Maggie O’Farrell. Trobar un lloc

28.10.2017

Novel·les com Aquest deu ser el lloc (L’Altra Editorial), de Maggie O’Farrell, fan que quan arribes a l’última pàgina no vols deixar anar la història. I encetar un altre llibre et sembla gairebé un acte de traïció. No sé ben bé on rau la clau, si en el caràcter dels personatges, amb unes peculiaritats que se t’arrapen. O bé, per la narració calidoscòpica, amb una estructura complexa que juga constantment amb el temps i l’espai. Aquesta és una aposta arriscada perquè pot fer que, fins i tot el lector atent, es perdi. Una pista, cal no menystenir la informació que es dona en cada capítol quan s’especifica quin serà: el personatge principal, el lloc on succeeix i l’any.

Maggie O’Farrell | Foto: Libros del Asteroide

Però anem al gra: Aquest deu ser el lloc és en essència una història d’amor. El retrat d’un matrimoni amb totes les decisions que es van prenent al llarg de la vida i que a vegades no són sempre les més encertades, amb les jugades del destí que sovint encara les complica molt més. I en com el propi passat pot arribar a passar factura, perquè, més tard o més d’hora, truca a la porta i no el podem ignorar.

Daniel està casat amb Claudette, fa deu anys que estan junts i formen una parella curiosa. Ella és una exestrella de cinema que va desaparèixer de manera inesperada per amagar-se del món en una vella granja a Irlanda. Ell, en Daniel, és un lingüista nord-americà que es passeja amb les cendres del seu avi sense cap destinació premeditada, i es troba la Claudette tirada enmig d’una carretera secundària amb una roda del cotxe punxada.

El punt d’inflexió de la història arriba temps després, fa anys que viuen junts, tenen fills en comú i viuen a la granja d’Irlanda que Claudette va escollir per apartar-se de tot. Per sortir d’aquell terreny han de travessar dotze tanques. Les han d’obrir una per una, passar amb el cotxe i tornar-les a tancar, i durant aquest trajecte que sembla gairebé un ritual, en Daniel escolta una entrevista per la ràdio. Reconeix l’entrevistada, havia estat una antiga parella, el locutor explica que poc després d’aquesta entrevista, va morir. L’atzar fa que en Daniel estigui a punt de viatjar al seu país d’origen, als Estats Units, per assistir a la festa d’aniversari del seu pare. Aprofitarà el viatge per descobrir què va passar amb aquesta exparella que fa anys que és morta, tornarà a veure el seu pare amb qui té una relació terrible, i també, s’acabarà trobant amb els seus dos fills, fruits d’un matrimoni anterior, i que fa anys que no veu, a causa dels entrebancs provocats per la seva exdona.

Aquest deu ser el lloc, igual que la cançó de Talking Heads, correspon a la necessitat de tenir un lloc, una llar, però potser també significa que el millor lloc on estar bé és estar en pau amb un mateix. Aquest és el camí que li toca fer a en Daniel, trobar-se amb ell mateix per tornar a casa. La novel·la ens parla de com el passat pot tornar per capgirar-nos el nostre còmode present. Com les persones, fins i tot els desconeguts, ens poden arribar a donar la clau per ser feliços. El pes que té la família, tant per enfonsar-nos com per rescatar-nos del pou on podem caure. I sí, aquestes reflexions poden semblar històries comunes ja escoltades, però hi ha una fina línia que provoca que aquesta novel·la ens arribi, la manera d’explicar-la amb una estructura densa, plena de canvis de temps, personatges i espais, però alhora, tan lleugera que ens provoca just allò que cal. La sensació que aquells personatges i aquelles històries han creuat el paper i s’han instal·lat dins les nostres vides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris