Mallorca mon amour

El Sant Jordi d’enguany té un accent marcadament mallorquí. Són una bona colla els autors de Mallorca que coincideixen a publicar en editorials de les Illes, Catalunya i el País Valencià. Us en recomanem vuit.

En narrativa destaquen Carme Riera, Joan Buades, Llucia Ramis i Paco Esteve. Riera torna a la novel·la negra però ella matisa el color: “És una novel·la gris, gris fosc”. El que rebaixa la negror és l’humor. L’humor oxigenador que Carme Riera ens brinda a Venjaré la teva mort (Edicions 62), segona expedició de l’autora en el gènere negre després de Natura quasi morta (de 2011). “La part de blanc que té el negre, que és el gris, és l’humor”, diu Riera, que s’ha volgut entretenir disfressant-se amb una veu protagonista que no encaixa amb la seva (“no té res a veure amb mi”). És la veu d’Elena Martínez, una noia de 35 anys, resident a Sàrria –barri important a la novel·la– però amb arrels a Galícia. “Podria ser generacionalment la meva filla”, fa veure l’autora. Martínez, exdetectiu, camina carregada de culpa per haver contribuït en el tancament incorrecte d’un antic cas. Es tracta de la desaparició de Robert Solivellas, un empresari de la zona alta de Barcelona (ens movem també per la Bonanova). “És la història d’una venjança i un error”, sintetitza l’acadèmica de la RAE.

Qui també podria ser filla seva és Llucia Ramis, que enguany ha publicat la seva quarta novel·la, Les possessions (Premi Llibres Anagrama). El punt de partida del llibre és un conflicte urbanístic (som a Mallorca). Uns veïns volen usurpar al pare de la protagonista, recentment jubilat, les terres que envolten la possessió familiar (a l’illa, de les masies se’n diu possessions; Son Cors en aquest cas) per a construir-hi una urbanització il·legal. La renyina desemboca en una història que es podria resumir, ràpid i malament, en una reacció biliosa i excèntrica del pare. La resposta, per altra banda, és enganyosa i amarga: són els primers passos cap a una depressió que està a punt de treure el cap (i, com és habitual, es diagnosticada molt tard).  Els pares són aquí com una dimensió ignota, misteriosa. La narradora –a qui Ramis no posa nom– indaga en els motius que mouen al pare a actuar de la manera que actua (finalment, només hi ha un motiu). La indagació la porta a descobrir aspectes desagradables (tots causats per la malaltia, que desfigura i esborra la persona).

D’especulacions urbanístiques i de la depredació de l’illa ens en parla també Joan Buades a Crui. Els portadors de la torxa, la novel·la autoeditada que l’any passat va guanyar el premi Crexells contra tot pronòstic i que enguany publica ja en circuit comercial l’editorial Més Llibres. Buades intenta revisar quina ha estat la història de la segona meitat del segle XX al Levante feliz. He volgut dibuixar la relació entre la guerra freda, els diner negre que es va blanquejar massivament i les elits franquistes que fabriquen als anys seixanta el miracle turístic. En un article publicat a Núvol, Sebastià Perelló ha definit justament aquesta novel·la “com una operació d’arqueologia contemporània. Perquè s’escriu amb allò que ha passat desapercebut i s’ha esborrat de la història, diu els vestigis recents d’un arxiu que ningú ha volgut llegir, i en aquest sentit és un document de memòria”. En una entrevista publicada a Núvol, aquest mallorquí passat per Eivissa i ara Barcelona, sosté que hi ha indicis per pensar que la georgrafia dels amagatalls nazis va coincidir amb el boom hoteler de l’España dels anys 60. La col·laboració de les elits locals amb el feixisme s’ha tractat força en altres llengües i em va semblar que era un tema interessant d’abordar en català.

L’editorial Més Llibres recupera aquest sant Jordi Qui no fa la festa, una altra novel·la que inicialment s’havia autoeditat el seu autor, Paco Esteve, un alacantí d’Agres instal·lat a Mallorca. Esteve defineix la seva obra com una «una novel·la poètica sobre la crisi dels trenta, l’autoconsciència metaliterària per inducció psicotròpica i els vertígens de la bogeria». Pau Vidal en va fer un elogi encès a Núvol: “Paco Esteve la toca molt bé: els diàlegs (i mira si n’hi ha que a estones sembla més aviat un guió teatral) són diàlegs, no pas constructes artificiosos deguts a un empatx de tebeos, com tants se’n llegeixen per aquests llibres de déu; i encara que, per exigències del guió, s’ha cenyit a un estàndard central que oculta els seus orígens, de vegades no pot evitar un dribbling ronaldinhesc (com el sensacional verb antropomorfotre) o una xilena en forma de lèxic familiar ascendit a categoria literària (fer un remember, un bebop). El millor de la història, per això, és el retrat gairebé autolesiu de l’artista pur que es pensa mantenir fidel per sempre més al servei de la literatura…”, diu Pau Vidal.

En poesia cal destacar les novetats de Sebastià Alazamora, Antonina Canyelles, Jaume C. Pons Alorda i el veterà Antoni Vidal Ferrando. Després de deu anys de no publicar poesia, Alzamora torna amb el recull La netedat (Proa), que ja va per la segona edició. “El tema  central del llibre és la constatació de sentir-se brut i la necessitat de tornar a estar net. De respirar aire pur, com quan un surt a caminar pel camp un cop ha passat la pluja”, explica el poeta. Alzamora considera que escriure aquest poemari ha estat un procés d’introspecció i no pas un exercici rotund de catarsi o teràpia. Aclareix que no és un llibre sobre el període en què va emmalaltir d’alcoholisme. Es tracta d’una brutícia abstracta, potser esotèrica, fins i tot. “En algun moment de la vida ens sentim bruts, gastats. Ensopegant aprenem coses”, reflexiona. Amb el temps, diu, “aprens a ser menys arrogant i a estar atent a tot allò que t’envolta, la qual cosa és estimulant i bonica”. El llibre, assegura, ha estat una manera de sentir-se viu, “més que en cap altre”.

D’altra banda, Jaume C. Pons Alorda torna amb el poemari Era (Labreu). Tal com ha dir Enric Umbert a Núvol, les arrels d’aquest recull de l’Era es troben en un viatge a Roma per visitar la ruta psico-geogràfica dels principals escenaris de la pel·lícula La grande bellezza i cada poema és un espai, un accent, d’aquest film de Paolo Sorrentino. Pons Alorda conjuga els impulsos que li provocaren aquesta pel·lícula amb un discurs sobre les religions i amb un càntic que crida l’apocalipsi. Enumera els poemes amb un estil de salm bíblic on, clicant l’ullet a Cortàzar, ens convida a llegir-lo des del principi fins al final o a l’inrevés perquè els poemes dialoguen entre ells com en un mirall. Tenim enfront un poeta amb molta fe, místic, que sent la veritable veu de la natura en “el crit de les pedres”. Era beu, sense cap mena de reiteració, de la poètica de la llum que ja treia cap, com espurna que tot ho encén, en el recopilatori Tots els sepulcres, on s’engendra el fort incendi, on conviuen brillantor i ombres.

La veterana Antonina Canyelles es manté fidel a l’editorial Lapislatzuli, que li publica Les banyes del croissant, un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns. Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món. Finalment cal destacar el nou poemari d’Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegides, publicat per Eumo i Cafè Central, En una entrevista publicada a l’Ara, Vidal Ferrando explicava que Aigües desprotegides és un dietari poètic on, amb poemes breus escrits en prosa i altres amb l’estructura tradicional, reivindica la memòria, l’amor, el diàleg amb els grans mestres de la literatura i també la resistència davant tants abusos del poder. “I sí, a mi la crítica em neix de dins. Sempre m’he rebel·lat contra les injustícies, contra les manipulacions constants a què ens sotmeten. Els abusos dels poderosos sempre m’han provocat una gran indignació. Ara bé, com a escriptor has d’anar amb molt de compte, perquè no en pots fer un pamflet. A més d’això, soc molt conscient que escric amb una llengua perseguida, marginada, cosa que també contribueix a fer que hi hagi aquesta rebel·lia, aquest esperit de resistència i de denúncia”.

I qui tingui mono d’Antònia Vicens, pot fer un petit tast de la seva narrativa al volum col·lectiu Cremen cels (Labreu), que ha publicat amb Míriam Cano i Martí Sales després d’una estada en una casa rural del Delta de l’Ebre. En aquesta narració, Vicens ens parla de Na Conxa, una dona que està malalta i els metges no saben si se’n sortirà. El temps és llim que se li desfà a les mans. Es veu a si mateixa en una andana, esperant un tren. En un estació que no té portes ni sostre, envoltada de pins assedegats i núvols baixos. Els personatges de la seva vida se li apareixen per portar-la cap a l’altre món. Dur-se l’ampolla als llavis és un gest recurrent. Aquest viatge definitiu serà refugi de veritats on trobar il·lusions i poesia.