L’univers de l’Àgatha: autisme, música i l’anormal normalitat

26.02.2016

Si hi ha un detall per envejar de la llengua japonesa és la seva capacitat per definir en una paraula conceptes que en la nostra cultura no existeixen o, el que és pitjor, ni tan sols ens plantegem. No, no parlo ni un borrall de japonès, però algú em va parlar de la idea de wabi-sabi, un concepte estètic i ètic, allò que té a veure amb la compassió que es guia per l’instint de l’amor, despullada fins i tot de filtres ètics; és una mena de recerca de la bellesa dins de les imperfeccions de la vida, amb una acceptació pacífica del cicle natural de creixement i decadència.

Autisme 1

Imaginin aquesta idea aplicada a conceptes que, en el nostre imaginari col·lectiu, hem definit sempre amb aquells tristos prefixos negatius a l’hora de referir-nos a persones que, ai las!, considerem que no compleixen els requisits mínims per formar part d’aquella còmoda i fronterera “normalitat”. Parlo, en general, de la discapacitat, terme que encara s’utilitza amb tota aquella càrrega paternalista i segregadora a les antípodes de la bellesa de la inclusió i parlo, en concret, de l’autisme.

Un dels millors especialistes en autisme, l’enyorat Jesús Garanto (catedràtic d’Educació Especial a la Universitat de Barcelona), deia que “la normalitat és la més absoluta de les anormalitats”, amarat potser del kintsugi, idea també japonesa que ens mostra com una peça de ceràmica que es repara utilitzant or o plata per ajuntar les parts és més bonica, precisament, pel fet d’haver-se trencat abans.

Permeteu-me que us parli de l’Àgatha, una noia que aglutina grans dosis d’aquests conceptes japonesos. L’Àgatha té quinze anys. I una mirada d’àngel. I passió per la música. I un pare poeta, que es veu que encara en queden. I facilitat per encisar els demés. I autisme. L’Àgatha és la protagonista que no caldria d’una iniciativa, que tampoc caldria, sobre aquest trastorn del desenvolupament que, tot i el risc de sonar reiteratius, tampoc hauria d’existir. El pare de l’Àgatha, Gabriel Maria Pérez, va crear una associació cultural (Univers Àgatha Autisme) “per sensibilitzar d’una forma reivindicativa i transgressora mitjançant la cultura”, tal com explica ell mateix.

Ningú és autista, no és una característica que defineixi la globalitat de cap ésser humà. Milers de persones, com l’Àgatha, tenen autisme. Tampoc el pateixen, el tenen, i cadascú conviu amb uns dons i unes dificultats diferents. Pérez explica que “la meva filla no parla, no mastega i ha de du bolquer. Però és un tresor, que transmet quelcom d’especial a tothom que la coneix”.

Font: Help Autism

Font: Help Autism

L’associació compta amb un blog que comparteix poemes, relats o cançons de nombrosos artistes. Però la tossuderia de Pérez va més enllà i “volia trencar les barreres del silenci” que, en molts casos (no tots, que tampoc cal caure en el risc dels tòpics), acompanya l’autisme. Com? “Tenia la idea de publicar un llibre que reculli part d’aquests textos i un disc amb col·laboracions de músics solidaris”. El llibre està previst que surti després de l’estiu d’aquest 2016, però el disc ja és una realitat. Sota el títol de Notes blaves per l’autisme, el CD recull l’aportació desinteressada de fins a 15 músics o grups, entre els que s’hi troben noms històrics del rock, el jazz o el blues català com Max Sunyer, Jordi Batiste, Amadeu Casas o Jordi Sabatés.

Qui vulgui apropar-se als temes a través dels seus intèrprets por fer-ho en un concert que tindrà lloc l’1 d’abril a l’Escola Superior de Música (ESM) Jam Session de Barcelona, la nit abans del Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme, un dia farcit de peces de puzle de color blau, un d’aquells dies que tampoc hauria d’existir. Però encara cal.

L’autisme és un grup de trastorns del desenvolupament neurològic que comporta dificultats en l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i de relacions socials, tot i que la gamma de símptomes i nivells de discapacitat són molt àmplies. Però definicions com aquestes són tan necessàries com fredes i allunyades d’un altre concepte japonès com el d’itadakimasu, un principi budista de respecte humil a tots els éssers vius. Pérez té clar que, des de l’associació, només vol ser una baula de la cadena: “La poesia serveix per embellir la música. La música pot ajudar a conscienciar. I si la societat s’expressa i reivindica pot obri portes, ja que fa falta investigació i la possibilitat de diagnòstics més primerencs”. Univers Àgatha Autisme és, de moment, una associació cultural, però Pérez somia amb poder oferir altres serveis als nois i noies i les seves famílies, en àmbits com l’oci o les places residencials.

La creació del CD no involucra només els 15 músics o grups. Hi participen molts altres músics col·laboradors, productors, la dissenyadora Glòria Colomer (responsable de la portada) o el dibuixant de còmic Miguel Gallardo. Pérez comenta que Gallardo “és molt conegut per personatges històrics com Makoki, tot i que ell ja n’està una mica cansat” i explica que ell també té una filla amb autisme, la Maria, una història que ha donat a conèixer amb un documental preciós, María y yo, i un parell de llibres que barregen narrativa, còmic i capacitat divulgativa sobre el trastorn.

Fa uns dies, el centre cívic La Sedeta va acollir la presentació a la premsa del disc. Allà, Max Sunyer va explicar que “vivim en una societat de misèries”, tot lamentant que “qui s’aparta de la classe alta es troba en el fang”. L’històric guitarrista de jazz rock i membre de bandes com Pegasus i Iceberg assenyala que va rebre encantat la proposta del disc d’Àgatha Autisme, al qual aporta la cançó Shall we follow, un preciós tema que ens embolcalla amb un crescendo en clau de jazz, la veu encisadora de Lenka Maresova i un poema de T.S.Elliot que ens parla de temps passats i presents que es donen la mà, de memòries, de portes que mai vam obrir i de veus que ressonen en la nostra ment.

Una il·lustració d'Ayala Tal

Una il·lustració d’Ayala Tal

Jordi Batiste —Grup de Folk, Màquina!, Ia&Batiste, Els Miralls de Dyaln i un llarg reguitzell de regals al món de la música— creu que “mentre la música i l’art estan desapareixent és el moment de donar suport a causes en les quals creiem”. Batiste hi afegeix: “La música ens ajuda a sobreviure anímicament”, i ho demostra amb una sentida versió —traduïda al català— del Love minus zero del mestre Bob Dylan, que ens parla de promeses, d’amors als que no li calen flors i “d’un amor que parla com el silenci, igual que l’Àgatha parla amb les vibracions que et transmet quan la coneixes”.

En el cas del pianista de jazz Jordi Sabatés —que ha compost, tocat i gravat amb gegants com Toti Soler, Tete Montoliu, Maria del Mar Bonet i Pau Riba—, la seva peça és Vals de la luna-luna, tan curta com intensa, un instrumental “molt lorquià” i inspirat “en el cinema de Buster Keaton”. El cantautor de Vallromanes Jordi Gomara hi participa amb Sense tu tot és no res, una cançó que sembla adreçar-se directament a l’Àgatha quan parla de la bellesa i la tendresa. Gomara explica que és un tema que va escriure per la seva parella i assenyala també que “la música està devaluada” fins al punt que “darrerament els únics que mostren interès per allò que fem provenen d’entitats solidàries”, un fet li agrada, ja que “és tot un honor”.

El darrer dels músics que va ser a La Sedeta és Joan Casamort que, amb el seu grup Mon Casino Casamort, ens delecta amb el tema Ella, inspirat directament en l’Àgatha quan diu que ella no es pentina, la pentino jo / ella agafa la cullera, però l’ajudo jo / ella mai no plora, de vegades ploro jo / ella no renega, ja renego jo / ella somriu molt, per això també ho faig jo / ella sé que m’estima, per això l’estimo jo / ella no coneix la pena, no faré que la conegui jo...

En el disc, perquè seria injust deixar de citar-los, també hi participen Oliver Durand —guitarrista francès i compositor durant molts anys al costat del gran Elliot Murphy—; Javi Jareño —un dels músics més compromesos en el projecte—; el cantautor tarragoní Pere Pèries —amb un tema esplèndid que parla directament de l’autisme—; Jeroni Pagan —pianista i cap d’estudis de l’ESM Jam Session, que aporta una delicada peça que, com indica el títol, regala dosis de melangia—; Inés Maguire —amb la dolça Niño azul, cançó amb la qual, explica, va aconseguir connectar amb un nen amb autisme amb qui el temps compartit “era com el de plantar una llavor i esperar una resposta”—; Sergio Dantí —artista polifacètic que regala una cançó en forma de conte. O un conte en forma de cançó, no ho tenim clar—; Pedro Caride —l’avi de l’Àgatha! Aquest metge cirurgià és un gran amant dels boleros clàssics, i aquí ho demostra amb Amor perdóname—; Laura Jareño —Solamente luz és un tema de pop-rock que s’enganxa a la primera—; Amadeu Casas —dir el seu nom a Catalunya és dir, directament, blues. Un mestre que ha compartit cartell amb monstres com John Mayall o Gary Moore, i que al disc hi aporta El Lido, tema que va compondre en record d’un dels cinemes de la seva infància—; i März —el toc més rocker del disc, amb un altre tema anomenat Àgatha que ens acosta al rock progressiu dels 70, a la psicodèlia i als inicis del rock dur dels 80.

A la novel·la Fahrenheit 451, Ray Bradbury ens recorda que “si et donen un paper pautat, escriu al darrere”. El disc dedicat a l’Àgatha li fa cas, ja que va a contracorrent i neda cap a un espai que només vol regalar bellesa quan molts només hi veuen problemes. I, per arrodonir l’aportació japonesa, Notes blaves per l’autisme és com el komorebi, la llum que aconsegueix escolar-se entre les fulles dels arbres. Discreta, però que il·lumina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris