Mallorca sura sobre versos

10.04.2014

La primera setmana d’abril l’illa va viure el 16è Festival de Poesia de la Mediterrània, que ja s’ha consolidat i cada any creix i madura de la mà del polifacètic escriptor Biel Mesquida. Pau Vadell ens fa una crònica general del Festival.

Biel Mesquida recitant a Glòria Julià, Lucia Pietrelli i Antoni Marí

Biel Mesquida recitant a Glòria Julià, Lucia Pietrelli i Antoni Marí.

 

Pre-vers

Si ens trobéssim enmig d’un setge cultural, Mallorca sortiria vencedora. 13 poetes de moltes procedències diferents feren sentir el seu crit en vuit idiomes de l’esperit diferents.

Els dies precedents al festival, alguns dels poetes de procedències més llunyanes anaven arribant a Son Oliver, una possessió bellíssima del petit poble de Sant Jordi.
La perfecta comunió dels poetes amb el descans i la confluència de cultures com és l’entorn geogràfic i estratègic de Mallorca acabaren de lligar les cultures i les llengües en una orgia que cada any plana en forma de recitals i activitats molt diverses.

Per tal de vestir el Festival de contemporaneïtat, aquest s’inicià amb una petita recepció al nou establiment de disseny de la ciutat, l’hotel Balanguera. Vi, companyia i versos. Els poetes convidats d’aquest any: Dionisio Cañas, Mezouar El Idrissi, Glòria Julià, Blanca Luz Pulido, Antoni Marí, Mateu Matas, Adnan Özer, Roger Pelàez, Lucia Pietrelli, Rodrigo Rey Falero, Pedro Sena-Lino, Christian Sinicco i Louise Warren feren un petit tast de la seva obra. Vam poder comprovar la potència, l’energia i la vitalitat que tendria aquest festival.

El dimarts 1 d’abril, després d’una roda de premsa accidentada, la poeta mexicana Blanca Pulido i el poeta Pedro Sena-Lino van congratular-se d’ésser a Mallorca i poder compartir uns dies de festival i versos amb belles persones. Biel Mesquida recordà que l’esperit d’aquest festival és el de la convivència, les reaccions i accions, recitals i projectes que sorgeixen d’aquest compartir. Amb el d’engany ja són més de 220 poetes que han participat al llarg de les setze edicions que s’han portat a terme ininterrompudament des de 1999.
També intervingueren Antoni Vera, director de l’IEB i Joan Rotger, vicepresident del Consell de Mallorca i responsable de Cultura. Entre les dues institucions han fet possible l’estada dels tretze poetes a l’illa i el seu manteniment. Engany el festival ha comptat amb un pressupost de 22.000 euros i la col·laboració de la Fundació Cases Museu Llorenç Villalonga, Pare Rafel Ginard i Blai Bonet, del Centre ACA de Búger, de la Institució de les Lletres Catalanes, de l’institut Camões i de la Universitat de les Illes Balears.

Des de fa uns anys Antoni Caimari, el nostre ermità cultural, un home savi i un poc sant, acull els poetes a la Fundació ACA, on hi ha una capella-estudi. Allà quedà enregistrada la veu de tots els poetes recitant els seus versos i la seva poètica. Un temple bujarró amb una terrassa que dóna a tota la plana de Mallorca. En aquell indret tel·lúric i màgic els participants poden gaudir d’un arròs brut i de la delicadesa de la cuina mediterrània.

 

Blai Bonet glosa

Amb quatre fues els poetes s’enfilaren al microbús que els havia de portar a un altre temple, el Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet, a l’altre punta de l’illa, al poble sureny de Santanyí. Tot i que Mallorca és petita, Joan, el conductor, no sabia les tresques del sud i va haver de demanar a la poeta italiana resident a Calonge des de fa dos anys, qui guià l’expedició fins el Centre. Allà foren rebuts per la directora del Centre Carme Castells, la responsable Carlota Oliva, la regidora de Cultura Francesca Vidal i hi foren presents el poeta Antoni Vidal Ferrando, l’escultor Jaume Canet, el dramaturg Jeroni Obrador o el filòsof J.Jesús Camargo. Allà conegueren el llegat del poeta universal i visitaren l’exposició permanent. El recital fou breu, però intens, i acabà amb unes gloses improvisades de Mateu Mates Xurí, que va reescriure un poema de Blai Bonet amb heptasíl·labs, la rima tradicional, ben cantada, que va deixar tothom entusiasmat, amb gust de poc; una bona forma de promocionar l’acte central del festival que tendria lloc dos dies després.

 

Feliu Ventura, 20 anys sobre l’escenari

El concert que precedeix cada any la Nit de la Poesia al Teatre Principal de Palma engany va portar a l’escenari el cantautor Feliu Ventura i el guitarrista Borja Penalba. Tot i el partit del Barcelona i l’Atlètic de Madrid, la platea del teatre es va anar omplint i el concert fou tot un èxit; un assaig perfecte per la gira que el cantant està preparant per celebrar els seus vint anys damunt l’escenari i que el portarà arreu del territori català. El cantant va omplir de versos l’escenari. Cantà Vicent Andrés Estellés, Marc Granell, Ovidi Montllor, Salvat- Papasseit…. i feu un catàleg de reclamacions polítiques i encara degué quedar curt, ja que Mallorca viu un veritable atac lingüístic i cultural des de tots els fronts. Parlà de la crisi, de la identitat: “Si la mar no ens separa, que no ens separin els polítics”, de l’escola. Va incitar-nos a donar suport a l’Assamblea de Docents que tanta feina fan per la dignitat i l’escola pública i va treure una camiseta de la Plataforma Crida. De verd a verd, també vam poder veure l’homenatge als docents al llibre del Festival i a la bossa de roba que cada any dissenya Pedro Oliver.
El cantautor valencià també parlà dels “trajos” dels presidents valencians i de l’horta, de la destrucció d’aquells mantells taronja que recorda d’infància. Acabà amb la màxima contundent: “Un poble que canta mai no mor”.

 

Recital entre barrots al Centre penitenciari de Mallorca

Ben prest, a primera hora, els poetes anaren a la presó. Tot i que després pogueren tornar a sortir tots, hi deixaren els seus versos i l’esperit. Cada any un dels actes més destacats és el recital al Centre Peniteciari de Mallorca, a Palma. Els poetes reciten a l’auditori del Centre davant un nombrós públic de reclusos. Aquest any, com no podia ser menys, els poetes foren ovacionats amb força. Els poetes Mezouar El Idrissi, en àrab, o Adnan Özer, en turc, tingueren un èxit especial, ja que és una llengua habitual dins el Centre. Tots els poetes coincidiren a la sortida en que fou un dels recitals que més els colpiren dels que han fet fins aleshores.

 

Rafel Joan i la cara oculta dels poetes

Engany el festival també fusionava art. Es Baluard inaugurava la retrospectiva de Rafel Joan Mararola (Palma, 1957). És un artista que es va donar a conèixer a la dècada dels ’80. És un dels pintors propers a Miquel Barceló, Lluís Claramunt i compartí moments amb Miquel Rosselló Saboner. El llenguatge de la seva retrospectiva parlava de Portocolom, de Barcelona i incorporava uns interessants quaderns del Marroc. És la primera retrospectiva que es fa de l’artista, comissariada per l’escriptor Enrique Juncosa.

Els poetes, induïts per l’èxtasi, i tot i que s’abocaven al cansament, es lliuraren a una sessió cabaretera i festiva al Cabaret Galàctic. Biel Mesquida cantà, es refregà per les cortines de vellut eròticament; el poeta turc Adnan Özer s’atreví a cantar una cançó popular del seu país; també hagué d’entonar Els Amants d’Estellés la poeta Glòria Julià. Tornà sorprendre Mateu Mates Xurí que, acompanyat d’una altra glosadora, Maribel Servera Servereta, proposaren als assistents que donessin peu amb alguns versos per tal d’improvisar dècimes.

L’escola, l’escola

Convidats pel poeta Sebastià Perelló, els poetes també recitaren a les aules de l’Institut Joan Alcover de Palma. L’escàndol dels versos contundents de Roger Pelàez i els poemes socials del gallec Rodrigo Rey Falero esclataren el fervor a l’aula. Aquest era el darrer assaig per la Nit de la Poesia.

Ànima de vers

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar:
Joan Vinyoli

Tot i la pluja que havia beneït la terra durant tot el dia, proposarem a Joan Vinyoli que encetés el vi de l’escenari i donàs veu i crit als poetes de la setzena edició de la Nit de la Poesia del Festival de Poesia de la Mediterrània.

Encetà i tancà l’actuació Mateu Mates Xurí (Santa Margalida, 1982) entonant una bella tonada tradicional i parlà dels docents, de la dignitat, de la llengua, del país. Mai n’hi ha prou de fer evident el malestar de la societat illenca. Mateu començà a glosar per tradició familiar. Això és un llenguatge i un bagatge, una forma de fer. Amb la poesia improvisada ha pogut anar a trobades arreu dels Països Catalans i a trobades internacionals: França, Cuba, Itàlia…
“Parl amb la llengua de Llull;
escric l’idioma de Fabra;
bec de la saba de l’arbre
d’un Alcover ple d’orgull.
Ell va saber, amb bon ull,
trescar dins la saviesa
i és per aquesta bellesa
encisadora que crec
que s’accelera el batec
quan veig ma joia malmesa…”

A continuació fou el torn de la poeta i assagista Louise Warren (Quebec, 1956). Poeta amb experiència, amb més de trenta volums de poesia a les espatlles i una llarga trajectòria de recitals arreu del món. Va llegir del seu darrer llibre Voir venir la patience, poemes delicats i que busquen l’essència dels dubtes i de les respostes:

“ben a prop
el llibre i el cel
no desplaçar res
no aclarir res”.

El seguí el genuí gallec Rodrigo Rey Falero (Pontevedra, 1981). Filòleg hispà, tot i considerar-se prosista, és poeta i editor. Parla de la gent real de Galícia, dels problemes que al carrer s’estimben; i del desamor.

“Poema gens còmode

A totes les dones
que m’han rebutjat
o que han jugat amb jo
només els desig
per triar les seves parelles
el mateix criteri
que van tenir en menysprear-me.
Que les seves rutines burgeses
de tedi conjugal
anihilin els seus somnis;
i aleshores,
només aleshores,
vull que em recordin.”

Pedra Sena-Lino, lisboeta, 1977. Poeta del gest i de la matinada. Després de passar de cuines, jesuïta i cambrer, fins que va anar a Berlín a treballar de professor de portuguès. Tot i que al Teatre Principal va voler ser un poc tètric, amb morts i suïcidis, jugant amb les dualitats d’Àlvaro de Campos, recuper aquí un poema d’un llibre de 2010 material angústia:

“Càntic acolorit

ella diu subjecte
ell diu complement

ella diu nosaltres
ell diu jo

ella diu amor
ell diu llit

ella diu sempre
ell diu avui

ella diu em cas
ell diu un cas

ella escriu
ell esborra

ella sent
ell calla

ell és ell
ella és tots dos

però és per això que només ella es multiplica.”

Després ens dirigirem a l’altra mar, recorrent la costa amb Adnan Özer (Turquia, 1957). És poeta, editor i periodista. També a estat en revistes literàries, dirigeix el Festival Internacional de Poesia d’Istanbul i és bonhomiós, tendre:

“Tot el que és fosc és dubte per a mi;
abans de cada pluja, arriben les vetustes ombres del bosc,
m’esglai i els deman
per les cançons oblidades dels meus avantpassats…”

I resseguint la costa, quasi a l’equador del recital, trobàrem Mezouar El Indrissi (Tetuan, 1963). Atret per les paraules, pels sons que ens va lliurar al públic assistent, començà parlant de silenci i acabà amb soroll:

“Les paraules m’envolten
amb la tinta de la sorpresa
i el silenci […]
És hora que els tambors
penetrin la nit”.

Després fou el torn de la poeta de Portocolom Glòria Julià (1983). El pròxim juny treurà un llibre nou després de vuit anys del seu Clandestima, tot i que no se n’havia allunyat ja que ha continuat tots aquests anys a Pèl capell i recitant poemes amb el seu grup musical Llunàtiques. S’ha tornat a enfilar al tren dels versos i se’n surt de meravella. Al festival ens va oferir uns poemes nous i frescs que ens transportaren de la butaca del teatre a la salabror de vorera de mar. Ens va fer un dels nous Naufragis:

“Naufragi II

L’acceleració dels pits
era al justa,
se sabien lliures
al ritme lent de la mar vella.

Una flor és la mort del poder…”

I ens va recordar unes paraules de Blai Bonet importants pel moment que vivim: “Sexualitat, sempre; l’oposició al poder, sempre”.

Roger Pelàez (La Roca el Vallès, 1975) ja estava totalment escanyat a l’hora de sortir a l’escenari. Tots els recitals dels dies anteriors i la pluja van desfer la veu protesta d’aquest català que ens va propagar a crits versos com: “Espanya va bé amb els Dj’s del PP” i que va fer repetir a la platea en forma de tornada. Temes com la “farlopa per tothom” dibuixaven un somriure còmplice a alguns dels assistents dels seus recitals. La seva indumentària ja ens havia fet preveure el seu propòsit. La seva samarreta resava “Sóc la teva puta”.

Amb més serenor, i amb poemes de càrrega tel·lúrica, era el torn de Blanca Luz Pulido (Mèxic, 1956). És poeta, assagista i traductora. Ha publicat una quinzena de llibres i té presència escènica. Va llegir poemes sobre la desmemòria, els detalls oblidats del nostre entorn:

“I som aquí
en aquest paisatge de cendres.
La terra eleva muntanyes
que assetgen la quietud de l’horitzó…”

 

Els poetes assistents al 16è Festival de Poesia de la Mediterrània

 

Invocació present de Gil de Biedna, Dionisio Cañas (Castella la Manxa, 1949) va fer poemes seus dels anys ’80, que recorden uns moments poètics d’or viscuts a Madrid i a Nova York. Poesia del fracàs: “El poeta és la vídua de la poesia”. Abans de començar va llevar la pols amb un plumer a Biel Mesquida i es va passejar per l’escenari amb un cabàs. Sorprengué el ritme i la intensitat dels seus poemes amb un vídeo d’ell amb un cub pel cap i passejant per Nova York i la Manxa que es va projectar a l’escenari. Tota una aposta poètica d’un veterà de la faràndula.

Sortí a continuació Lucia Pietrelli (Candelara, 1984), la poeta italiana que escriu en català de Mallorca. Abans de començar, mentre es dirigia al micròfon del centre de l’escenari, mirava al públic amb sensualitat sàdica, com si estès a punt de boxejar amb l’espectador. Els seus poemes, d’una forta impressió i d’un ús del lèxic molt precís i sorprenent, ens deixaren aferrats a la butaca:

“En la trama de la pluja
vaig amagar el ganivet
i xopa
vaig descobrir
que creixia de tu”.

I encara:

“El penjat
es bressola
al ritme dels teus mots,
negre
com un pètal
xuclat.”

L’eivissenc Antoni Marí (Eivissa, 1944), molt pausat i correcte, deixava entreveure però, energia. Em va fer notar que gairebé tots els poetes del festival havien parlat de podridura. Potser el món s’està podrint? És la crisi o la societat que controla indirectament la temàtica dels escriptors? Ens deixà també una imatge de la seva illa:

“Arran dels murs,
els animals dormen pels racons de casa nostra.
Les fruites pengen dels arbres, glaçades,
com cristalls o llàgrimes o velles antracites,
i els arbres, vora el camí sorrenc,
sotgen el no-res, perdent-se entre les dunes.”

Finalment l’italià Christian Sinicco (Trieste, 1975), president de l’Slam poètic d’Itàlia, no ho va semblar, ja que va llegir tota l’actuació. Feu poemes llargs sobre història, argentina, i com no podia ser d’altre manera en un italià, d’amor. Alguns versos em recordaren als èxits de Raffaella Carrà:

“les esquenes fosques al sol
després d’uns quants dies a la platja
per besar-se amb dolçor
llisquen damunt l’aigua agitada
entre les grades de calcària,
i les sabates taronjades de bany
onegen damunt les algues”.

Viure poèticament, una forma propera al paradís. Va cloure la Nit de la Poesia del 16è Festival de Poesia de la Mediterrània Mateu Mates Xurí fent un resum-glosa improvisada amb els temes dels poemes de la resta de participants. Biel Mesquida va sentenciar que ja havia començat el 17è Festival.
A la sortida la pluja s’havia fet més prima. Era com viure el temps de Vinyoli: “Assolir una mica de realitat fora de temps”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Si tots els versos que s’hi van llegar són com els transcrits, la trobada se la podien ben bé haver estalviat.