Manifest contra la independència d’Espanya

Ramon Pardina forma part del grup Càrmina, que es defineix com “un col·lectiu sense ànim de lucre que reuneix tot un seguit de lliurepensadors que des de la comoditat de casa seva criticaran tot això que feu”. El blog C.A.R.M.I.N.A es renova amb periodicitat quinzenal i hi podeu accedir a través d’aquest enllaç. 

Com a bon intel·lectual, m’agradaria escriure un manifest en contra de la independència d’Espanya. Però no de la independència de Catalunya dins d’Espanya, no, això no té cap importància. Un manifest en contra de la independència d’Espanya respecte de la resta del món.

Com a bon intel·lectual jo no en sé gaire de política, però en els últims temps (digueu-me observador) he detectat un cert augment del sentiment secessionista espanyol pel carrer, un sentiment de gent que prefereix ser espanyola en lloc de ser, posem per cas, ciutadana del món (independentistes espanyols en direm, doncs). Sí, sí, com ho sentiu. Com si el món no fos un lloc prou bo per a ells ¿sabeu? Alguns, amb una mica més d’amplitud de mires que la resta (els independentistes espanyols moderats), diuen que se senten espanyols i europeus. Molt bé. Però… ¿què passa amb la gent de raça blanca? ¿Per què no se’n volen sentir part? ¿Què és aquest afany provincià i demagògic de voler separar a la població de l’hemisferi nord? ¿De posar fronteres entre un esquimal de Lapònia i un senyor de Badajoz? ¿Per què hem de triar entre ser de Badajoz o ser esquimals? ¿No estem tots sota el meridià de Greenwich? ¿Per què hem de triar entre el pare i la mare? És més, ¿qui és el pare i qui és la mare? ¿I si el senyor de Badajoz és impotent? ¿I si un dia un esquimal vol venir a viure a Espanya s’haurà de canviar el nom? ¿Què farà si aquí només tenim una paraula per definir el blanc i a sobre és del Madrid? ¿Com es faran un petó l’un amb llengua i l’altre amb el nas? Tot això, com comprendreu, em té molt preocupat.

Com a bon intel·lectual no miro gaire la tele, però l’altre dia vaig veure la final de la Copa Davis. Com a bon intel·lectual no m’agrada l’esport però, com a bon ric, m’agrada el tennis. Allà, vaig veure un grupuscle de persones radicals (independentistes espanyols nazis en direm, perquè estaven en una grada) que agitaven les banderetes amb fruïció i portaven pintada la cara amb els colors de la bandera espanyola. No cal dir que em va semblar molt desagradable l’utilització d’un event esportiu per fer propaganda de la seva causa antidemocràtica. Tothom sap que hi ha dues coses que no es poden barrejar a la vida: el Bayleys i la Coca-Cola i la política i l’esport. Mentre estaven allà onejant les banderetes (o fent una cosa encara més criminal: tocant el bombo) aquells rebels independentistes espanyols no estaven creant llocs de treball. Tal com sona. Jo avui, per exemple, entre l’esmorzar i el sopar, ja n’he creat tres o quatre. Però això no és el pitjor. El pitjor és que s’enfrontaven a la República Txeca, un germà del mateix territori de l’Unió Europea (de recent entrada al 2004 per cert). ¿Què pensaria un inversor americà si ho veiés? ¿Quina estabilitat dóna això als mercats? ¿Com ajuda a sortir de la crisi? Tothom sap que la Segona Guerra Mundial va començar així, amb un partit de tennis entre un nazi i un jueu, un va dir que la pilota havia entrat, l’altre que no i, com que no hi havia “ojo de halcón”, la cosa es va liar.

El fet és que, fa poc, he anat a Madrid (l’epicentre d’aquest moviment separatista, onada com en diuen alguns, febre en diuen uns altres) per comprovar-ho in situ. I he vist coses que vosaltres no creuríeu. El metro és tot en castellà. De debò. I els rètols de les botigues. ¿Com s’ho farà un anglès (que té accés lliure a les nostres fronteres) per distingir la Puerta de Alcalá de Alcalá Meco si no és en l’idioma que uneix a tots els ciutadans de la UE? I l’escola també és en castellà vernacle. Això no és més que un adoctrinament separatista, ordit amb traïdoria, perquè si ve un alemany a treballar els seus fills hagin d’aprendre aquesta incòmoda llengua tant diferent, d’altra banda, a l’argentí o l’andalús (que sí cal protegir). Però la insolidaritat dels separatistes és tan gran que quan els pressupostos de la UE van en contra dels seus interessos, en lloc de remar tots junts, no els volen acceptar. I no perdonen ni els interessos del deute amb altres regions del territori com Grècia. És el que té ser un separatista com Mariano Rajoy.

En fi, que Espanya insisteix a separar-se de la resta del món sota una bandera. En el seu obcecament, no s’adonen que si no fossin al món no haguessin pogut fer res. Ni capital cultural, ni la paella, ni la Armada Invencible. ¿Com ho faríeu tot això si no fóssiu al món? ¿Eh? I el pitjor de no formar part del món és que no haguessin pogut guanyar el Mundial. ¿Qué haguessin guanyat? ¿El Campionat del buit? ¿Del forat negre? Però ells a la seva. No sé què passaria si un dia Espanya fos un país independent. No es podria viure. Tot el dia discutint amb els francesos, amb els italians que ens voldrien treure les nòvies, amb els portuguesos que voldrien entrenar els nostres equips… No m’ho vull ni imaginar. Per sort, quan em canso de discutir i em quedo sense arguments, els dic:

–¿Qué pone en tu pasaporte?

–Ciudadano de la Unión Europea.

–Pos yastá, no me toques más los huevos.– Com a bon intel·lectual.