Maiol de Gràcia: “La hiperconnexió ha servit ben poc per connectar res”

1.04.2019

Maiol de Gràcia (Barcelona, 1972) és llicenciat en filologia anglesa i professor de secundària. Combina l’ànsia per respondre interrogants essencials amb la destresa narrativa i un estil depurat de ferralla, com si escrivís un spin-off per a una sèrie de televisió. Una sèrie d’aquelles que triomfen molt perquè enganxen molt. Parlem de Projecte Tothom, la seva segona novel·la publicada a Més Llibres, de la hipocresia humana i de berenar Phoskitos.

Maiol de Gràcia © Ester Roig

Anna Carreras i Aubets: Em consta que la presentació de Projecte tothom a Barcelona va ser un èxit. Te l’havien de presentar Adrià Pujol i Jaume C. Pons Alorda. L’Adrià va venir però un suïcida al tren va evitar que en Pons Alorda arribés a temps. Et va passar pel cap trucar Paolo Coelho a l’últim moment?

Maiol de Gràcia: Ni per un segon. Jo anava ben tranquil. Ja havia vist els meus convidats en acció anteriorment i sabia que sortiria rodó. Són dos monstres de la paraula. Al final el Jaume no va poder venir, però l’Adrià va agafar les regnes i se’n va sortir millor que bé. Tant, que després vam estar parlant de la possibilitat de repetir-ho en alguna altra ocasió. En aquest cas amb el Jaume, evidentment.

A la teva primera novel·la, La peixera, pintaves una societat distòpica, o no tant, amenaçadora i incomprensible en una atmosfera angoixant i de terror anònim a Barcelona. Ara amplies els espais. Continues a Barcelona però creues l’acció amb Sutter Creek (Califòrnia) a l’any 2002 amb un cel semblant i unes mateixes neurosis, i esculls temes made in USA: orgies, massacres, xèrifs, serres mecàniques, granges, pistoles. T’agrada l’estètica redneck?

Sí. M’agraden les estètiques en general, no només aquesta, qualsevol que doni peu a una història creïble que pugui fer-me viatjar mentalment a un altre lloc. Com a lector i amant del cine i de les sèries és potser un dels aspectes que més em criden l’atenció: de sobte deixar d’estar on estàs per estar allà amb ells, sigui on sigui, en ment i cor. Les estètiques a mi m’ajuden, tot i que no són indispensables. De fet, de vegades molesten i tot. A mi m’agrada que hi siguin com a decorat, com a pretext per explicar històries factibles, encara que siguin impossibles. M’ajuden a entrar en el món creat.

De fet, el personatge clau de la història, del qual no en desvetllarem el nom, representa l’Amèrica profunda que tu retrates tan bé, “aquella Amèrica excessiva, fosca i macabra que es podia intuir en cada bandera penjada al jardí de cada casa. L’Amèrica que sempre havia volgut analitzar des de les entranyes. L’Amèrica trista i cruel, patètica i poderosa, que campava pel món com una superheroïna envasada en cloroform”.

Hi vaig viure un any, als Estats Units, i és un lloc fascinant. També he mamat molta literatura americana, molt cine i moltes sèries. Tot plegat fa que en tingui una perspectiva personal bastant àmplia. Quan hi vaig viure m’hi vaig trobar personatges semblants als de les novel·les però també gent excepcional, gent molt intel·ligent que no en volia saber res, de les merdes dels altres, que passaven desapercebuts. Si t’hi fixes, però, el llibre no fa distincions entre els Estats Units i Catalunya. En els dos escenaris hi apareixen persones meravelloses i d’altres que sembla impossible que puguin ser reals. Però ho són.

Maiol de Gràcia © Ester Roig

El llibre comença amb un mort que explica que és mort. El cervell li segueix carburant, escolta converses, pensa en el seu propi sepeli i assisteix al seu funeral conscientment. Jo me’l crec perquè regala molta informació sobre el cas. El narrador diu: “No hi ha res més autèntic que el relat d’una experiència viscuda”. Per això resulta versemblant que algú relati les seves sensacions un cop mort?

A mi m’ho va semblar des del dia que vaig tenir la idea de crear un personatge mort però pensant. Va ser a Menorca, mentre passava per enèsima vegada per davant del cementiri de Ciutadella. La mort és un tema omnipresent a les nostres vides. Ningú sap què passa després, si és que passa res. I una opció podia ser que al morir encara penséssim. No conec a ningú que hagi tornat de la mort per negar-ho. Per tant, perquè no? Aquella primera idea havia de ser per a un relat. Molts anys més tard, la imaginació va anar introduint l’opció de fer aparèixer el personatge en una sèrie de trames en les que havia estat treballant. En un principi havia d’ aparèixer només al pròleg i a l’epíleg. Però fa un any i pico, quan vaig contactar amb el Ricard Vela, el meu editor, vam decidir (va proposar ell) donar-li més importància. La idea va prendre cos i va donar tota una trama nova. Al final trobo que va ser del tot encertada. És gràcies al mort que la història es completa i arrodoneix. Estic molt satisfet de l’últim capítol, per exemple. Trobo que el mort fa el llibre molt millor.

A Projecte tothom fas un pas més i filtres el teu univers de lectures per donar lloc a un llibre amb estructura de cub de Rubik, d’spin-off. I d’aquí el títol: Projecte. Que no dic en cap moment que no estigui lligat i ben lligat, eh? Retalls en la forma, en el tema de l’esquarterament i en el projecte d’escriptura del Marc. Fragments, avantguarda. Saps que si publiquessis a Amèrica, series un best-seller?

No ho sabria dir. Si fos així, estaria encantat, evidentment. La meva idea era fer un llibre on tot pogués passar i res fos del tot complert, donar una visió de la vida que diria que és bastant la meva. És cert que en la novel·la passen moltes coses, i que algunes s’expliquen amb bastant detall, però en el fons la sensació final que volia retratar era la de la impossibilitat humana per acabar de tenir una visió definitiva de les coses. Sempre ens quedem a mitges, o a quarts, i amb això hem de viure encara que no ens agradi. N’estic una mica fins als pebrots de les ganes de molta gent de tenir-ho tot tan clar. Per altra banda, fins fa ben poc el llibre s’havia de dir Tothom. Un cop més, va ser el Ricard Vela qui va pensar que el títol final s’adequava més a la ficció que s’hi presenta. Al final, l’única cosa que queda lligada del llibre és la resolució del cas. De tota la resta només en sabem certes parts.

Res no és el que sembla. Tenim tres blocs narratius: El xèrif (tota la seva trama és el 8-9 de gener de 2012), el Marc (trama de dues dècades) i les Entrevistes (que seran entrevistes dins entrevistes). Narracions fetes de personatges i no d’accions. Hi ha un relat metaliterari: el Marc té un projecte titulat Tothom on pretén descriure la vida de l’Alfons “des de tantes perspectives com fos possible”. Aquesta panoràmica multidimensional, de perfil hiperelaborat, és el llibre que el lector té a les mans, una biografia novel·lada tenyida de novel·la negra i nines russes interminables?

És la representació de la meva imaginació en expansió. Quan escric ho faig deixant-me endur per les idees que m’atrapen. Inicialment la novel·la havia de ser únicament i exclusiva feta d’entrevistes. En vaig fer moltes, però només s’han salvat les indispensables. Va ser després de fer-ne unes quantes que vaig veure sorgir les trames que donarien cos a la resta. Mon germà, que em feia de lector, em va recomanar que donés consistència a una escriptura encara massa etèria, massa anada de l’olla, segurament. Vaig endinsar-me en les vides dels personatges posteriorment entrevistats i va anar sorgint aquesta mena de món dintre d’altres mons dintre d’altres, etcètera, que és el Projecte Tothom. Tot plegat va costar una mica de reconduir en alguns moments, però va ser tan apassionant d’elaborar com havia estat tota la resta.

Maiol de Gràcia © Ester Roig

L’Alfons és un actor d’èxit nascut a Barcelona, “un paio normal que no ho semblava” i que es va anar transformant en el seu propi personatge. Amb el xèrif es van conèixer a Califòrnia, a l’institut. L’Alfons, als Estats Units, coincideix amb en Marc, un altre català. Quan en Marc li explica la seva afició pels relats, l’Alfons li parla de la seva manera de matar l’avorriment: “observant mitges famílies”, “quarts de nens”, “fragments de vides dividides per finestres, parets i persianes”… Això és poesia.

Bé. Una mica de poesia sempre va bé, no? Aquesta escena és un homenatge personal a la capacitat de copsar detalls únics en cada situació que ens toca viure i al mateix temps negar-la. Tot el llibre tracta de fer això mentre els personatges s’ho carreguen amb les seves actituds. Sobretot l’Alfons. És una de les paradoxes d’estar viu, trobo. Som capaços de mitificar allò que veiem, de convertir-ho en art. Però les nostres vides no deixen de ser una negació d’això que pensem i/o creem. Al mateix temps, les mitges vides de l’escena són un paral·lelisme amb el projecte literari del Marc, que com queda clar amb el títol, no deixa de ser un projecte impossible.

La novel·la parteix de la investigació d’un assassinat múltiple i no escatimes en detalls escabrosos com el cap de cabells llargs penjat al pom de la porta o el braç a les dents del gos. Veiem l’“escorxador després de l’explosió d’una bomba”, el “decorat casolà de Halloween”. Però alhora, l’escenari del crim sembla una “sala d’exposicions”. Tot és pulcre i s’hi endevina una intenció estètica. Els trossos de vida no són només humans. L’assassí tergiversa. L’autor és honest. Som perversos per natura?

Sí i no. Som de tot una mica, trobo. I no sé perquè aquesta dèria eterna de negar-ho. Una altra cosa és que preferim viure en la comoditat de no haver de donar explicacions, però per fer això no cal negar la nostra humanitat. Tots tenim coses bones i no tantes, dies bons i actituds detestables. Amb això no estic dient que la matança del llibre hagi de ser el pa de cada dia. Si t’hi fixes, els personatges involucrats directament o indirecta en els assassinats tenen tares que van més enllà d’aquesta perversitat normal que defenso. La gent que participava en l’orgia no té cap relació directa amb les actituds dels assassins. No són ells qui han de ser jutjats.

Els dos sospitosos de la matança múltiple són l’Alfons (que sona a monarca) i el Heather (que fonèticament sona com el modern hater, «odiador»), tots dos amb adolescències grotesques i passats turbulents. Per assegurar-se’n, el xèrif fa entrevistes a persones properes a la parella. El lector atent lliga caps al mateix temps que el narrador, que no va d’omniscient per la vida. Superes Agatha Christie i t’apropes als exercicis d’estil de Raymond Queneau. Com els passa al Marc i a la Maite amb l’obra de l’Alfons, pretenies que el lector de Projecte Tothom llegís el llibre des de dins?

Sí. A mi és una cosa que m’encanta com a lector: que no m’ho donin fet, que m’hi involucrin com a observador proper, gairebé un personatge més. Ho tenia en ment tota l’estona, sí. Volia que fos creïble tot i que en molts moments voregés el límit de la realitat. M’agraden aquest tipus de paradoxes. Em motiven.

Maiol de Gràcia © Ester Roig

Projecte tothom és una novel·la negra, però no només. Acabem de llegir i entenem que ens hem de fer mirar la visió que tenim dels altres, com ens creiem coses que no sabem o no ens volem creure coses que sabem perfectament. La parella Mullhollin, per exemple, era “amable i educada” segons els veïns i feien de mestres al poble del costat alhora que muntaven orgies descomunals. La versemblança, malgrat tot, és absoluta. Tots tenim una wilde side a causa de les inseguretats mal portades?

Doncs no t’ho sabria dir. Potser només són ganes de tenir vides carregades d’emocions, de no deixar-se arrossegar per la futilitat d’unes vides rutinàries, hi hagi vida després de la mort o no. Com et deia abans, tots tenim una mica de tot. Potser només volen passar-s’ho bé amb gent amb gustos similars. L’Alfons, en canvi, és una altra història.

Personatges perduts, confusos, antiherois, contradictoris. Acceptar la realitat ens fa vergonya i alhora aprenem d’aquest lumpen quotidià, com ara el Jordi del Poble sec, el personatge que inspira el Marc per escriure relats o la societat americana, la qual s’hauria de plantejar com és que en aquell país pateixen una bestiesa d’aquest calibre cada dos per tres. La millor ficció és la que es contamina de realitat?

No sé si ho és, però a mi m’atrapa. Jo vull sentir que allò que llegeixo pot estar passant encara que sigui impossible. En això la cultura nord-americana contemporània en sap un munt. Llibres, pelis o sèries, és igual. Moltes vegades comences a Hollywood i acabes al replà de casa teva, amb la veïna de qui no ho haguessis dit mai. Aquesta és una de les coses que a mi m’atrapa, però no sé si és la millor o no.

El Marc és escriptor. L’únic personatge que parla en primera persona. L’interessa imaginar la vida dels altres, pren apunts al metro i coneix la fauna urbana que li dona teca per als relats. L’efecte sedant de la repetició. El plaer de perdre el temps. Perseguir la sensació bona des de la repetició. Paul Auster i Smoke. Temes compartits com la identitat, la incomunicació, les relacions, la solitud i el coneixement, el fum.

Això que dius em fa molt feliç, perquè era una mica el que pretenia amb el Marc. Volia que existís una proximitat amb el narrador, però que els altres, la gent que el rodeja, estiguessin sempre presents. El Marc és la finestra que ens permet entrar-hi, i és una finestra imperfecta, més aviat fràgil, en cap cas convençuda dels seus posicionaments. La seva trama ens permet endinsar-nos en una panoràmica poc delimitada de la vida. És una mica com em miro jo el món, i que ho comparis amb l’Auster d’Smoke, doncs què vols que et digui, em fa sentir que ja puc dinyar-la tranquil.

La literatura, en general, com passa al cinema, ofereix massa i s’oblida de l’essencial: la mirada. S’ha oblidat del lector (i de l’espectador), l’ha convertit en un autòmat que atret pel fals confort de la plenitud ja no ha d’imaginar res. Paul Auster o tu mateix fugiu d’aquest motlle de “t’ho dono tot mastegat”, feu reflexionar, doneu poder al llenguatge, no perdeu el centre ni la transcendència.

A mi és el que m’agrada. Ara vinc de llegir Neu del Pamuk. Tres dies en una ciutat decadent turca. Un poeta hi viatja i repassa tots els estrats de la societat corrupta i malalta sense perdre l’esperança sobtada després d’un enamorament forçat per la necessitat d’estimar. 500 pàgines de vida en estat pur. Es pot demanar més?

Maiol de Gràcia © Ester Roig

En Marc és un i molts alhora i tu demostres una gimnàstica mental que fa que el lector desatent deixi el llibre a la meitat, abans que li esclati el crani entre fragments, flashbacks i morts ben vius. Escrius per tothom, clar, però a la novel·la hi ha infinites capes de lectura. Voldries que el teu lector fos algú amb dos dits de front i una motxilla plena?

Si t’haig de ser sincer, no hi penso massa, en el lector. Quan escric, ho faig sobre allò que m’atrapa. Després em deixo endur i surt el que surt. Possiblement per això, un cop la cosa està més o menys embastada, escolto atentament tot el que m’hagin de dir els amics i editors (Jaume, Adrià, Roger, Jordi i Ricard: gràcies). Ells són qui em fan tocar de peus a terra i portar la història a un lloc més transitable. Ara que la novel·la està publicada, només espero que qui la llegeixi ho faci perquè li ve de gust seguir dins del món que he creat. Si no és així, que tanqui el llibre i passi a una altra lectura. Jo ho faria.

El xèrif Bob encarregat del cas de la matança a l’orgia de cals Mullhollin fa mà de Facebook per recopilar sospitosos. Les eines es modernitzen. L’aparador, la mentida, la màscara, la impostura pot portar a la veritat?

Doncs no ho sé. A mi m’anava bé per la història. No he fet cap mena d’investigació sobre el tema. De fet, la investigació del cas, basada en les noves tecnologies, de seguida es veu més aviat deficient, equivocada. Una vegada més, les suposicions poden portar a error. Res és el exactament el que sembla.

A mig llibre apareix la Maite. El Marc se n’enamora. Ella li retorna les ganes d’escriure. Comença per escenes inconnexes fins que torna al metro amb el bagatge dels anys. Publica realisme cru. Es fa famós. La reflexió sobre la buidor, malgrat l’èxit, tenyeix tant el Marc, escriptor, com l’Alfons, dramaturg. Per què la gent té tantes cares, tanta hiperconnexió i en realitat està sola?

Una vegada més les paradoxes. La hiperconnexió ha demostrat servir ben poc per connectar res. La gent es tanca a casa i parla amb gent amb qui no queda. Tothom busca la fama i després veus que la gent famosa en general no acostuma a treure’n cap plaer afegit, a part de la pasta, és clar. El Marc i l’Alfons, cadascú en el seu nivell, són dues demostracions que la vida dels altres no és allò que voldríem que fos o que creiem que és. Per altra banda, tampoc pretenia ser massa crític amb tot això. Només en part. En general, el que volia era mostrar-ho, que formés part de la meva novel·la. El Marc i el xèrif , sense anar més lluny, em semblen més aviat bona gent.

L’Alfons va transformant la seva personalitat al llarg del llibre. Busca límits. Barreja vida i ficció. Sobredimensiona el plaer. La societat hedonista i hipersexual d’avui respon a la voluntat d’aturar el pas del temps i, per tant, de lluitar contra la mort abans de la mort?

Sí, sí. L’Alfons respon a tot això, a la por a la mort, a la sensació de futilitat tot i la capacitat de crear meravelles. Vol escapar com sigui del no res, tot i saber que és materialment impossible. Era això o fer-lo creient. Per altra banda, sempre el veiem des de fora, mai ens dona cap detall del seu discurs mental. Això trobo que el fa més interessant. Tan o més real que qualsevol persona que coneguem.

Projecte Tothom reflexiona sobre la memòria televisiva idèntica per a tota una generació: la dels petons de mentida a les pel·lícules, els doblatges nassals a l’espanyol del cinema clàssic nord-americà i programes com “Un, dos, tres”. Tot i tenir uns mateixos referents, hi ha moltes maneres d’estibar el fil del núvol col·lectiu. Si només tinguessis aquests referents de merda, creu-me que no hauries creat l’escena més vergonyant i còmica de la literatura catalana d’aquest segle: Matías, el paio gros i llardós que mor masturbant-se mentre menja un Phoskitos. Tu què esmorzes?

Ha ha ha! Esmorzo mediterràniament, amb tocs d’hamburguesa americana, punts de pizza patètica italiana, un toc de fredor europea, i fish and chips de suburbi londinenc. A la seva (de vostè) salut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Deu voler dir que no hi pensa GAIRE, en el lector. Abans d’escriure s’ha d’aprendre la llengua.