Lou, no et mereixies aquest film

28.05.2018

El 27 d’abril passat es va estrenar LOU, un biopic sobre la filòsofa Lou Andreas-Salomé (Sant Petersburg, 1861 – Gotinga, 1937), una dona gens convencional, abanderada del feminisme i de la psicoanàlisi (va ser deixeble de Sigmund Freud), autora de contes i narracions, i de cartes que s’han fet famoses, entre les quals les que va dirigir al qui va ser un amor de la seva vida, el poeta Rainer Maria Rilke, que sempre en va ser emocionalment molt dependent.

Katharina Lorenz, Liv Lisa Fries y Nicole Heesters interpreten Lou Andreas-Salome al llarg de la pel·lícula LOU

Lou Andreas-Salomé, que no va tenir fills perquè des de molt jove va decidir que volia dedicar la seva vida a la filosofia, al pensament, pel seu caràcter poderós i seductor sovint va exercir un paper matern amb els homes amb els quals va mantenir relació, començant per Friedrich Nietzsche, que va fer mans i mànigues per casar-se amb ella; també va fer de mare amb el qui va ser el seu marit, Friedrich Carl Andreas, amb el qual no va mantenir relació carnal, o amb el jove intel·lectual, Ernst Pfeiffer, que va conèixer Lou quan aquesta ja era una dona gran i malalta, i escrivia capítols de les seves memòries, Mirada retrospectiva, i que ell, marmessor del seu llegat, va publicar l’any 1951. És a partir d’aquesta publicació que Lou Andreas-Salomé va començar a adquirir a Alemanya, on va viure i morir, una gran popularitat que aquí ha arribat tard i amb comptagotes, tenint en compte que cal situar-la en el rengle de dones autònomes, avançades a la seva època, modernes, com Anaïs Nin o Simone de Beauvoir, més joves que ella.

La pel·lícula parteix del compendi d’alguns records de la vida de Lou Andreas-Salomé, Mirada retrospectiva, que coincidint amb l’estrena del film ha publicat Alianza editorial. La lectura del llibre, que s’acompanya d’unes notes molt aclaridores d’Ernst Pfeiffer, no és gens fàcil. L’escriptora Lou Andreas-Salomé no només explica els seus records sinó que els interpreta a la llum de la filosofia i la psicoanàlisi. Davant d’aquesta dificultat, que a ella li hauria encantat trobar en un text, exploradora de la ment com era, la directora del film, Cordula Kablitz-Post, que és també la seva guionista, sembla que no hagi entès gaire res de la seva profunditat. Ha fet de la vida de Lou un producte de perfil baix, anecdòtic, no pas una obra d’art i assaig, com es mereixia l’escriptora russa. Així hauria estat a l’alçada de la seva gran personalitat, sempre a la recerca d’un sentit del fets i de les coses, aquell sentit que humanament els podem donar.

Durant la guerra i la postguerra [la Primera Guerra Mundial], l’activitat en la psicologia profunda freudiana va anar ocupant cada vegada més la meva vida personal en tota la seva extensió, tant en la seva investigació com en el seu aspecte de mètode terapèutic, escriu Lou Andreas-Salomé a les seves memòries. La pensadora va fer grans aportacions a la psicoanàlisi, que no deixa de ser una branca, si bé amb aplicació terapèutica, de la filosofia i la psicologia (jo no ensenyo una altra cosa que rentar la roba bruta de l’altra gent, li va dir Freud, una vegada, i sorprenent-se de la fidelitat de Lou en la pràctica psicoanalítica). Llegint les memòries de Lou ens podem fer una idea de les seves troballes en el terreny de la psicoanàlisi que apareixen en els textos com perles brillants. L’estil narratiu de l’autora no és el convencional en cap camp, i cal seguir el seu discurs, gens lineal, a poc a poc, saborejant-lo, també tenint present que si l’escrivia en bon alemany potser el pensava en rus.

Com sigui, LOU és una pel·lícula fallida que ni tan sols arriba a donar una visió, com sí que trobem en els escrits autobiografics de Lou Andreas-Salomé, d’una època tan atractiva i esplendorosa com va ser la cultura centroeuropea, que ella no només va viure sinó que en va ser una decidida protagonista sense por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. C0mparteixo del tot la teva ressenya. Hi ha un detall, al meu paper, anecdòtic i patètic en la caracterització de Friedrich Nietzsche: el seu mostatxo, especialment en les escenes aquàtiques. Ve a ser la concreció d’una pel·lícula fallida, una llàstima!