L’Univers segons Edgar Allan Poe

4.02.2019

Jo sabia que Poe havia viscut a la costa est dels Estats Units durant la primera meitat del s.XIX, sabia que era un mestre de l’horror gòtic que tant agradava al públic americà de l’època, i que la seva obra es constituïa bàsicament de poesia i de relats curts dominats pel misteri, el sobrenatural, i els enigmes criptogràfics. Sabia que d’entre aquests relats en destacava L’home de la multitud, una narració extraordinàriament lúcida que intuïa i anticipava el que més tard seria un dels motius fonamentals en l’obra de Baudelaire: l’experiència moderna de la solitud en companyia, de l’anonimat entre la multitud que s’aglomera pels carrers de les grans cuitats. Sabia que E. A. Poe es dedicava a la crítica literària, sabia que havia escrit un parell d’assajos sobre la creació poètica en els que atacava el principi romàntic de la inspiració, defensant que el poema és un artefacte construït a consciència amb l’únic objectiu de crear un determinat efecte estètic en el lector. El que jo no sabia (i no m’ho hagués imaginat mai) és que Poe, el gran escriptor romàntic, el poeta maleït, havia escrit una cosmogonia en la que es proposava explicar tota una teoria sobre l’essència, l’origen, la creació i el destí de l’Univers físic, metafísic i matemàtic; ni més ni menys.

Edgar Allan Poe

Publicada el 1848, un any abans de la misteriosa mort del seu autor, Eureka (Adesiara Editorial, 2018) és una obra que té un innegable valor històric, psicològic i literari. Té valor històric en tant que s’hi discuteixen -amb una passió i una bel·ligerància notables- les principals polèmiques i hipòtesis, tant científiques com filosòfiques, que conformaven, a mitjans del s. XIX, l’estat de la qüestió sobre l’origen i el funcionament de l’Univers. Té valor psicològic perquè Eureka és un absolut deliri genial: la prosa de Poe sembla alimentar-se d’una ambició sense mesura; la seva ingenuïtat fa que adquireixi tons profètics i messiànics que contrasten amb una intuïció febril capaç d’esbossar, amb vuitanta anys d’antelació, la teoria del Big Bang. I què dir sobre el valor literari d’Eureka! La teoria cosmogònica de Poe pot justificar-se únicament per la seva bellesa; mai abans m’havia topat amb un text que s’adeqüés d’una forma tan exacta i tan dramàtica al concepte de ciència-ficció.

S’ha d’admetre, però, que Eureka no és un text fàcil. Requereix un exercici d’abstracció i d’imaginació que representa tot un repte per a la consciència. Pretén encabir (i a la seva manera ho aconsegueix) l’Univers, la Creació, des de l’origen fins a la seva anihilació, en menys de cent cinquanta pàgines; és el llenguatge dut al límit de la seva capacitat enunciativa davant la fascinació d’un sublim matemàtic constant, impossible de concebre satisfactòriament malgrat l’increïble esforç d’analogia desplegat per Poe en forma de símils i metàfores en un intent de comprendre què vol dir, per exemple, que la distància entre el Sol i Neptú sigui de dos mil vuit-cents milions de milles (uns quatre mil cinc-cents milions de kilòmetres). La consciència d’aquesta resistència del cosmos a ser reduït a la dimensió lingüística és la causa per la qual Poe expressa, en el prefaci, la voluntat que Eureka sigui jutjada únicament com un Producte d’Art, com si fos un poema i no pas un assaig científic i filosòfic recobert d’una aura d’èxtasi místic. Tot i aquesta vacil·lació inicial, el text de Poe està plenament convençut del seu contingut de Veritat, i la defensa aferrissada que en fa pot suscitar una certa nostàlgia (que no deixa de tenir un component tragicòmic) d’aquell món extingit en què encara eren possibles les veritats absolutes fonamentades en un Déu que mica en mica començava a agonitzar.

La tesi de Poe es basa en la llei de la gravetat de Newton i la teoria formulada per Laplace sobre la creació del Sistema Solar a partir d’una nebulosa primitiva. A grans trets, l’Univers de Poe és simètric, ja que està governat per dos forces o principis oposats i equilibrats: l’atracció i la repulsió (la matèria i l’esperit; el cos i l’ànima). Per Poe, la força de la gravetat és la tendència de la matèria a la Unitat de la qual n’és originària, mentre que la resistència a la satisfacció d’aquesta fusió completa entre els àtoms, la repulsió (que és anàloga al magnetisme i a l’electricitat), és l’expressió de la voluntat divina de la màxima heterogeneïtat de la matèria, i com a pura espiritualitat divina, la força de repulsió no té ni pot tenir cap explicació comprensible per a la ment humana més enllà de l’acompliment d’aquest objectiu. En la Unitat primordial, l’àtom original en el seu estat de màxima simplicitat a partir del qual Déu va decidir irradiar tota la matèria de l’Univers per aconseguir la màxima complexitat, Poe hi veu implícita la pròpia anihilació de totes les coses. Quan la màxima complexitat de la matèria hagi estat assolida, la força espiritual de la repulsió es retirarà i començarà el col·lapse definitiu de la matèria cap a la Unitat, cap al no-res. Poe arriba a aquestes conclusions mitjançant un híbrid curiosíssim entre el coneixement rigorós de la ciència del seu temps, la pura intuïció i la passió religiosa; fins i tot hi ha passatges en què s’enorgulleix de la impossibilitat de comprovar empíricament les seves proposicions.

En aquesta edició que ens ofereix Adesiara, traduïda al català per Marta Pera Cucurell, hi ve inclosa a mode d’introducció ni més ni menys que un comentari sobre Eureka de Paul Valéry. El poeta francès discuteix qüestions com els límits de la percepció individual, l’oportunisme de Poe a l’hora d’utilitzar la divinitat per salvar els abismes i les llacunes de la seva teoria, la cosmogonia com a gènere literari que es troba a l’origen de les civilitzacions, i l’oportuna conjugació de les ciències i les lletres, de la passió per la ciència expressada des de la forma literària. L’Univers, conclou Valéry, és una expressió mitològica, i voler-lo definir és fer mitologia, és voler estendre la pròpia presència fora de si mateixa, en l’espai i en el temps. Si pensem l’Univers com un absolut, diu Valéry, és per definició indescriptible, ja que integra totes les coses, no s’oposa a res, no s’assembla a res, és idèntic a sí mateix, transcendeix tota lògica. Pensar el seu principi i el seu final és caure en la temptació de prodigar-se en el buit. En definitiva, “es diria que el món amb prou feines és més vell que l’art de fer el món”.