L’ombra del duc blanc

18.03.2018

El saxofonista Donny McCaslin, un dels caps de cartell del 37 Festival Jazz Terrassa, va omplir la Nova Jazz Cava amb el seu particular homenatge a la música de David Bowie. El músic californià, avui un dels grans noms de l’escena més heterodoxa del jazz novaiorquès, visitava per segon cop el certamen egarenc.

Concert de Donny McCaslin dins del 37 Festival de Jazz de Terrassa. 17.03.2018, ©Ariana Nalda

David Bowie era amic de Maria Schneider, coneguda al món del jazz per encapçalar una de les millors big bands d’“autor”. La reconeguda bandleader dirigeix una orquestra formada amb grans noms del jazz, entès com una música que pot i ha d’anar més enllà del tradicional repertori d’estàndards. Un bon exemple de l’escola schneideriana és el saxofonista Donny McCaslin, que el juny del 2014 actuava al bar 55, a Nova York. A aquell bolo s’hi va atansar el mateix duc blanc, atret per la recomanació de l’amiga Schneider. Fascinat pel talent del músic californià, Bowie va decidir fer un disc amb intèrprets de jazz. McCaslin, el guitarrista Ben Monder, el pianista Jason Lindner, el baixista Tim Lefevre i el bateria Mark Giuliana van enregistrar amb el rei del pop el que a la llarga seria el seu treball pòstum: Blackstar. Bowie podria haver gravat el disc amb els millors músics d’estudi però va preferir treballar amb cinc jazzmen que amb prou feines eren coneguts fora de la parròquia jazzística. Fou, tal vegada, un acte de generositat correspost per McCaslin amb un disc, Beyond Now, en el qual participa un bon gruix dels músics de Blackstar.

Afortunadament, Beyond Now, el CD que McCaslin presentava a Terrassa, no és una reinterpretació en clau de jazz dels grans clàssics del rei del glam, sinó una evocació de l’univers més obscur, més profund, d’un personatge tan cameleònic com era David Bowie. S’acosta més a l’esperit de Blackstar que al de Heroes o Space Odity. McCaslin i els seus —en l’actuació de Terrassa: Jason Lindner (piano i teclats), Jonathan Maron (baix) i Nate Wood (bateria)— invocaren un tast de la molt diversa estètica bowiana per bastir un repertori propi en el qual dominaven més els climes que les improvisacions. Peces com ara “Shake Loose”, una de les primeres que van sonar a la Nova Jazz Cava, indicaven clarament el signe de la proposta: un volum tronador, més propi d’un concert de rock que d’una sessió de jazz, profusió d’efectes electrònics i un ritme ciclònic, imparable, amb melodies gairebé èpiques i girs climàtics emocionals, d’alta volada, a tall de resolució de fragments de tensió.

Concert de Donny McCaslin dins del 37 Festival de Jazz de Terrassa. 17.03.2018, ©Ariana Nalda

Electricitat a dojo i recursos quasi atlètics sovint recordaven, ni que fos de passada, els temps gloriosos del jazz fusió. Però no era ni molt menys una proposta clàssica de fussion, sinó una aposta estètica amb sediments rockers, progressius, de jazz-rock, en l’accepció més heterodoxa d’aquest gènere de definició tan poc clara, o de rock “alternatiu”, instrumental i amb flaires jazzístics.

A banda del paper fonamental del saxofonista McCaslin en el paper de melodista i improvisador recursiu, un dels músics imprescindibles en el bastiment de la proposta fou sens dubte Jason Lindner. Rodejat d’un arsenal de teclats i pedals d’efectes, el pianista i teclista va executar de forma convenient i adequada un ampli ventall de timbres de tota mena: des dels que feien mal a l’oïda fins als que empastaven amb els sons més arquetípics del geni visionari de la música pop. Per la seva banda, el baixista Madon i el bateria Wood duien el pols rítmic amb una solidesa a prova de bombes.

Durant el concert, dividit en dues parts, va haver-hi sorpreses, com ara dues peces cantades pel bateria, dos contrapunts en una sessió marcada per la potència decibèlica. També es va estrenar un tema, “Beast”, dedicat a l’Administració Trump.

Concert de Donny McCaslin dins del 37 Festival de Jazz de Terrassa. 17.03.2018, ©Ariana Nalda

A l’hora dels bisos va sonar una versió de “Lazarus”, el tema més conegut del disc Blackstar. Llavors el tècnic va decidir canviar la il·luminació de la sala, amb una bola de discoteca que donava voltes i projectava feixos de llum per les parets de la cava. Un s’imaginava al duc blanc, disfressat, amagat entre el públic, o bé baixant des del sostre per fer el bolo que mai va poder ser.