madrileny David Sánchez (El comandant) i el tenor Jordi Casanova com a El fanaler.