Mala broma: embolica que fa fort

Jordi Casanovas ha estrenat la seva última obra a la Sala Muntaner: Mala broma. Dirigida per Marc Angelet, la peça vol plantejar quins són els límits de l’humor i si es pot fer mofa de qualsevol tema sense que hi hagi conseqüències. Es podrà veure fins al 6 de maig a la sala de l’Eixample.

El plantejament és simple: dos vells amics es retroben després de lustres de no veure’s. Un ha esdevingut un periodista desencantat amb el diari on treballa; l’altre, un humorista d’èxit en un late show de televisió. Més enllà de les batalletes que s’entesten a recordar, el retrobament deriva en un juguesca: el periodista farà una broma de mal gust a la seva dona. Si ella pica, l’humorista el contractarà al seu programa. Dit i fet.

Mala broma, en paraules de Casanovas, pretén plantejar quins són els límits de l’humor, on són les línies vermelles que no s’han de traspassar. Hi ha tabús? Com funciona l’autocensura? O, pel contrari, es poden creuar totes les fronteres i es pot fer broma de tot i de tothom? En cas d’arribar massa lluny, hi ha conseqüències? Com s’assumeixen? Qui paga els plats trencats?

Òscar Muñoz és l’Òscar, el periodista. Ernest Villegas és l’Ernest, l’humorista. I Anna Sahun és l’Anna, la dona del periodista i víctima del repte. Un nou exemple de batejar els personatges amb el nom de l’actor o l’actriu que els interpreta. Coses de la dramatúrgia. No aporta res, però facilita anomenar uns papers que cal identificar d’alguna manera, ja que el seu nom no té cap mena d’importància.

Dirigits per Marc Angelet, els tres actors s’embarquen en una espiral de bromes entortolligades fins a tensar una corda ja de per si molt tibada. Evidentment, no desemmascararem el desenllaç, però subratllarem que el text està cosit amb la suficient gràcia perquè l’espectador aguanti 85 minuts amb l’ai al cor per saber com acaba aquest desafiament macabre, i que Casanovas és prou hàbil –a aquestes alçades de la seva carrera pot semblar superflu destacar-ho- perquè l’obra no derivi cap a un fulletó sentimental, carrincló i previsible com a voltes sembla que hagi de passar. Només direm que un dels girs –cap al final- resulta, al meu entendre, sobrer, perquè embolica i embruta (literalment, però no revelarem com) la funció.

Els responsables del projecte diuen que Mala broma és una comèdia negra amb tots els ingredients per convertir-se en un nou clàssic. Personalment ho trobo un pèl agosarat, però en qualsevol cas ningú discutirà que l’obra es deixa veure, i serveix, de passada, per endinsar-se en les misèries dels mitjans de comunicació, a aquestes alçades desacreditats com mai, amb lluites sindicals aferrissades, EROs a cada cantonada i per a tots els colors, tancaments, compres, vendes i absorcions, precarietat laboral, horaris extenuants i ganivetades indissimulades a la llum del dia. Les entranyes del Periodisme al servei del teatre.