Malikian a Porta Ferrada: violí et circenses

13.08.2018

Ara Malikian, virtuós del violí i simpàtic showman, aclapara a Sant Feliu de Guíxols amb els seus solos espectaculars i temes llarguíssims que barregen Bach i Led Zeppelin, en ambient de circ postmodern i efusiu.

Ara Malikian|Foto: Anna Otero

Ara Malikian|Foto: Anna Otero

La temporada dels festivals d’estiu arriba cap al final i en el seu penúltim cap de setmana el de Porta Ferrada va recollir a Madrid (on estan empadronats) a dues figures prou mediàtiques i que perviuen en l’ínterim entre la música clàssica i la cultura popular: el pianista britànic James Rhodes (11/08) i el violinista libanès de família armènia Ara Malikian (12/08).

Aquest últim va irrompre a l’escenari amb un visual enfant terrible, estil Frank Zappa. Virtuós per excel·lència, va estudiar en els millors conservatoris, però era evident que el seu costat zíngar el portaria pel sender freelance. L’acompanyen, en un rol molt secundari, un quartet de cordes, una banda de hard-rock i un percussionista indi. La intro va durar uns 15 minuts, consistint d’un medley entre Voodoo Child de Jimi Hendrix, ‘Lacrimosa’ del Rèquiem de Mozart i una composició pròpia, amb els músics saltant tant com podien (amb violins i cellos no és del tot fàcil) a dalt de l’escenari. Al final d’aquest desconcert, el públic que cobria l’auditori de l’Espai Port responia amb un èxtasis profund, tot demostrant que l’artista no pot estar equivocat.

En realitat, allò era més que un preludi: era un veritable catàleg raonat del que passaria durant les més de dues hores de concert, recordant l’ambient panem et circenses dels coliseus romans, amb els espectadors adeliciats, convulsats com qui veu per primera vegada Eurodisney o Versalles. Així que Malikian opta per repetir la combinació guanyadora: temes llarguíssims, a vegades força repetitius, on s’entrecreuen melodies del Carpats, èxits del cine, cançons infantils i creacions que poden ser de David Bowie, Led Zeppelin, Paganini o Bach. No es pot ser més postmodern i per les masses.

Però la recepta presenta limitacions palpables. Primer, els arranjaments esdevenen massa rutinaris i prescriptius. Com a espectacle, patenta clares mancances a nivell escènic i coreogràfic, sense atractius addicionals per una durada tan extrema (potser un vídeo de fons o convidats especials li donarien altre tarannà). Els músics s’ho passen bé, això queda ben clar, però tot es concentra massa en el solista i les seves estrepitoses performances, que pequen per la iteració, donades les restriccions tímbriques de l’instrument, que són el seu taló d’Aquil·les. L’única bonificació del xou -i aquesta sí que val la pena- són els exquisits dots de comunicador de Malikian, que va explicant, en un castellà molt col·loquial, anècdotes i històries divertidíssimes que arranquen riallades de clímax als seus fidels. Enhorabona.

Conscient de la importància de nodrir el públic amb el pa de cada dia, l’artista conclou la gesta amb un descens al bell mig de la platea, en un moment bonic i prou emocionant, però que podia perfectament haver arribat més d’hora. Ironitzava el mateix concertista: “és molt tard i el vigilant ha de tancar el recinte per anar a comprar medicaments pel seu fill.” Ningú va protestar. Ans, mereixíem anar a descansar.