No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible

2.06.2015

El Teatre Nacional ha estrenat La nostra mort de cada dia de Manuel de Pedrolo. No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible, de Josep Maria Muñoz Pujol es podrà veure els dies 4 i 5 de juny. Totes dues obres s’enmmarquen en l’epicentre L’origen de l’oblit amb l’objectiu de “reconstruir el patrimoni teatral del país”.

Muñoz Pujol, un dels autors de  L'origen de l'oblit

Muñoz Pujol, un dels autors de L’origen de l’oblit  | Foto TNC

El Teatre Nacional amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès, ha reivindicat el teatre català del primer franquisme amb l’estrena de dos espectacles: La nostra mort de cada dia, de Manuel de Pedrolo (fins diumenge 31 a la Sala Tallers); i No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible, de Josep Maria Muñoz Pujol, que es podrà veure els dies 3 i 4 de juny. Les dues obres s’enmmarquen en l’epicentre L’origen de l’oblit amb l’objectiu de “reconstruir el patrimoni teatral del país”.

La nostra mort de cada dia de Pedrolo, que es representarà del 28 al 31 de maig, és una peça de caire sainetesc i rerefons existencialista amb personatges fulletonescs que són alhora receptors de grans conflictes espirituals, com ara la inconfessable fascinació adolescent provocada pel binomi eros i thanatos. Pedrolo planta en aquesta obra la llavor del seu futur teatre de clar compromís polític en què no abandonarà mai la interrogació metafísica.

El teatre de Josep Maria Muñoz Pujol, és, en canvi, són una mirada personal d’un testimoni privilegiat sobre els moviments escènics del teatre dels anys cinquanta i de l’eclosió del teatre independent fins a la institucionalització de la cultura catalana. No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible  transita per les pàgines d’El cant de les sirenes, dedicades a l’època del primer franquisme, entrellaçant els records d’aquestes memòries amb passatges de Kux, my lord!, Antígona o les inèdites Bacants, principals obres d’un dels autors teatrals que permeten entendre la regeneració escènica de la nostra cultura.

El panorama teatral català dels anys 40 i 50, per Enric Gallén

Moltes vegades quan es parla de la situació del teatre català a partir del 1939 es parteix de la base que la situació anterior, la republicana, havia arribat a un nivell òptim de normalització de la presència del teatre català. L’etapa republicana, explica Enric Gallén, es va caracteritzar per l’assentament d’una escena professional bastida en el repertori i la promoció del teatre espanyol i, en menor mesura, en el teatre en llengua catalana. La implantació del règim franquista va modificar, evidentment, l’estatut de la cultura catalana i la trajectòria de l’escena catalana es va convertir en un reflex ben fefaent de l’evolució política, social i cultural del país.

Aquesta nova etapa teatral, que comença el gener de 1939, es caracteritza per la prohibició de totes les manifestacions en català als escenaris, una política global i exclusiva d’espanyolització, la influència dels dictats de l’església catòlica i, finalment, per l’afany de significació política que tenien les autoritats locals i provincials, de les quals depenia l’establiment de la censura sobre tots els espectacles que es representaven en pobles i ciutats catalanes.

Fins els anys 60, en què s’esdevé la crisi profunda del model cultural establert, el teatre representat arreu del país, tant el professional com l’amateur, era un mirall dels espectacles i autors que havien obtingut més èxit en els escenaris comercials de Barcelona. Aquests escenaris es van subordinar als grups i les companyies privades i públiques,-de Madrid-, que es dedicaven a conrear el teatre espanyol: teatre històric d’exaltació del règim, alta comèdia amb autors com Jacinto Benavente, teatre poètic representat per Eduardo Marquina, teatre de costums i humorístic, el melodrama, la comèdia representada per autors com Edgar Neville i, finalment, l’aparició a partir de 1939 del nou drama realista que dóna com a màxima figura Antonio Buero Vallejo.

En aquest marc el desenvolupament del teatre català va viure carregat de perills i sense possibilitat de desplagar-se amb absoluta llibertat, tant en el camp professional com amateur. Fins el 1946 no es reprèn el teatre català en l’àmbit professional i una sèrie d’autors, com Folch i Torres, es veuen forçats a fer obres en castellà. A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, el teatre català sobre el paper pot reprendre tots els models i formes dramàtiques, però remet als més tradicionals del repertori d’entreguerra. Si optaves per intentar renovar el teatre català corries el risc, com li va passar a Josep Maria de Sagarra, de topar amb el buit de la crítica i la manca d’acceptació per part del públic. Un bon exemple d’això són Ocells i llops, La fortuna de Sílvia i Galatea. En aquell moment el que feia falta era recuperar el públic i Sagarra opta per tornar enrere.

Manuel de Pedrolo | Foto Colita

Manuel de Pedrolo | Foto Colita

Plataformes de renovació del teatre català als anys 50

Al llarg de la segona meitat dels anys 50, la situació del teatre català va expressar una sèrie de qüestions que no s’havien resolt des del moment de la represa: hi havia un esgotament de les línies convencionals de la literatura dramàtica, els textos de renovació tenien dificultat per ser representats i hi havia una mena de derivació lògica d’ún públic cap a uns productes comercials. D’on ve el nou teatre que assenta les bases del teatre actual?

D’una banda del paper exercit per una sèrie d’escriptors que van trigar molt a ser representats: Josep Palau i Fabre, Josep Maria Espinàs, Jordi Pera Cerdà, Josep Carner, Llorenç Vilallonga i Salvador Espriu. I, per l’altra, de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) creada l’any 1955 i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual creada el 1960. L’ADB tenia l’objectiu de connectar de nou el teatre català amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani, establir una revisió mítica i i selecta de la pròpia tradició (que corria el perill de ser oblidada) i, finalment, donar suport a les propostes de renovació de nous autors que anaven apareixent durant aquells anys com Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany entre d’altres.

L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que s’estrena sota la direcció de Salvat i Capmany, serà un centre d’ensenyament privat amb el propòsit de respondre al tractament docent que es considera desfasat de l’Institut del Teatre i promoure una nova concepció professional i inscripció ètica i estètica. De fet, l’escola es relacionarà amb Brecht i el teatre èpic. Això afavorirà el naixement d’un teatre independent que defensarà una concepció del teatre com instrument de lluita amb una voluntat d’irradiació social i incidència política.

Podeu consultar la llista sencera de les activitats relacionades amb L’origen de l’oblit al web del Teatre Nacional