Manel Pitarch, un poeta ociós

25.09.2018

En el panorama poètic de recent fornada no deixa de ser sorprenent que un poeta que compti els seus poemaris per premis, sigui molt escadusser a l’hora de publicar. Joan Brossa feia befa dels aprenents de l’art lírica que a la primera de canvi, amb dos o tres llibres publicats, ja frisaven per veure editada la seva obra completa.

L’escriptor Manel Pitarch | Foto: Pitarch

Manel Pitarch (Vila-real, 1966) va veure editat el seu primer poemari el 2002 en rebre el Premi Jacint Verdaguer d’Òmnium Cultural per l’obra Trajectes del desencís. Amb Primavera entre les runes, el 2015, aconseguí el XIX Premi Marc Granell Vila d’Almussafes i, recentment, ha obtingut el Premi Ibn Hazm de Poesia amb l’obra Poemari per a ociosos (Ed. Bromera) dins dels XXXIV Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2017. Una obra minsa de continent però pregona de contingut.

Filòleg i professor universitari, Manel Pitarch és autor i coautor de diversos llibres de text per a l’àmbit acadèmic i compta, a més, amb diversos articles assagístics d’investigació filològica. Com a poeta és molt metòdic, conscient que la pràctica poètica és del tot inseparable d’una profunda reflexió sobre la naturalesa d’aquesta pràctica. Un observador innat que cus especulacions personals amb els elements que l’envolten perquè «explorar el parc humà / és preludi del viatge iniciàtic». Trava el pas del temps amb la natura que li és més propera, l’instint amb els records i les il·lusions amb els sentits. Tot un corpus que es desenvolupa sota l’ombra ubiqua del mestre Joan Fuster de qui Manel Pitarch es declara deutor i admirador. El poeta de Sueca encapçala cada una de les parts que conformen l’obra i es fa evident un pretès diàleg que serveix de nord al poemari. En aquest sentit, assenyala Pitarch, «la poesia indaga en els sentiments, en les emocions. Però també en les idees i en la raó. No hi ha societat que avanci sense comprometre’s amb l’humanisme».

El llibre Poemari per a ociosos està estructurat en quatre parts d’empremta molt definida, temàtica i estil propi. En la primera, Edifici de paper,  reflexiona sobre diverses entrades del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster a qui pren com a clar referent. «La poesia / anegarà el camp utòpic dels mots / per inundar de sentit / els camps de la sinestèsia». Poemes construïts amb traces del haiku i la tanka. A la segona part, Galeria de vestigis, el record pren cos a través de la paraula, «mentre indague en la natura / el cadàver dels dies» i ho escriu «en la densa serenor de les estances» tot acabant per «passejar la catifa esparsos els sentits / sense objectiu concret».

Trinxera d’orquídies, la tercera, aprofundeix en les tensions entre l’amor i els sentits immers en la natura, en concret la flora, per on vehicula i contempla el pas del temps: «defugim l’equilibri dels sentits / perquè no ens necessitem perfectes» i ho rebla amb «l’alè aigualit de les gàrgoles / per on vagueja moribund el dia / expira sense testimonis» per no caure en «l’engany dolç de la fruita amarga». Finalment a El llegat d’Hesíode trenca la tensió i ens parla de les etapes de la vida i de la seva fragilitat, de la infantesa i de la descendència prenent com a referent el mite d’Èdip. «La serp que vius / canvia la pell / quan la lluna li ho ordena». I més enllà, acabant la lectura ens qüestiona el poeta: «Vertigen? Entre balcons de cartró / albires la infinitud i no t’hi veus, / no reconeixes el precipici». Finalitza el llibre amb un epíleg, Antídot, que pretén alliberar al poeta de tota afectació: «Afuem els versos, el mot antídot / i burlem a traïció el dictat de la pena».

El poeta fa un intens treball de cerca; pretén, vers a vers, interpretar allò que viu com un acte d’expiació. En aquest sentit treu a rotlle recordar Maria Zambrano quan ens deia que l’art desxifra l’empremta deixada per l’existència.

Manel Pitarch, amb la inspiració molt esmolada, ens regala versos on cada un d’ells té un mateix pes decisiu. Versos escrits amb lèxic molt acurat que cobegen un equilibri entre raó i emoció, ficció i realitat. Versos amb vocació simbolista i riquesa d’adjectivació. Versos concebuts en primer terme com a discurs sense paraules per, amb el radar de la intuïció i amb un llampec d’ucronia, acabar confegint el poema.

Poemari per a ociosos, un llibre d’obligada lectura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una molt bona crítica, escrita amb el to precís que tota crítica de poesia caldria que tingués (ben en contra del que sol passar d’habitud en què una retòrica inflamada la substitueix).
    I, efectivament, Pitarch és poesia de debò, per això deu tenir tan poca pub.