Loxandra: què és, sinó, la felicitat en aquest món?

28.06.2018

Loxandra (Acantilado, 2018) de María Iordanidu, una de les novel·les en grec modern més populars del s. XX, arriba a les llibreries de la mà de Quaderns Crema en una magnífica traducció al castellà a càrrec de Selma Ancira.

L’escriptora María Iordanidu | Foto: Texnes

Loxandra és una novel·la que no podria haver estat batejada de cap altra manera. El text és com la seva protagonista: aparentment senzill. Llegir-lo és com rebre una gran abraçada d’aquestes que només comparteixen les àvies amb els seus nets, i que són tot un bàlsam per als mals de l’ànima. A través d’una veu narrativa dolça i simpàtica, la novel·la ens permet endinsar-nos en la quotidianitat d’una família grega de la Constantinoble de finals del s.XIX, que gira, com la mateixa narració, entorn de la figura de Loxandra, la matriarca que vela, amb la inestimable ajuda de la Verge de Baluklí, pel benestar de tots i cadascun, no ja dels seus familiars, sinó de totes les persones que conformen el seu entorn immediat i que li són dignes de confiança. I és que llegir Loxandra és comprendre el món des del punt de vista d’algú que no ha perdut, en cap moment de la seva vida, ni davant de la més evident de les evidències, com ho pot ser el fet d’haver presenciat l’assassinat indiscriminat de la població armènia de Constantinoble per ordre del soldà Abdul Hamid II, la mirada càndida i optimista de qui té fe en la divina providència.

Llegir Loxandra és també viatjar a una Constantinoble perduda, aquella en què, sota l’statu quo d’un Imperi Otomà en ple declivi, grecs i turcs, malgrat les seves diferències polítiques i religioses, les persones encara convivien en una certa harmonia. És tot un viatge immersiu dins de la comunitat hel·lena de la ciutat del Bòsfor. María Iordanidu converteix al lector en un testimoni privilegiat de les tradicions d’aquesta comunitat, i sobretot, de la seva gastronomia. Llegir Loxandra és una excel·lent manera de fer gana: el menjar, les olors, les espècies i les receptes ancestrals hi són omnipresents. La cuina és la verdadera sala d’estar de la casa de Loxandra, els productes de temporada i els plats típics per a cada celebració de la tradició ortodoxa són els verdaders marcadors temporals de la novel·la, ja que la ment de Loxandra està estancada en un present perpetu. La seva experiència del temps és cíclica, és la del pas de les estacions, és la de la repetició d’allò idèntic, i l’esdevenir històric no deixa de ser, per a ella, una remor de fons que entorpeix, de tant en tant i en forma de matança, el gaudi inherent al fet d’estar viu i de formar part de la Creació, “así ha sido, así es y así será. Porque cada cosa tiene su momento y su lugar. Hasta el jabón de la cocina. Y nada cambia”.

Precisament és aquest present perpetu de la mirada de Loxandra el que fa que la novel·la sigui tan immersiva. El lector passa a compartir, des de la primera línia, aquesta concepció d’una realitat encara encantada de superstició, en la què tot té un significat més o menys estable; una quotidianitat que es fa comprensible a còpia de repetir-se, i en la que qualsevol canvi, per petit que sigui, pot suposar una novetat agradable, una grata sorpresa que bé es mereix una ofrena a la Verge de Baluklí, o una bona ració de yialandzí-dolmás, amb aroma de menta. Perquè el lector no es perdi entre la nomenclatura de la gastronomia tradicional constantinopolitana, així com entre les expressions intraduïbles meitat gregues, meitat turques, que apareixen en el llenguatge popular de Loxandra, els editors han tingut a bé de proporcionar-nos un bon glossari, així com les corresponents notes al peu de pàgina, que ens serveixen per orientar-nos en el context històric de finals del s. XIX i principis del s. XX, un període molt convuls, marcat per la guerra russo-turca (1877-1878) així com la desfeta militar del jove Estat Grec en la persecució de la seva “Gran Idea”: l’intent de reconquerir Constantinoble i instaurar-la com a capital de la nova Grècia.

En definitiva, Loxandra és una novel·la lleugera, vitalista i emocionant, no exempta de nostàlgia, que ens retrata un lloc, Constantinoble, i un temps, la fi del s. XIX, tan únics i irrepetibles com ho és la seva protagonista. El testimoni d’un món que va acabar d’esborrar-se definitivament amb l’esclat de la I Guerra Mundial, aquell fatídic juliol de 1914.