MACBA: la presència rebel d’un futur íntim

1.11.2018

Despertar la sensació de consciència. Aquest és l’objectiu de la nova mostra del MACBA, Al descobert o d’amagat, realitzada pel col·lectiu de comissaris indis Raqs Media Collective. Però de què hem de ser conscients? Raqs parteix de la idea que cap noció temporal és fixa, i que per tant el present és també passat i futur, i tot es barreja en una sèrie de reordenacions de recursos, tecnologies i energies. Voleu entendre-ho? El millor que podeu fer és visitar la mostra, però tot seguit us ho intentarem explicar.

Al descobert o d’amagat. La presència rebel d’un futur íntim. Vista de l’exposició | Foto: Miquel Coll

Imagineu tenir un sentit diferent del temps: no veure’l com a un i únic, sinó concebre’l com a múltiple. Pensar en tots els temps que estan junts a cada moment, i deixar que flueixi un diàleg constant entre diferents estadis de consciència: el passat, el present i el futur. Això és el que volen aconseguir els tres comissaris de Raqs Media Collective que ara exposen al MACBA: Monica Narula, Shuddhabrata Sengupta i Jeebesh Bagchi.

“Es diu que coneixem millor les galàxies llunyanes que el fons dels oceans de la Terra”, escriuen els tres comissaris, “Podríem dir una cosa semblant sobre la nostra relació amb el futur: el futur llunyà ens pot semblar més familiar que el present profund”. Aquesta teoria temporal, els entrecreuaments entre el que és real i el que no ho és, el que és proper i el que és llunyà, el que és profund i el que és superficial, són la base de la mostra Al descobert o d’amagat. La presència rebel d’un futur íntim.  

Però la intenció de barrejar totes aquestes capes no és purament anecdòtica, sinó que té un sentit: el que volen aconseguir Narula, Sengupta i Bagchi és que l’espectador se serveixi de les obres d’art per entendre el món d’una manera més profunda, ser conscients de com les noves realitat i els nous llenguatges xoquen constantment amb el que sabem o no sabem i creen desconcert i conflicte, afinitat i antagonisme, individualitat i col·lectivitat.

Per això la mostra comença i acaba amb dues de les millors peces que veurem durant tot el recorregut: una granota que sembla real però que no ho és (X. Iaevis, de John Gerrard) i una instal·lació que sembla irreal però que és real (Lantian Xie, d’Ivana Franke). “L’exposició acumula lectures a mesura que la vas resseguint”, explica Shuddhabrata Sengupta, “I al final de tot, les capes s’han ajuntat per fer una realitat encara més polièdrica”.

Collages de tèxtil que no se sap exactament qui els va fer; una panxa enorme que és una obra d’art transaccional, en la qual s’hi pot entrar; el mapa d’un cosmos fet a partir de narracions orals africanes… La mostra està plena d’objectes que multipliquen les seves possibilitats, i que ens ajuden a entendre que no es tracta “només de connectar amb el món, sinó connectar el món”, com diu Monica Narula.

Al descobert o d’amagat. La presència rebel d’un futur íntim. Vista de l’exposició, amb la panxa gegant | Foto: Miquel Coll

Entre les obres d’art exposades, una curiositat: dibuixos de Santiago Ramon y Cajal, el científic català que va investigar l’estructura del sistema nerviós. “El seu estudi dels nervis ens va ensenyar que les neurones no eren una continuació, sinó que tenien espais on s’hi feien les sinapsis”, recorda Jeebesh Bagchi. I que per tant, la vida humana també és continua i discontinua alhora.

A part de la mostra en si, el MACBA prepara activitats paral·leles dins d’un programa anomenat 21 personae, que explorarà el teixit urbà de la societat a través de relats en directe d’habitants de Barcelona. El diàleg museu/ciutat es plasmarà en un conjunt de cròniques urbanes que s’escriuran després d’una sèrie de trobades arreu de la ciutat. La informació que es generarà es podrà trobar en un quadernet imprès, així com a la pàgina web del MACBA.

Tant aquestes activitats com la mateixa mostra no s’han de llegir des d’una sola perspectiva, sinó que, com l’exposició mateixa, ha de barrejar diferents capes de pensament: hi ha art, però també hi ha investigació, filosofia i joc. Tot per intentar ser conscients de la presència rebel d’un futur íntim, sí, però no temps enllà, sinó ara; en la profunditat del present.