Mahler, on la natura sencera tindrà veu

Aquest cap de setmana, l’OBC ha interpretat a l’Auditori de Barcelona la Tercera de Mahler, un himne a la naturalesa i un camí directe cap a la transcendència, cap a l’amor. Martí Sancliment ens ho explica a Núvol.

L’any 1896, moment en què Gustav Mahler acabava la composició de la seva Tercera Simfonia, el centre del continent Europeu era probablement el més similar a una olla a pressió. El recent Imperi Alemany era testimoni del ràpid creixement demogràfic de les seves ciutats, les exportacions es multiplicaven anualment, el carbó i l’acer transitava a molts quilòmetres per hora per les vies fèrries germàniques i les xemeneies dibuixaven una nova silueta a les, fins aleshores, provincianes ciutats centreeuropees. Mentrestant, l’Imperi Austríac es retorçava en la seva agonia i anava essent engolit pel lideratge germànic i prussià. Viena era encara l’oasi d’estil imperial, conservadora i engalanada que seguia exercint una important imantació per als artistes i creadors europeus. Una petita babilònia que havia aplegat la noblesa provinciana maquillada de grandesa i la il·lusió de temps passats amb noves generacions ansioses d’engolir noves idees, nous models i nous conceptes que, tantes vegades, serien introduïts a través d’aquests nous camins d’acer que connectaven l’Imperi amb la veïna Alemanya.

Mahler era un d’aquells elements habituals de la gran ciutat que s’hi havia escolat provinent de la província i, malgrat l’ascens professional d’aquest sobirà de la música vienesa durant la primera dècada del segle XX, el seu origen i el seu record apareixerien reiterades vegades, com a nebuloses harmòniques i melòdiques, dins les seves obres i, molt particularment, en les seves simfonies.

Un any abans d’iniciar la composició de la Tercera Simfonia, Mahler descobriria un indret al qual hi retornaria anualment i que exerciria en ell un poderós efecte inspirador, la petita vila d’Steinbach am Attersee. Aquest potser fou el contrapès necessari a l’ebullició constant de la canviant societat del fin de siècle. Sigui com sigui, fou allà on composà una part important de la Segona Simfonia i tota la Tercera Simfonia on, casualment, la natura sencera hi tindria veu. L’esperit profundament místic de Gustav Mahler i la seva tendència tràgica trobaren un espai que, expressant la màxima romàntica, era capaç de trobar en el sublim i les formes de la naturalesa la imatge del camí sensible cap a la transcendència i l’expressió de l’ànima.

La Tercera de Mahler s’emmarca en aquest context i, pleníssima de significats, produeix un efecte d’immersió en l’essència humana per transitar l’home des de la matèria física fins a l’immaterial, fins al diví, expressat en el darrer moviment en el sentiment de l’amor, a través de la música.

L’obra s’inicia amb un primer moviment grandiós, exuberant, amb domini dels metalls i la percussió. Tot des d’un inici ens resulta enigmàtic i les línies harmòniques i rítmiques utilitzades – des dels primers compassos escoltem una reminiscència a una marxa militar de caràcter fúnebre – ens introdueixen a un estat de contemplació absolut. Serà aquest el despertar d’un nou dia? D’un nou estadi sensible? Estem condemnats a morir des del moment en què naixem? I així també el temps i els dies? Tot ens convida a introduir-nos en aquest profund ritual en el qual la creació i la força inherent a la natura han pres aquí la música com a canal comunicatiu amb el públic. Si fossim capaços d’oblidar les preocupacions mundanes, aquest primer moviment ens haurà ja transportat a aquest camí, a aquest viatge metafísic que la Tercera ens proposa.

Sigui com sigui, el compositor va donar veu a la naturalesa a través d’aquesta simfonia. Un món renovat se’ns dibuixa al davant, una nova realitat alliberada del corset de les societats industrials i restrictives en les quals vivia. Certament, aquesta simfonia és una contraposició de principis al sistema ètico-moral imperant a occident. El diví es comunica finalment amb l’home a través del sentiment que és expressat tant per la naturalesa com per l’art, la música, la qual és capaç de fer visible allò invisible, a Déu, a través de la bellesa, en una clara alusió a les idees de Wilhelm Heinrich Wackenroder.

Els sis moviments en què s’estructura la Simfonia sembla s’haurien pogut titular “El despertar de l’estiu”, “el que em diuen les flors”, “el que em diuen els animals del bosc”, “el que em diu la nit”, “el que em diuen les campanes del matí” i, com a darrer moviment, “el que em diu l’amor”.

Cadascun d’ells, diferenciats a nivell de dinàmiques, ritme i textura, ens evoca certament a aquest viatge introspectiu cap a la pau, l’amor, el sagrat en una espècie d’exercici per arribar a la immortalitat. En efecte, Mahler sempre medità al voltant d’aquesta idea i es fa palesa ja en aquesta Simfonia la necessitat d’extemporaneïtat del compositor car, si una obra arribés a tenir la consideració de via cap al diví, cap a la salvació, esdevindria automàticament una obra eterna.

En aquest sentit, cal destacar primerament el compromís de Pablo González dirigint aquesta grandiosa simfonia ja que, en fer-ho, assumia la necessitat de treballar l’orquestra de tal manera que fos capaç d’expressar al públic les idees anteriorment anunciades, i fou així. Pablo González va dirigir amb sensibilitat i personalitat una obra difícil, que demana gran capacitat de concentració i un estudi exhaustiu de tot el seu significat. Així mateix, un moment àlgid de la peça arribà amb la intervenció de la mezzosoprano Christianne Stotijn la qual, embarassada, era una viva imatge d’aquesta nova vida que s’engendra en la Tercera Simfonia. “O Mensch, Gib Acht” (Escolta, home!) ens avisa el cinquè moviment per deixar-nos immersos en la profunda reflexió sobre l’eternitat, l’eternitat del goig, de la música, que es teixia en la delicada veu de Stotijn i la gràcia sensible de la seva interpretació; “Doch alle Lust will Ewigkeit, / will tiefe Ewigkeit (Mes tot goig cerca eternitat, fonda, profunda eternitat). Encara al cinquè moviment arribà el toc de gràcia amb el Cor Infantil de Sant Cugat i els cors femenins Aglepta i Voxalba, dirigits per Oriol Castanyer i Elisenda Carrasco, respectivament. La precisió i homogeneïtat de la interpretació entre els dos cors foren elements del tot destacables, ressaltant així la qualitat present a dia d’avui de les nostres corals i el revifall que aquestes estant tenint en els darrers temps i que, confio, sapiguem aprofitar per fer més fortes les arrels i la tradició musicals del nostre país. Sigui com sigui, és a través de la veu humana, donant vida a la veu dels àngels i a través d’un poema del Also sprach Zarathustra de Nietzsche, i un altre del Knaben Wunderhorn, que Mahler els condueix cap a allò més alt, cap al diví del darrer moviment, cap a l’amor.

Finalment, no voldria deixar-me el protagonisme de la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya qui, un cop més, es situà en un nivell altíssim en la interpretació i, més important encara, la transmissió i capacitat comunicativa a través de la música i mitjançant la sensibilitat d’uns músics que interpreten des de la naturalitat, fugint d’interpretacions forçades i adquirint tots ells el seu just paper dins el gran instrument que esdevé l’orquestra. D’entre ells, destacant la passió i domini de Ludwig Müller com a concertino invitat, reberen també l’ovació del públic la secció dels baixos, amb els contrabaixos i els vents metàl·lics en primer lloc, així com Dolors Chiralt com a oboè solista, Manuel Blanco com a trompeta solista i Eusebio Sáez com a trombó solista.

La Simfonia acabava amb l’intens sisè moviment “Langsam. Ruhevoll. Empfunden” (Lent, ple de tranquil·litat, amb sentiment). Un adagio instrumental en Re major que desencadena un seguit de melodies eternes, que semblen caure però se sostenen en l’aire i, de nou, són recollides per les cordes, originalment combinades amb els vents. Un exercici grandiós de serenitat i una afirmació sincera de fe cap a la bondat del món. Una declaració de principis per veure renovada la nostra percepció de la realitat, dels homes i l’entorn i afegir a la nostra quotidianeïtat la necessitat de la immobilitat contemplativa per tal de pensar i, després, actuar amb més d’amor, amb més optimisme.