Mallko y papá: un viatge cap a l’acceptació

16.03.2016

L’il·lustrador barceloní Gusti ha guanyat el premi Bologna Ragazzi 2016 amb aquesta joia on exposa la relació amb Mallko, el seu fill amb síndrome de Down.

Una de les pàgines de 'Mallko y papá', de Gustavo Ariel Rosemfett

Una de les pàgines de ‘Mallko y papá’, de Gustavo Ariel Rosemfett

“Va arribar abans de temps, sense avisar i… no ho vaig acceptar”. Gusti ho admet, primer com un xiuxiueig escrit al racó d’una pàgina del seu darrer llibre, Mallko y papá (Océano Travesía, 2014). Però just en tombar-la ho repeteix com un crit desesperat, un “No ho vaig acceptar” que irromp en majúscules a doble plana, aprofitant-ne els marges. “Quan en Mallko va néixer, volia que morís”, reconeix avui sense cap mena de pudor l’il·lustrador argentí, arrelat a Barcelona des de fa més de 25 anys. Una frase que no pot ser més dura perquè parla del seu propi fill i el de la seva dona, l’Anne. El segon, el germà petit d’en Theo, que va néixer ara fa 8 anys amb síndrome de Down. El procés que durant aquest temps ha dut l’autor de la perplexitat, el desconcert i la negació de la realitat a la completa acceptació i a l’amor incondicional vers el seu fill és el fil conductor de Mallko y papá. Una obra d’una riquesa extraordinària i desbordant, d’una honestedat que desarma el lector, i que és la guanyadora del darrer premi Bologna Ragazzi 2016, lliurat el mes de febrer passat en el marc de la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, referent mundial del sector.

Gustavo Ariel Rosemfett, Gusti, nascut a Buenos Aires fa 52 anys en el si d’una família d’emigrants polonesos, convertit en un dels il·lustradors més sol·licitats a l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina, ha posat el llapis al servei de tota mena de projectes, des de dibuixos per a contes infantils publicats en més d’una vintena de països fins a sèries d’animació com Juanito Jones o produccions de la mítica Hannah-Barbera. Però cap d’ells com aquest Mallko y papá. La guspira del llibre la va encendre Theo, el seu fill gran. “Quan jo ja tenia la soga al coll, ell, un nen de 8 anys em va salvar”, rememora l’autor. Ho va fer donant-li tota una lliçó sobre què és l’acceptació, la mateixa que el pare, per molt que s’hi esforcés, no aconseguia assumir. “A mi què m’és igual si és verd, vermell o blau, baixet o grassonet, per mi sempre serà el meu millor germanet”, li va respondre, quan el pare li intentava explicar què era això de la síndrome de Down que tenia Mallko. Una resposta que el va marcar i que va inspirar un primer àlbum il·lustrat, “Mi mejor hermanito”, inclòs a Mallko y papá.

Però la cosa no va quedar aquí. Durant prop de dos anys, Gusti va seguir dibuixant i dibuixant, com una forma d’abocar tot el dolor, l’angoixa i la vergonya que havia suposat per ell ser incapaç d’acceptar que Mallko fos diferent. Sovint amb resultats insatisfactoris per a l’il·lustrador. “Volia plasmar el dolor, però no hi havia manera que ho assolís. Per dibuixar un crit no n’hi ha prou a traçar una boca oberta”, explica. No se’n va sortir fins que no va prendre consciència que l’única via per donar forma al garbuix de sentiments que el corsecaven passava per despullar-se del tot, obrir-se i entregar-s’hi de ple. “Com la llegenda d’Excàlibur, només aconseguiria desclavar l’espasa si ho feia des de la puresa del cor”, ho defineix.

Sota aquesta premissa, dibuixant i escrivint des de la sinceritat més visceral de tota la seva carrera, Gusti va acumular fins a 400 pàgines de material, una inabordable col·lecció d’il·lustracions sobre tota mena de suports, fotografies, collages, reflexions escrites en papers reciclats o llibretes dels seus fills, esbossos al natural, cartes i e-mails d’amics, tires de còmic, entrevistes, storyboards i un llarg etcètera. El problema va ser llavors trobar una estructura narrativa, un fil conductor, que ho permetés articular en un llibre. Com diu Gusti, “em veia incapaç de tractar-ho com una narració històrica que seguís el pas del temps, el meu garbuix de sensacions i vivències no era pas lineal”.

'Mallko y papá', de Gustavo Ariel Rosemfett

‘Mallko y papá’, de Gustavo Ariel Rosemfett

Un trajecte de sobresalts i revelacions

El mexicà Daniel Goldin, a les regnes de l’editorial barcelonina Océano Travesía, va ser una peça clau a l’hora de convertir Mallko y papá en el que és avui. Va ajudar l’autor a esporgar-lo i a dotar de sentit i d’ordre les peces conservades, que seguien formant un trencaclosques difícil de resoldre per la seva multiplicitat de llenguatges, tècniques i procedències. La maquetació, admirable, dóna forma a un llibre que, malgrat que resulta impossible de classificar, es podria definir com un viatge iniciàtic, com una road movie catàrtica sense sortir gairebé mai de la llar familiar de Collserola on viuen en Gusti, l’Anne, en Theo i en Mallko. Un recorregut que comença amb l’arribada del fill com una maledicció, com un càstig diví (“Per què, Déu?” es pregunta Gusti a les primeres pàgines) i que, després d’un camí convuls i ple de sobresalts, però també de revelacions, acaba amb l’assumpció de la realitat i de totes les seves conseqüències. “Acceptar és rebre voluntàriament i amb gust el que se’ns ofereix”, escriu, com a estació final del trajecte.

Mallko y papá, malgrat el seu pols ferm que el manté sempre en rumb, no deixa de ser un llibre fet de retalls, un collage amb un punt anàrquic, que fa palès en la seva estructura aparentment caòtica la complexitat del seu propi procés creatiu i la confusió que l’autor va patir en afrontar el naixement de Mallko i que segueix sentint, a dia d’avui, davant el repte d’educar un nen com aquest. També és un llibre dur, aspre, al llarg del qual hi irrompen imatges i textos que fan mal i indignen com una bufetada inesperada. En les primeres pàgines Gusti compara el seu fill amb un dibuix que no li surt bé, i les ganes “de trencar-lo i esborrar-lo”. “Clar que sona cruel i inhumà, perquè ho és”, reconeix. En lloc d’això podria haver escrit una frase bonica i edificant per tapar el que va arribar a pensar llavors. “Però he jugat amb totes les cartes obertes, o anava l’arrel de l’assumpte o tot això no valdria per res”, matisa.

'Mallko y papá', de Gustavo Ariel Rosemfett

‘Mallko y papá’, de Gustavo Ariel Rosemfett

Un trosset de cel a la terra

L’il·lustrador s’obre en canal davant del lector, retrata sense edulcorants els conflictes diaris que sorgeixen en conviure amb algú com Mallko, la seva capacitat de treure’l de polleguera en tota mena de situacions. “A vegades el mataria”, reconeix. Però en la gran majoria de pàgines la llum s’acaba imposant a les tenebres, seguint el procés viscut pel propi autor. Especialment en aquelles que plasmen com Gusti aprèn a relacionar-se amb el seu fill —sovint a través del joc—, a comprendre’l, a entendre que el fet que sigui diferent és un do que el converteix en “un trosset de cel a la terra” i, en definitiva, a acabar estimant-lo com a res ni a ningú abans. Ho escriu en la primera plana del llibre: “Recordo fa uns anys haver demanat a l’univers, al gran esperit o com vulgueu anomenar-lo, l’oportunitat d’experimentar l’amor incondicional, l’amor vertader. Es veu que has d’anar amb compte amb el que demanes, perquè se’t concedeix”.

Afortunadament, l’autor esquiva els didactismes i els missatges moralistes que podrien minar una obra com aquesta. “Jo no vull ensenyar res a ningú perquè no sé un carajo de res, només sóc un pare normal i corrent, infantil i bromista, amb un llapis a la mà”, diu. Un llapis amb el que, en lloc d’alliçonar els lectors, prefereix plasmar reflexions quotidianes, breus i punyents, embolcallades pàgina rere pàgina per petits miracles plàstics: des de la fortalesa de traç infantil que simbolitza el regne de l’autor atacada per l’exèrcit del seu fill acabat de néixer, fins al retrat de Mallko contradient les discapacitats que tothom li pressuposa per jurar el càrrec de president del país, osset en mà; passant per detalls com un cotxe dibuixat a partir d’un sobre de sucre o un esbós a bolígraf ple de vida del protagonista empenyent la cadira de rodes on seu la seva amiga Irene, companya d’escola. Il·lustracions vibrants, sovint esquemàtiques i sense retocar, esbossos amb totes les seves imperfeccions al descobert. Gusti diu que els dibuixos han perdut la funció estètica, que no busquen en cap moment la bellesa, sinó que són una eina totalment sotmesa al servei del que vol explicar. “He trigat 30 anys a aprendre a dibuixar malament”, constata. Els resultats plàstics del llibre, però, el contradiuen; és una joia, encara que sigui acabada d’extreure de la mina i sense polir.

Malgrat que no ho vulgui fer massa explícit en el llibre per no voler semblar un gurú de res, en tots aquests anys de relació amb Mallko Gusti n’ha après moltes, de coses. Entre elles, que la societat, com li passava a ell mateix, té “una visió molt distorsionada i poruga de la discapacitat”. Quelcom que avui intenta combatre des de la seva pròpia experiència, a través de projectes com la Fundació WinDown, que reuneix un grup d’artistes i professionals que volen donar més visibilitat, a través de l’art i la creativitat, al col·lectiu de persones amb discapacitat. El barceloní té clar que el procés creatiu de Mallko y papá l’ha transformat de cap a peus. “Ja no sé si sóc un il·lustrador, he canviat totalment, seria molt estrany que avui tornés a acceptar encàrrecs tradicionals. Tinc moltes idees noves per expressar sobre la temàtica de la diferència, però sempre des del llapis, no sóc cap erudit”, reitera.

Aquells que celebrin allò tan cursi del dia del pare aquest 19 de març, en lloc de regalar una colònia o una corbata poden pensar en Mallko y papá, un reflex immillorable de la muntanya russa que és la paternitat. Perquè al cap i a la fi tots els fills i filles ho són, d’especials.

Etiquetes: