M. Victòria Lovaina. L’esquerda de l’àngel

29.07.2018

L’escriptora M. Victòria Lovaina, mestra i pedagoga de formació, ha obtingut diversos premis literaris tant en narrativa breu (darrerament ha estat guardonada amb el Premi Tinet 2018 amb el relat Cara de peix) com en novel·la. En aquest darrer gènere té publicats els títols Amb ulls de nina (Premi de Novel·la Joescric 2008), Dietari de les Gorges (Premi Paraules a Icària 2009), Pell de gat (Premi Soler i Estruch 2012), Rellotge de doble esfera (accèssit Premi La Verònica 2017), i la novel·la que és objecte d’aquesta conversa: L’esquerda de l’àngel (Gregal)

M. Victòria Lovaina

L’esquerda de l’àngel és una novel·la combativa, però al mateix temps analítica, ja que explora a fons les relacions d’amistat i el comportament humà en situacions límits. Malgrat aquest doble plantejament, amb quin d’ells et trobaries més còmoda per definir-la?

Com has dit, L’esquerda de l’àngel té aquesta dualitat, combativa i analítica. La novel·la explora la psicologia d’uns personatges en períodes i circumstàncies hostils, la sento més així, com analítica, i també perquè m’agrada treballar més la psicologia dels personatges i, en aquest cas les relacions d’amistat. És evident, però, que aquestes relacions i la vida d’aquests personatges es donen en un context que els obliga a la lluita i a la superació de les adversitats. Jo crec que un dels eixos de la novel·la és el comportament individual al voltant de l’amistat. La novel·la presenta diferents personatges que mantenen llaços d’amistat i cadascú els va construint en funció de moltes variables que es donen segons la personalitat de cadascú i les circumstàncies històriques del moment que viuen.

La novel·la tracta de la recerca i interpretació del passat que fa un professor jubilat.

Sí, es tracta d’un home amb un sentiment d’insatisfacció del que han estat alguns períodes de la seva vida. Explorar el passat no vol dir només el seu passat, és també el de la seva dona i el del barri on ha viscut, el Raval de Barcelona. Per dur a terme aquesta recerca utilitza unes cartes trobades durant la infantesa amb un amic seu, en Paquito Costas, unes converses amb una dona gran que està en una residència d’avis, els records de l’àvia de la seva dona i els seus propis records. Tot plegat configura una diversitat de veus narratives que creen una trama de novel·la coral on s’entrellaça la vida de diferents personatges i conformen la globalitat de la novel·la.

La història ens situa, sobretot, a la Barcelona dels anys 50-60 de segle XX, una Barcelona prou complicada socialment i políticament, i també en un període anterior: la Barcelona convulsa de principis de segle XX. Hi trobem la grisor i la clandestinitat, per una banda; i les lluites i revoltes obreres per l’altra. Podem considerar que el gènere que has treballat és el de novel·la històrica?

Jo volia explicar una sèrie de relacions humanes, ja ho he dit abans, explicar un seguit d’històries i les volia situar en unes èpoques determinades. Per tal de poder ubicar la trama i la vida d’aquests personatges de manera tan fidel com em fos possible he hagut de documentar-me sobre aquestes èpoques. I a més els esdeveniments que hi tenen lloc han estat reals i influeixen en la vida dels personatges. Si per novel·la històrica s’entén això, doncs sí, he fet novel·la històrica. Ara bé, no novel·lo la vida de cap personatge històric. Sí que hi ha algun moment en què apareix algun personatge històric, com el cas de l’anarquista Joan Rull, on es recrea un dels atemptats que va fer a Barcelona, un moment del judici o de la seva execució, però torno a dir que l’objectiu no era parlar d’en Rull o altre personatge històric, ja hi ha autors que en parlen amb molta fidelitat, amb documentació molt precisa i que han fet un treball molt acurat sobre la seva trajectòria. Jo volia parlar de la gent del carrer, la gent anònima i les repercussions de la vida social del moment en les seves vides i en les seves relacions humanes. Així, doncs, tenint en compte tot això, sí que la classificaria com novel·la històrica.

L’estructura de la novel·la, organitzada en base a set apartats i una “Cloenda”, és cíclica. És a dir: cadascun dels apartats té la seva pròpia estructura interna i aquesta construcció arquitectònico-literària es va repetint tot combinant, a més a més, diferents plantejaments: narració en primera o tercera persona, punt de vista narratiu, literatura epistolar… Per què has volgut jugar amb aquesta diversitat de tractament? Què hi aporta, a la novel·la?

Aquesta estructura és molt fidel al procés que he seguit per escriure-la. Sempre he gaudit molt fent trencaclosques i crec que fent aquesta novel·la m’he sentit així, com quan de petita feia construccions i puzles. Bé, sembla molt lleuger el comentari, però el cas és que la construcció de la novel·la me la vaig plantejar una mica així, amb la combinació de diferents veus narratives i en diferents èpoques. Em vaig intentar posar a la pell d’aquest professor jubilat que va muntant la història de la seva vida, de la seva dona i del barri on ha viscut i es va trobant amb informacions que li arriben des de diferents canals: cartes i transmissió oral, records… Tot això el fa imaginar el món que va existir. Les informacions les va encaixant per donar sentit a la història del seu passat. Jo crec que aquesta construcció aporta varietat a la lectura i per tant fa que la informació que rep el lector tingui un factor sorpresa que l’obliga a continuar amb la lectura perquè va descobrint de mica en mica aspectes de la trama i va coneixent qui i cap a on va la història. Alguns lectors m’han dit que aquesta diversitat els ha resultat atractiva.

Amb un títol com L’esquerda de l’àngel no ens ha de sorprendre que en iniciar la lectura anem trobant, precisament, aquests “àngels”. Però a més dels àngels, també tindran cert protagonisme els coloms. Quina simbologia has pretès mostrar amb cadascun d’aquests elements?

A veure, el primer àngel apareix de bon començament i és el fil conductor, o un dels fils conductors de la trama. En la novel·la aquest àngel té una aparença de tendresa i dolçor i és una de les primeres imatges que la Maria Moncunill -una de les protagonistes de la novel·la-, té quan arriba a Barcelona a finals del segle XIX procedent de Benifallet. Al pis on ja viurà per sempre hi ha aquest àngel. Però l’àngel té una esquerda en una ala, ja es pot suposar que la tendresa i la dolçor mai no són completes ni omplen una vida sencera, menys encara la de la Maria Moncunill. En definitiva, tots tenim la cicatriu d’alguna ferida antiga.

Però els àngels i els coloms són l’afició d’un altre dels personatges, en Modest. Per tant quan parlo del primer àngel ja ho dic bé, després en venen més. Aquella època, a principis de segle XX, era un temps en què a Barcelona hi havia molta afició als coloms, hi havia molts colomars als terrats i es feien regularment concursos de volades de coloms al Tibidabo. Jo crec que representen la festa, el temps lliure, la diversió, l’oblit del dia a dia. I una i altra afició en aquest personatge li marquen els trets d’un caràcter feble i irresponsable que tindrà repercussions en altres personatges de la novel·la i en el desenvolupament de la trama. Jo he vist això, ara bé, cada lector pot interpretar el fet com vulgui, en llegir una novel·la tots fem interpretacions ben particulars i lliures, ara està a les mans dels lectors i cadascú dirà la seva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Com sempre aquestes entrevistes les trobo molt interessants. La Sílvia sap treure el millor dels personatges i en el cas d’avui fa agafar ganes de llegir el llibre. Segur que el llegiré