L’univers mental i creatiu de David Hockney

Ara que al Museu Guggenheim de Bilbao s’exposa una mostra del David Hockney retratista, és una ocasió immillorable per submergir-se en el llibre que Jean Frémon ha escrit sobre la seva experiència i el coneixement que té de l’artista britànic: Love Life (Editorial Elba, Barcelona 2017. Traducció d’Ignacio Vidal-Folch). El llibre de poc menys d’un centenar de pàgines hi trobem reunits tres textos: “La pasión Hockney”, “David Hockney en el estudio” i “Una pasión francesa”. I el títol recull el que Hockney va escriure a les parets del Pompidou arran de l’antològica que el centre parisenc li va dedicar i clausurada el passat mes d’octubre.

Els textos reunits en el volum, tot i la seva brevetat, tenen la rara virtut de concentrar altes dosis d’interès per encuriosir el lector. Sobretot perquè sospito que la idea que es té de la pintura de Hockney es despatxa amb massa lleugeresa. Que moltes coses del Hockney retratista – però no tan sols – van començar a París i a França no cal dubtar-ne tal com ens descobreix el darrer text del llibre i que forma part del catàleg de l’exposició ja esmentada. Entre les moltes passions franceses de Hockney, hi ha la descoberta dels dibuixos d’Ingres tot i que la fes a la National Gallery. Però, què fa interessar Hockney per l’artista francés? O millor encara, què fa que Hockney s’aboqui com un possés a descobrir el secret que atresoren els minúsculs retrats fets a llapis per Ingres? Això és interessant perquè ens porta de cap a descobrir els mètodes de treball del britànic i les seves tècniques. La seva voluntat de saber. La seva curiositat. La voluntat d’entendre. En un dels textos – el segon – se’ns diu que li agraden els reptes. En aquest llibre en veure’m exposats uns quants. No és poca cosa poder acostar-se ni que sigui sobre el paper a la seva singular personalitat.

Tornem als dibuixos d’Ingres. Són d’una immediatesa i precisió enlluernadores. I a més, i això intriga Hockney fins a no dir, resulta que els models no pertanyen al seu cercle més íntim. Com ens recorden autor i artista tothom és conscient de com resulta difícil atrapar l’expressió fugaç d’un rostre – l’instant – i fer-li conservar l’alè del moment. Aquí ve el primer d’aquells reptes que tant agraden a l’artista britànic i que deixo anotat perquè el lector vagi fent salivera: que tenen a veure Ingres i Wharhol? Nota gens marginal: Wharhol feia sevir pels seus retrats un projector. Aquí entren en joc una sèrie de qüestions cap de les quals és menor. Hockney comença a experimentar amb miralls, lents, càmeres obscures fins a arribar a reproduir in situ l’experiment de Brunelleschi amb el baptisteri del Duomo florentí (per YouTube corre aquest vídeo sobre la gravació de l’experiment). En relació als miralls – de l´ús que en feien els artistes a les històries de l’art se’n diu ben poca cosa tot i la seva importància tal com han explicat Sabine Melchior-Bonnet i Jurgis Baltrusaitis – tant l’autor com l’artista ens recorden que no és ben bé el mateix la imatge que reflecteixen que la que projecten. I aquí entrem ja en el fons de la qüestió i que no es cap altra que el de la mirada i la perspectiva.

A les parets de l’estudi de Hockney, explica Fréman, qui hi entra les troba entapissades de fotografies que abasten 400 anys d’història de la pintura: de Cimbaue fins a Cézanne. Què hi veiem? Una única forma de mirar. La mirada amb un sol ull, l’espectador fixat en un punt. Fréman es pregunta qui és aquest Ciclop que ha dominat la pintura durant quatre segles. Es pot respondre que l’excés de raó ens ha portat fins a la perspectiva lineal, la que de manera inapel·lable ens expulsa de l’escena. D’una escena que està emmarcada. Hockney vol que tornem a entrar-hi. Com? Una nova experiència ens la dóna la que té ell mateix amb un rotllo xines del segle XVIII – és una filmació per a la televisió però per internet hi ha gravacions de conferències seves al respecte – que es diu “Kangxi Emperor’s Southern Inspection Tour”. Per dir-ho ràpid el que es proposa l’artista és fer-nos veure que el rotllo, a diferència d’un quadre, no té marges i que la mirada es pot desplaçar a dreta o esquerra en funció de per on es vagi desenrotllant o enrotllant. La mirada no queda emmarcada (o fixada) i això suposa que ens introdueix en la dimensió temporal de la pintura. La mateixa que tenen els autoretrats executats al llarg del temps. Aquesta nova perspectiva que ofereix la pintura xinesa serà la perspectiva inversa que Hockney tant ha practicat a la seva obra: sigui en la pintura o en els seus fotocollages.

El segon text del volum ens proposa seguir les passes de Hockney a través de les seves casa–estudi de Los Angeles, Bridlington i Londres entre els anys 1998 i 2016. Exposades en forma de notes d’un dietari, la visita resulta apassionant per diversos motius tot començant per la mateixa casa de la qual sembla una projecció o una continuació de la seva pròpia obra. Tot i que els dos primers textos s’encavalquen cronològicament en algun moment, d’alguna manera es complementen i amplien els temes tractats. Hi trobem de nou la càmera obscura – Hockney té una cabana al jardí de la casa amb què experimenta el tema del qual Barthes anomenava l’ombra lluminosa dels cossos – de la que se’ns parla més àmpliament i pren més volada i relleu narratiu. Ja sabem que la seva teoria de l’ús d’aquests sistemes òptics pels grans mestres de la pintura ha estat contestada des dels àmbits acadèmics, però això no li resta en absolut el més mínim interès. Entre pinzellades de vida quotidiana i experiències artístiques – el viatge a Noruega, l’ús de les tecnologies (les obres fetes amb l’iPad), el mateix motiu tractat amb una tècnica provar de replicar-lo amb un altre, donar la idea de color modulant l’aplicació del carbonet damunt un paper granulat, l’admiració per Rembrandt i Picasso, l’experiència directa de música i paisatge, etc. – el lector s’endinsa en l’univers mental i creatiu de Hockney.

Podeu comprar Love Life, de Jean Frémon al portal llibreter Libelista