Lychee Film Festival, primer festival de cinema xinès de Barcelona

28.08.2017

El proper dia 15 de setembre i fins al 22 tindrà lloc Ia 1a edició del Lychee Film Festival de Barcelona, primer festival de cinema xinès a casa nostra i que ve a ocupar un espai propi en un circuit europeu on hi ha certàmens tan prestigiosos com el Festival du Cinéma Chinois de París (que ja va per l’onzena edició) o el Dragon Film Festival de Florència.

Kaili Blues (2015)

Unes sessions de tarda que ompliran les sales del Texas, les Cotxeres de Sants, el Phenomena i la Filmoteca amb algunes de les últimes propostes d’aquella cinematografia que, tot sigui dit, aquí ens arriba en comptagotes tot i la importància global que ha anat adquirint durant els últims anys. Una programació que inclou, sobretot, propostes de cinema d’autor però on també hi ha lloc per a gèneres tan idiosincràtics com el wuxia (cinema d’arts marcials) i d’altres en què últimament, els realitzadors xinesos més joves estan excel·lint, com el cas del thriller. A continuació es presenta una petita guia sobre el que hi podrem trobar.

Secció Temàtica: Retrospectiva Soft Kung Fu Neo Wuxia

Corren nous temps per al gènere de les arts marcials. Amb la nova política de coproduccions entre continent i Hong Kong s’ha donat peu a produccions tan estimulants com Bodyguards and Assassins (2009), de Teddy Chan i la trilogia de Wilson Yip, Ip Man, protagonitzada per Donnie Yen, que dona vida al llegendari mestre de l’estil wingchun, famós entre altres coses per ser el mentor d’un joveníssim Bruce Lee. El cinema de wushu (cinema de kung fu) i el wuxia s’estan revitalitzant a través d’històries ambientades en el passat prerevolucionari (és a dir, durant la primera meitat del s. xx), on els personatges són cada vegada més vulnerables davant el pas devastador de la Història. El cinema comercial d’arts marcials, doncs, entra en un territori ple de clarobscurs morals i matisos intimistes entre combat i combat.

Per altra banda, amb propostes tan radicals com Assassin (2015) de Hou Hsiao Hsien, i sobretot la filmografia sencera de Xu Haofeng, el gènere pren una autoconsciència que al llarg de la seva història només s’havia donat en casos puntuals. Es trenquen les convencions narratives i s’opta per un realisme que allunya els combats d’una espectacularitat que va ser i és la seva pròpia raó de ser.

Un dels principals al·licients del festival serà l’oportunitat de veure la fins ara curta filmografia de Xu Haofeng i les diferents xerrades que oferirà. Un director, el pequinès, que a més ha teoritzat sobre el gènere i s’hi ha apropat amb una consciència d’autor estranya en la indústria. Les seves propostes van dirigides a la mateixa naturalesa del wuxia, sense perdre el temps en subtrames amoroses o aquelles històries de venjança tan estimades pels fans. El seu cinema fuig de la intensitat del melodrama per anar a allò més essencial. Veure films com El Mestre (2015), vol dir endinsar-se en el veritable món de les arts marcials xineses sense cap tipus d’intermediari. Les tècniques de lluita tal com són, sense floritures de cap mena i efectuades per mestres reals que Xu Haofeng recluta per fer volar el seu art.

El cicle comença amb la comèdia marcial Kung Fu Hustle (2004), protagonitzada i dirigida per Stephen Chow, tot un referent de la comèdia honkonguesa que aquí firma una delirant trama de gàngsters ambientada en la Xina dels anys 40. I conclou amb A Touch of Zen (1971), de King Hu, el Ciutadà Kane del gènere, sens dubte el film wuxia més influent de la història, referència directa de cintes com la del mateix Hou Hsiao Hsien, Crouching Tiger, Hidden Dragon (2000), d’Ang Lee o House of  Flying Daggers (2004), de Zhang Yimou. Un  film de culte produït a Taiwan que és un cant d’amor a la tradició per part d’un cineasta que sempre va manifestar una enorme nostàlgia per un passat que no dubtava a idealitzar i estilitzar en cada film.

Secció Oficial: Cinema Contemporani

L’espina dorsal d’aquesta primera edició del Lychee Film Festival està conformada per una petita selecció de films independents que han captat l’atenció en els diferents festivals on s’han exhibit. En aquest sentit és important destacar la sessió de Blind Massage (2014), un film dirigit per Lou Ye, un dels gurus de la sisena generació de cineastes iconoclastes que van irrompre a mitjans dels 90. El més romàntic i desmesurat, autor d’una obra fundacional com Suzhou River (2000) i de Summer Palace (2007), on gosa partir dels fets de Tiananmen per acabar construint un triangle amorós melodramàtic ple de sexe i reflexions existencials fetes en veu alta. Aquí surt de les enrarides atmosferes que li són habituals per explicar una història senzilla ambientada en un negoci de massatges on el personal està conformat per joves invidents. Amb un estil documental, molt sovint rodat amb la càmera en mà, Lou Ye continua parlant del tema que l’obsessiona, el desig i la necessitat d’estimar i ser estimats.

Blind Massage (2014)

Amb Chongqing Hot Pot (2016), de Qing Yang i sobretot Al fons del cor (2014), de Xin Yukun, es confirma la bona salut del thriller autòcton, un gènere amb el qual els joves realitzadors construeixen àcides critiques a la canviant i frenètica societat xinesa. Chongqing Hot Pot suposa un pas més en el tema dels atracaments de banc. Un grup d’amics que tenen un restaurant en els subterranis de la ciutat de Chongqing excaven un túnel per ampliar el local i van a parar en un banc amb la mala sort que en aquell moment s’està produint un atracament. El film de Xin Yukun gira entorn d’un assassinat al bosc, als afores d’un poble. Una història plena de pistes falses, girs i sorpreses amb el qual el jove debutant radiografia de manera impecable les relacions socials d’uns personatges oprimits per la petitesa del seu entorn. Un còctel brillant i ben reixit  on podem trobar un cert aire de família amb els thillers més analítics de Claude Chabrol, Johnnie To i Bong Joon-ho.

Kaili Blues, (2015), de Gan Bi, juntament amb Crosscurrent (2016), de Yang Chao, és l’última sensació en el cinema d’autor xinès, tan apreciat als festivals i tan desconegut pel gran públic. Opera prima del seu director,  la seva trama transcorre a la remota província de Guizhou. Un metge de poble viatja per trobar el seu nebot. Un viatge que acaba sent un retrobament personal i una treva amb el seu passat. Un film que creix a mesura que avança el metratge. Que l’espectador no es trenqui gaire el cap per seguir una trama. Aquí, el més important és l’experiència sensorial i la innegable càrrega poètica de cada pla. Un film que se situa a prop del cinema orgànic del tailandès Apitchatpong Weerasethakul.

La sessió que més recomano d’aquest festival, per la qualitat del film i per la seva nul·la distribució, es la d’Agost, opera prima de Zhang Dalei, crònica sentimental i autobiogràfica  que narra les dificultats d’una família a principis dels anys 90, quan el pare, cineasta d’una productora estatal de cinema, està a punt de perdre la seva feina a causa de les noves reformes que tan traumàticament canviarien el país. Un film ple de detalls, rodat amb un sobri blanc i negre i una posada en escena que sorprèn per la seva marcada personalitat. Un cineasta que convé tenir en compte.

Agost (2016)

Trobada amb el Tibet a Europa

Dins la secció oficial, el festival ha programat dos films que giren sobre el Tibet, un, rodat per un xinès de la majoria ètnica han i l’altre, per un tibetà. La relació entre la indústria del cinema xinès i el món tibetà és complexa. Després de l’entrada de l’exèrcit xinès a l’altiplà l’any 1950, es posa en marxa la maquinària propagandística que en justificarà les raons. Una indiscutible obra mestra del cinema maoista, Serfs (1963), de Li Jun, explica amb un realisme inusitat i un gran talent cinematogràfic el que la línia oficial del partit ha repetit fins ara. Els tibetans són vistos com a germans petits que la República Popular ha d’alliberar dels lames i el sistema feudal que els sotmet. El Tibet serà, durant el període, el territori que el nou ordre socialista es veu amb el deure de “civilitzar”. Amb la caiguda dels últims vestigis del maoisme i el període de reformes dels anys 80, el Tibet passa a ser, per a escriptors i cineastes, un territori mític i exòtic on el temps es para i on els homes encara viuen en harmonia amb la naturalesa. Novel·les com Treu la llengua saburrosa de Ma Jian, els contes experimentals del pioner Ma Yuan, i films de cineastes de la cinquena generació com El lladre de cavalls (1986), de Tian Zhuangzhuang, insisteixen en aquesta naturalesa fronterera i a la vegada simbòlica dels altiplans respecte a la civilització xinesa han. A partir d’aquests anys 80, escriptors tibetans com Alai o Tashi Dawa seran àmpliament promoguts dins la República, començant un camí on el realisme màgic servirà per qüestionar-se i/o reivindicar la pròpia identitat cultural.

Soul on a String (2016)

És amb el canvi de mil·lenni que la visió han madura i tractarà els tibetans amb tota la seva humanitat i dignitat, fugint de la visió paternalista del maoisme i la mística dels anys 80, com es pot veure a  Mountain Patrol (2004), de Lu Chuan. Dins d’aquesta línia, en el present festival hi podrem veure Soul on a String (2016), de Zhang Yang, el director d’aquella Shower (1999), que tants èxits va tenir dins i fora de la Xina. El seu darrer film és tot un western atmosfèric ple de referències religioses budistes i eines narratives extretes de la tradició oral.

Tharlo (2015)

Simultàniament al cinema que fan els han, es comença a donar, per primera vegada, una eclosió del cinema tibetà fet per tibetans. Pema Tseden és el nom més il·lustre d’aquest nou cinema que comença a donar veu a un poble que, en cinema, fins aleshores no l’havia tinguda. En aquest sentit, el seu debut, The Silent Holy Stones (2005) és una fita  històrica, un film que narra la història d’un jove estudiant d’un remot monestir que arriba a casa dels seus pares durant l’any nou xinès i queda fascinat pel televisor que han comprat. Tharlo, el film que es podrà veure aquí, és el retrat d’un petit pastor tibetà que pot recitar de memòria els punts culminants del Llibre Roig de Mao apresos a l’escola però que en canvi no recorda quina edat té. Una faula que mostra les contradiccions d’aquell poble sovint tan idealitzat, rodat en blanc i negre, a partir de llargs plans seqüència, actors no professionals i un tractament del so força insòlit.

Aquest festival es completa amb uns documentals que prometen tant com Demà tot seguirà igual (2016), de Fan Jian, sobre una poetessa, Yu Xiuhua, molt popular pel seu poema «Creuar mitja Xina per fer-te l’amor» i Els Van Goghs de Xina (2016), de Yu Haibo, sobre un taller familiar on es fan reproduccions massives d’obres d’art. També hi haurà una sessió de curts d’animació i un passi especial per veure el nou curtmetratge de Jia Zhangke, Els hedonistes (2016), una mostra més de la personalitat del director on torna als orígens i fa un retrat dels ambients populars del seu Shanxi natal, on els miners de carbó s’han de buscar la vida a causa del desmantellament de les mines.

Els Van Goghs de Xina (2016)

Des d’aquí, desitjar tota la sort del món a l’equip que ha fet possible aquest festival. A la gent de l’Slumber Studio i la recent creada Associació de Cinema de la Xina i Catalunya.