Lorca, el tuit i la lluna

11.01.2018

Un tuit de Pau Llonch m’ho anunciava: “Andalusia compta amb més desapareguts que les dictadures de Xile, Argentina i Nicaragua juntes”. Com si ho sabés, l’algoritme de Twitter havia volgut que aquest missatge m’aparegués a la pantalla just aleshores: uns minuts abans d’entrar a veure Yerma.

Andalusia compta amb més desapareguts que les dictadures de Xile, Argentina i Nicaragua juntes, i mentrestant el Teatre Akadèmia torna a programar l’obra d’un autor amagat sota capes de terra. Federico García Lorca va ser afusellat la matinada del 18 d’agost del 1936, amb la Guerra Civil tot just acabada de començar.

Però Yerma no tracta d’això, sinó del drama rural d’una dona de pechos de arena. D’una mare que no pot tenir fills. L’obra és un crit a les injustícies amb les quals convivim, a la vida, a la no-vida, i a la mort. La seva problemàtica serà sempre actual, per això la versió en qüestió de vegades grinyola: busca remarcar aquesta actualitat, i en l’esforç fa massa òbvia la seva intencionalitat.

Però precisament per aquest motiu els clàssics són clàssics, perquè parlen per si sols i perquè sempre troben la manera d’arribar a nosaltres. El director d’aquesta adaptació, Marc Chornet, això que dic ja ho sap. De fet, ho escriu al fulletó. S’imagina que Yerma, la protagonista, “té la nostra edat, que lluita per les mateixes il·lusions que tots nosaltres, dia a dia, que s’avergonyeix de les mateixes pors”.

Però en art l’obvietat no sempre ajuda l’obra. De fet, molt sovint la despulla de solemnitat i la fa tornar patètica. D’amors no consumats n’hi haurà sempre: hi eren a Yerma i hi són a Coco. No cal que l’estimat dugui una bossa llampant amb el símbol del Banc Santander. Aquest és l’exemple d’un dels detalls que veiem a la representació que fan que el clímax de l’obra no s’acabi de completar.

Està bé, la idea de voler apropar un clàssic al públic actual, però jo li demanaria subtilesa. Una subtilesa com la mateixa que exhibeix Lorca quan, sense dir-nos-ho, ens anuncia el final de Yerma durant tota l’obra. Com ho fa? A través de múltiples referències a la lluna.

I és que en l’autor andalús, sovint la lluna és una bella personificació de la mort.

A Espanya, el 2007 es va aprovar la llei per la recuperació de la memòria històrica. El 2009, en aplicació d’aquesta, es va obrir la fossa on suposadament hi havia les restes del poeta. Però allà no s’hi va trobar res. Yerma tenia els pits d’arena i Lorca s’amaga encara avui sota la terra. I al sortir del teatre, alcem el cap i mirem el cel.