Mabel Lozano: “Els proxenetes són una veu completament absent”

8.02.2018

Mabel Lozano publica El proxeneta (en castellà, editat per AlRevés), una història sobre prostitució i tràfic narrada pel “Músico”, un proxeneta madrileny. Carla Mallol ha entrevistat l’autora del llibre.

Mabel Lozano

Fa uns mesos es publicava el teu primer llibre, El proxeneta. Després d’una llarga trajectòria com a documentalista, decidies fer un gir professional. Abans de dedicar-te al cinema documental, havies treballat en el periodisme televisiu.
Aquest gir ve de fa 12 anys, ja. Vaig prendre la decisió de fer cinema al mateix temps que vaig emprendre el meu activisme, treballant en un projecte que es deia “Esperanza”, on vaig conèixer a una víctima de tràfic de blanques. Fa dotze anys, la Irina, una noia russa, m’explicava en primera persona el seu viatge a l’horror. La seva història va ser, per a mi, un abans i un després. Aleshores en sabia molt poc, del tràfic de persones, i va ser quan vaig començar el meu primer documental, Voces contra la trata. És el que té el cinema social, que et transforma i et treu del teu cercle de confort.

I, des d’aleshores, ha estat el leitmotiv dels teus treballs…
Exacte. L’espina dorsal del meu cine és la figura de la dona i els drets humans. Però el tràfic de persones és un referent a la meva carrera,  com a cineasta i com a activista. Voces contra la trata va ser el primer, però n’hi va haver més. Chicas nuevas 24 horas, per exemple: un documental que vaig estrenar el 2015 i on posava de manifesta el que és el tràfic. A part de ser un delicte, és un negoci. 

I el següent projecte, un llibre. Com va sorgir?
Fruit de la casualitat: una trucada de telèfon. Fa un parell d’anys va aparèixer a la meva vida el Miguel, “El Músico”. Va ser ell qui em va buscar i no jo a ell. Des de fa anys col·labora amb el desmantellament de les xarxes de tràfic de persones. El Miguel, però, no volia explicar la seva història sinó la de les víctimes. Jo, en canvi, volia escoltar-lo a ell. Volia saber com era un proxeneta. Hi ha un gran desconeixement envers els traficants, els proxenetes: no se’n parla mai. No en sabem res, dels botxins. Sempre s’amaguen. I després de dos anys, moltes trobades i converses, neix El proxeneta. Un llibre on explico la seva història. L’explico en primera persona però hi aporto la meva experiència de més de dotze anys com a documentalista i activista. És la història d’un proxeneta condemnat i sentenciat, que ha complert la seva condemna.

El proxeneta, el traficant deixa d’estar invisible, la seva absència es fa present. Per què aquest canvi de punt de vista?
Després de tants anys treballant en el tema del tràfic, no havia conegut mai un traficant, un proxeneta. Quan se’n parla, ja sigui en els mitjans de comunicació com a les xarxes socials, sempre se sol posar el focus en la víctima però mai se’n parla, del proxeneta. Són la veu desconeguda i, de fet, ells mateixos s’han ocupat que fos així. Com diu en Miguel, «darnos publicidad es malo para el negocio». Són una veu completament absent. I en aquest llibre he volgut posar veu a aquest silenci.

El botxí segueix sent botxí, però tot i això explica la seva història. Com vas aconseguir prou distanciament per no caure ni en la compassió o justificació ni en la demonització?
No va ser fàcil: vaig haver de fer el meu propi procés. Després de tants anys treballant contra el tràfic de persones, és molt difícil no jutjar aquells que despersonalitzen tantes i tantes dones, aquells que són capaços de veure-les tan sols com a màquines registradores i no com a persones. El seu llenguatge és d’una violència salvatge. No podia demonitzar-lo ni tampoc justificar-lo. Cada lector haurà de treure les seves pròpies conclusions. Per altra banda, sense voler justificar-lo, al meu entendre, ell també ha estat una víctima, des de ben petit. Ell també va quedar-se atrapat per la prostitució: des del moment en què va entrar per primera vegada en un club, va quedar absort pels neons. Tot i això, podia haver-s’hi quedat i no ho va fer: va emprendre el camí difícil. I la seva, em sembla una decisió molt valenta. De fet, amb aquest llibre posa en risc la seva pròpia vida.

Dos anys treballant colze a colze. Com descriuries el procés d’escriptura?
Intens, molt intens. La nostra relació ha anat evolucionant i avui, després de dos anys d’intenses trobades i converses, ha acabat convertint-se en una amistat. Al principi em costava molt. Ell volia compartir els testimonis d’algunes víctimes però jo no volia que me’n parlés: jo ja coneixia centenars de víctimes de tràfic. Volia conèixer-lo a ell. Com és un esclavista? Què pensa? Com viu? Què pot portar algú a comprar i vendre un altre ésser humà talment com si fos un tros de carn? La justícia ja el va jutjar: va pagar pel seu crim. Segons ell, massa poc. Com ell mateix diu tot sovint, “es va complir la llei però no la justícia”. Van condemnar-lo a set anys de presó i en va complir res. Des d’aleshores, ha fet de la seva vida una batalla contra la màfia del tràfic i la prostitució. Són dues coses que van de la mà, dues cares de la mateixa moneda: darrere la voluntarietat, en la majoria de casos tan sols hi ha la precarietat. La prostitució és un dels negocis capdavanters, després de la venda d’armes i ja per damunt del narcotràfic.

El treball sexual no sempre ha de ser sinònim d’explotació i va més enllà de les xarxes de tràfic de persones. De fet, hi ha diverses associacions de professionals del sexe, com per exemple Prostitutas Indignadas, que estan en contra de l’abolicionisme i defenses la despenalització així com treballen pels seus drets com a treballadores sexuals.
Que la prostitució en molts casos es nodreix del tràfic és un fet. On són les víctimes de tràfic i de l’explotació sexual? Estan sent explotades a clubs, pisos, saunes, carrers i rotondes. No podem parlar de prostitució en general, però aquests col·lectius de dones que es diuen a si mateixes lliures i estan encadenades a la seva professió, podrien donar-se d’alta de la Seguretat Social com autònomes i regularitzar així la seva situació laboral. A Espanya, la prostitució és alegal: ningú els ho impedeix. Aleshores, si es tracta d’una elecció, ningú viola els seus drets: segons elles, no tenen “xulos” ni proxenetes i, per tant, ningú els impedeix que treballin i cotitzin com qualsevol altre treballador o treballadora.

“Parlar per” pot ser perillós: es pot caure en el perill d’esdevenir una forma de condescendència, encara que sigui benintencionada. Creus que és possible parlar de la prostitució o del tràfic sense “parlar per”?
Quan parlo del tràfic com a explotació sexual parlo per la Yandy, la Lucia o la Rocío. És clar, jo no sóc cap víctima. Però, tot i això, no en parlo des del meu despatx sinó que en parlo després d’haver estat a peu de carrer, entrevistant centenars de dones i nenes víctimes d’aquest delicte i haver-ho fet en molts països. He decidit explicar la seva història en primera persona, per posar veu al silenci que envolta la figura dels botxins. Una veu inèdita.