Maneres de pintar una arengada, ironia i protesta de Ferrer Margalet

26.03.2019

El passat 22 de març, al Centre d’Art Contemporani La Sala, de Vilanova i la Geltrú, es va inaugurar Maneres de pintar una arengada, un conjunt de creacions gràfiques de Ferrer Margalet. L’exposició es podrà veure fins al 28 d’abril.

‘Maneres de pintar una arengada’, de Ferrer Margalet

No és la primera vegada que Ferrer Margalet afirma en el seu discurs que per al públic en general, no pas per qui té inquietuds culturals i artístiques, “parlar d’art contemporani és com parlar del sexe dels àngels, els sembla una animalada, una ximpleria, una collonada”. ¿I no podria ser també que enfront d’una manifestació creativa que estèticament no s’entén, o que n’incomoda la proposta, amb una certa mandra no es fa l’esforç de mirar-la més a fons?

Tantes vegades hem dit que veure no és mirar, no hi insistirem. Però és mirant que es descobreix que en l’art contemporani hi ha, com en altres camps artístics, obres veres, autèntiques, i obres intranscendents o, pitjor encara, fantasmals, preses de pèl. Discernir el gra de la palla és un repte. Un públic que en general no compta amb referents artístics que el puguin orientar davant de la novetat, l’esgarip o el misteri, que, com és lògic, desbarata la seva zona de confort, quan té al davant una obra de la qual no veu l’entrellat és fàcil que exclami: quina ximpleria. Això quant a una proposta que sembla banal, i potser ho és, o potser no.

Però, ¿què passa quan es mira una obra plàstica que resulta ser també un agent provocador de la consciència en stand by? ¿Opera la intuïció que capir mínimament el significat del missatge llançat des d’una pintura o des d’un dibuix en aquest cas, mouria a respondre amb una responsabilitat que sens dubte es defuig? Totes aquestes consideracions són pertinents respecte de la mostra Maneres de pintar una arengada de Ferrer Margalet, que té antecedents en mostres anteriors (recordi’s la mostra que el febrer del 2014 va tenir lloc a l’antic Ajuntament de Les Corts, de Barcelona, així com altres) en les quals l’autor ja havia desenvolupat obres en les quals en el mateix espai artístic combinava imatges que il·lustraven o contrapuntaven proclames i poemes amb aquell punt de denuncia enfront de les injustícies que trinxen tantes vides i enterren tants valors humans.

En aquesta exposició diu Ferrer Margalet que “es proposa ensenyar les cartes: sets, vuits i cartes que no lliguen”. En efecte, sembla que en el nostre món contemporani res no lligui, tenim la sensació d’estar immersos en un caos. Per sobreposar-nos i esdevenir humanament útils d’alguna forma, Ferrer Margalet respon amb unes obres plàstiques que en la seva pulsió íntima s’abracen a obres d’artistes inconformistes com ell. I és per aquest motiu que ha escollit, també a manera d’homenatge, lemes per a la seva mostra com una cita de Paul Klee: “Un dibuix és una ratlla que surt a passejar”; i una altra cita de René Magritte: “Totes les coses visibles amaguen una altra cosa visible”. I de seguida ens ve al cap la tela de Magritte en la qual es veu dibuixada una pipa que s’acompanya d’una cal·ligrafia en la qual s’hi llegeix “això no és una pipa”. I no ho és perquè és el dibuix d’una pipa. La ficció literària i artística amagant/desvetllant una veritat sempre relativa.

Quadre-cartell “Desperta’t” de Ferrer Margalet

Aquesta cites, i sobretot la de Magritte, enllaça amb el títol de la mostra de Ferrer Margalet, Maneres de pintar una arengada que al·ludeix a les maneres de pintar una poma, lema de la revolta en el camp de les arts que van iniciar una colla d’artistes del XIX, impressionistes i expressionistes que van voler allunyar-se d’un academicisme castrador i fer un art d’acord amb l’esperit del temps. Cada generació llegeix la tradició i la interpreta segons les condicions del seu temps. Tot i no trencar res amb estridència, ja els renaixentistes van fer un art allunyat del gòtic i del romànic precedents.

Amb tot, hi ha vehicles artístics que per no haver esgotat les seves possibilitats expressives, o perquè les espines dels dies els reclamen com a altaveus, periòdicament emergeixen amb força i són utilitzats en acordança tant amb la sensibilitat de l’artista com amb el batec dels temps. Un amic escriptor em comentava dies enrere si he observat que els esdeveniments que estem vivint en el nostre entorn immediat han generat una resposta creativa en el camp de les arts com es va donar en aquells temps de protesta de la nostra generació antifranquista i que en el camp musical han quedat icones sonores com L’estaca de Lluís Llach.

Amb un llenguatge gràfic propi, Ferrer Margalet s’agermana a aquest esperit de protesta i rebel·lia tot desplegant en les seves realitzacions gràfiques una fina ironia plàstica i argumental. En les seves obres sovint hi apareixen proclames en forma d’slogans, o tuits, el llenguatge d’última generació, o versos amb cal·ligrafies integrades en el conjunt gràfic, com veiem en les obres que integren Maneres de pintar una arengada, com volent dir, maneres de pintar la realitat cadascú segons el seu prisma. La proposta plàstica de Ferrer Margalet entronca amb l’art de protesta i contracultural dels anys seixanta i setanta del segle XX. Recordi el lector els impactants cartells realitzats per Miró, Tàpies o Guinovart per posar exemples ben coneguts pel públic. I si viatgem en el temps ens retrobem amb el cartellisme artístic de gran atreviment visual que va tenir un paper de revolta i subversió a l’època d’avantguardes i futurismes, moviments artístics més o menys travessats per ideologies polítiques i socials diverses, energies creatives disposades a revolucionar el llenguatge de les arts plàstiques des dels seus fonaments, uns negant-los, altres adoptant-los transformats.

Les obres de Ferrer Margalet són una invitació a gaudir en primer lloc del seu dibuix que començant per una ratlla que ha sortit a passejar, com deia Klee, traç que en Ferrer Margalet s’acoloreix a la manera dels grafitti, amb colors vius; i, en segon lloc, són un convit a fer atenció a les coses visibles que, com deia Magritte, s’amaguen en les imatges i que l’artista presenta en els seus quadres-cartells per desvetllar memòries adormides o cervells acomodats. Això sí, ho fa de manera amable, pacífica, en diàleg de tu a tu, com dient parlem encara que les nostres opinions convergeixin en uns pocs punts, suficients, però, per mirar d’entendre una mica la realitat meravellosament embolicada i “que trampegem com podem”, en paraules seves.

Les imatges parlen per elles mateixes. Ferrer Margalet diu que “només ha volgut expressar el seu pensament”. Arguments motivats per desgavells socials expressats també en forma d’instal·lacions com una muntanya de cartells, pòsters i pancartes aixecades contra el desesper i que figura que és obra d’una indigent que ha de fer nit en un caixer automàtic. Pensaments i volicions de signe humanístic de Ferrer Margalet que es tradueixen de forma visual amb un traç dibuixístic alliberat de cotilles, a voltes estripat, deformat fins al grotesc per causar impacte en les neurones; composicions amb dibuixos i cal·ligrafies realitzades amb l’estil que caracteritza l’autor, i que malgrat mostrin aquí una protesta en ferm, allà una reivindicació dolorosa, sempre guarden en un bri d’esperança secret, un to diàfan, diürn, solar.