Lucia Berlin obté el que es mereix

Han concedit el premi Llibreter al Manual per a dones de fer feines (L’altra editorial, 2016) de Lucia Berlin, nord-americana morta l’any 2004. Filla de diplomàtic nascuda a Alaska, el príncep Aly Khan va encendre la seva primera cigarreta. Dècades després havia acumulat quatre criatures i les mantenia amb el sou de mestra, d’infermera i també de dona de la neteja ocasional (corre la veu que llegia la revista The New Yorker dels amos d’amagatotis). La vida de l’escriptora Lucia Berlin em recorda la de la catalana Cèlia Suñol, que va néixer burgesa i va viure com a mare doblement vídua i propietària d’un bar de les Rambles. Val la pena llegir la Suñol, també, i si la busqueu la trobareu editada i publicada per Adesiara.

Feta aquesta introducció, no he vingut a dir-vos com de genial és que una dona, a banda de fer de dona i d’home a la vegada, també escrigui. No vull fer un article sobre superació personal i feminisme fàcil, perquè no seria just per la literatura. El Manual per a dones de fer feines, comparat per alguns crítics amb les obres de la maruja-geni Alice Munro, mereix ser premiat perquè fa gala d’una bona dosi d’honestedat i d’artesania. Honestedat, per exemple, sobre el desig de la/les protagonistes pels homes bruns rudes i pel Jim Beam. Artesania, perquè els contes de Berlin creen atmosferes dins les quals et quedaries a viure. Sospito que les “atmosferes on et quedaries”, tot i que en la majoria de casos tendeixen a ser hostils pel que hi passa (un hospital amb corredisses, la casa d’una mare soltera que corre a comprar alcohol abans que els nens es llevin) s’aconsegueixen amb aquell toc de poesia imprescindible en la prosa. I també amb una determinada manera de percebre l’existència, la que gaudeix del transcurs de les coses sense motiu concret. Vegem-ho en una carta que Lucia Berlin va enviar a Lydia Davis: 

“Les branques, carregades de neu, s’esberlen i s’esqueixen contra la teulada, i el vent fa trontollar les parets. Però s’hi està bé, com en una barca bona i resistent, una gavarra o un remolcador”.

 El Manual per a dones de fer feines destil·la la manera que tenia Lucia Berlin d’entendre la vida. En un conte titulat “Carpe Diem“ assegura que no tem la vellesa però sí que li fan por les portes dels trens (penso, com l’autora, que sempre triguen massa a obrir-se i que això produeix angoixa) i acaba per relatar-nos com ha desaprofitat el dia per error a la bugaderia (s’ha confòs de rentadora). Al final la protagonista s’asseu en un graó, respira fort i se sent contenta.

En matèria d’atmosferes que enganxen sense ser alegres, vaig sentir un goig similar quan vaig llegir Roberto Bolaño, que per casualitats de la vida va créixer a Xile igual que Lucia Berlin. També com Bolaño, Berlin té fixació pel desert: per com s’hi veu la lluna i els estels. Descriu sovint el canvi de paisatge entre les dues amèriques, allà on els boscos passen a ser cel blau i plana eixuta. Un dels interessos formals de la literatura de Berlin és que cada conte és un fragment de vida de frontera, allò que passa en la línia geogràfica i simbòlica que separa els Estats Units de Mèxic. Pels seus contes s’hi passegen WASPS, indis, mexicans i xilens. També s’hi passeja el racisme bien entendu dels intel·lectuals nord-americans i la masculinitat exacerbada d’alguns mexicans. Lucia Berlin va estar a totes dues bandes, i les dues s’alternen a cada pàgina d’El Manual.

Al conte “Mijito“ una mexicana analfabeta se les ha de veure dins la casa d’un amic del seu marit, tancat a la presó per tràfic. Llegim la versió de la infermera blanca astorada davant les aparents poques llums de la mexicana, i llegim la versió de la mexicana que frisa per travessar la frontera i que la mare l’ajudi amb suijito. Dones que topen amb altres dones i reflexionen sobre elles, que les observen i opinen: una altra recurrència al Manual. És cert que Lucia Berlin brilla més quan les narradores són un alter ego d’ella. En un dels contes el narrador és UN i no te l’acabes de creure, perquè la veu et recorda massa a la de les altres dones dels altres relats. Pràcticament totes les protagonistes dels relats continguts a Manual per a dones de fer feines són i no són la mateixa Lucia, mare de quatre fills abandonada per artistes bohemis que probablement tenien menys talent que ella. No hi ha res de mal en això, ni tan sols cal justificar-ho a l’ombra de l’autoficció: no és l’experiència de la pròpia vida la major font d’inspiració artística?

Altres relats del llibre apunten una cosa que també és molt part de la vida i que se’n diu assetjaments: per part de l’avi (això només s’insinua, d’una manera tan elegant que provoca espant), però també per part d’un “bon partit“ que la sofisticada cosina Sally vol seduir. El bon partit es passa tot el conte fregant els pits de la narradora d’onze anys. Una altra protagonista del Manual per a dones de fer feines perd el marit, fa unes vacances a Mèxic i descobreix el submarinisme. A més del submarinisme hi ha el César, mexicà que la fa retrobar-se amb una sexualitat animal i que li demana vint mil pesos per reparar la seva barca. Agredolços, els seus contes parlen de tot i de res. Sol haver-hi una dona borratxa o amb abstinència o una dona de vida grisa, abandonada pel marit o desenganyada (de manera gens melodramàtica, fins i tot desmenjada) de l’amor romàntic.

Llegir el desig i la sensació d’abandonament d’una dona tal com raja encara em xoca avui. Sentir-lo en cançons de Bessie Smith és una altra experiència grata, però és diferent a la lectura. L’escriptora nord americana Erica Jong, per exemple, ja va escriure el desig de la dona occidental al segle XX a Fear of flying, però en el seu cas es concentrava tant a parlar dels homes que li alegraven la vida que s’oblidava una mica de fer literatura. No és el cas de Lucia Berlin. Els relats de Lucia Berlin ho contenen tot sense pretendre fer-ho. Són polítics sense semblar-ho. Ens expliquen el racisme, la brutalitat policial, l’heroïna i el jazz, l’alcoholisme i l’agonia per càncer d’una germana que està enamorada i té ganes de viure. El to no és mai lacrimogen, però sempre és femení com femenina és la condició de l’autora, és clar. La literatura de Berlin és com la de Bukowski si hagués hagut de cuidar cinc nens i fer la bugada després de la ressaca, diuen els crítics. Com John Fante (influència de Bukowski) quan va traslladar-se a viure a Los Angeles per convertir-se en escriptor i va enamorar-se d’una mexicana (llegiu Ask the Dust aquest estiu, és la millor de Fante i la trobareu en català traduïda per Martí Sales sota el títol Pregunta-ho a la pols).

Molts dels contes de Berlin, com explica el traductor Albert Torrescana (a qui felicito des d’aquí per la feina feta), acaben amb la incògnita carveriana (de Raymond Carver, mestre de l’anomenat realisme brut): no saps què ha passat de rellevant però dedueixes que és alguna cosa forta. Tot i així, Carver acaba cada relat amb un regust d’estranyesa surrealista, i en canvi hi ha relats de Berlin de final més explícit. És l’exemple de “Bons i dolents”, en què la professora comunista d’història acaba per desaparèixer quan la noia estudiant comunica la ideologia de la professora al seu pare nord-americà i diplomàtic. En plena Guerra Freda.

Brutal com qui no vol la cosa, directe i de lectura senzilla (no us calen carreres ni màsters per llegir-la i apreciar-la), El Manual per a dones de fer feines reposa a les llibreries i espera que el llegiu i li presteu l’atenció que mereix.