L’olor d’unes vacances sense wifi

23.08.2018

El telèfon mòbil connecta l’experiència del temps que tenim durant l’any laboral amb la de les vacances, fent molt més difícil separar l’una de l’altre. Hi he pensat aquestes setmanes que he passat a la Costa Brava perquè al segon dia em vaig quedar sense dades per navegar i perquè, als carrers atapeïts com un centre comercial de Platja d’Aro, no parava de veure noies adolescents vestides amb shorts de butxaques minimalistes de les quals sobresortia un smartphone de pam i mig. Algunes ni tan sols tenien butxaques i aguantaven el mòbil entre la cintura i la goma del pantaló. En aquesta indumentària  absolutament estivals, doncs, el telèfon intel·ligent s’hi clava com un pegat fora de lloc que fa molt més que estripar l’estètica: desfà en bocinets una manera de viure el pas del temps.

Platja de Sa Tuna

La necessitat de fer un parèntesi durant l’estiu s’ha convertit en un tòpic, però qualsevol que tingui Instagram haurà constatat que, previsiblement, l’activitat a la xarxa social a l’agost no es redueix sinó que es dispara, plena de publicacions que lloen la desconnexió sense advertir la ironia de fer-ho després d’implorar la contrasenya del wifi. Abans, l’enemic de les vacances era el rellotge, l’eina de subjectivació moderna per excel·lència, i el súmmum de les conquestes festives era aconseguir prescindir d’ell fins a perdre la noció del temps. El cantant Joan Miquel Oliver, que sintetitza la crítica existencialista d’inspiració heideggeriana amb la d’arrel balear –Mallorca com a tradició filosòfica en ella mateixa-, en parla a la seva cançó Rellotge “Rellotge tens sa vida per davant / rellotge no te pots aturar / rellotge fill de puta / es temps que t’has menjat, / i el món, seguirà endavant”. El tema es va publicar el 2005, i avui no queda un sol adolescent que no hagi substituït el rellotge pel mòbil.

Alguna cosa fa olor de podrit en la nostra vivència de la temporalitat, i els pensadors se n’han adonat. Ser sin tiempo, i El Aroma del tiempo, dels filòsofs Manuel Cruz i Byung Chul-Han, respectivament, són dos assajos breus publicats el 2016 per Herder que compartien un interessant diagnòstic: el temps no s’ha accelerat, com diu la metàfora més gastada, sinó que la mateixa experiència del temps ha desaparegut, sent substituïda per una successió d’instants. La primera temporalitat va ser la dels antics –egipcis, grecs- una experiència del cosmos cíclic i ordenat basat en l’etern retorn del mateix. Després, el cristianisme es va inventar la història lineal, una concepció narrativa del temps que orientava la vida humana cap a un destí futur. Del cercle vam passar a la línia amb un punt final –l’apocalipsi-, i després va arribar la il·lustració, que va mantenir la linealitat històrica però va intercanviar la fi dels temps per un progrés de la raó i la llibertat obert i constant. Ara, després del final de la història, Han parla d’una temporalitat del punt, i Cruz d’un temps que es mou a batzegades. Desapareguda la continuïtat narrativa, ens envaeix l’horror als buits entre els moments inconnexos i procedim a omplir-los d’experiències. Com deia la sociòloga Marianna Gronemeyer: “La gent de l’Edat Mitjana vivia molt més que nosaltres. Nosaltres vivim noranta anys i prou; ells en vivien trenta… més tota l’eternitat”.

Si la invenció del rellotge va ser un primer pas imprescindible, la tecnologia digital és absolutament fonamental per entendre la descomposició de l’experiència narrativa del temps avui. Cruz fa servir un concepte precís i fructífer per explicar-ho: l’externalització. Si l’acció de recordar havia estat una pràctica lligada a la intimitat i a l’exercici dels poders mentals propis, amb l’externalització de la memòria que permeten els dispositius digitals, aquesta musculatura cerebral esdevé innecessària. El filòsof Michael Patrick Lynch també n’ha parlat en referència al coneixement: saber una cosa no té res a veure amb ser capaç de trobar la resposta a Google. S’han anat delegant el que abans eren processos interns que requerien un esforç però, en comptes de ser substituïts per tasques igualment exigents, que demanin una integració vertical de l’experiència, han cedit el seu espai a disposicions de naturalesa horitzontal, un collage eclèctic d’experiències inconnexes. Quan filtrem una experiència a través del nostre món interior i deixem que travessi els records, associacions, processos lògics i altres capes que ens són pròpies, tenim una sensació de recolliment, de lentitud i de demora. Però si externalitzem el pas del temps en el rellotge, la memòria a l’smartphone, i el coneixement a Viquipèdia, no cal que ens aturem per a fer res.

Un estiu només ofereix una oportunitat per recuperar les competències mentals que havíem externalitzat si ens desempalleguem del mòbil. Perquè, si el temps que s’ha de contraposar al del treball s’assembla massa a l’acumulació d’experiències atomitzades de la resta de l’any, no aconseguim escapar mai de la lògica del negoci, que per als pensadors clàssics era la pitjor de les condemnes de la humanitat. El contrari del negoci és l’oci tal com l’entenien els grecs o els medievals com, per exemple, Sant Agustí, que diferenciava l’otium de la inacció passiva: “En l’oci no es tracta d’entretenir-se i delectar-se en l’ociositat, sense entendre res, sinó de la inquisició, o del fet d’arribar a assolir la veritat”. És el que Aristòtil anomenava vida contemplativa, que per als primers filòsofs representava el pinacle de la felicitat. Tant Cruz com Han conclouen els seus textos fent apologia de la vita contemplativa dels clàssics contra la vita activa dels moderns i ens recorden que contemplar exigeix demora i interioritat; que, en definitiva, es tracta d’una activitat impossible d’externalitzar.

Pensem un minut en com ens relacionem amb tot el que apareix a la pantalla dels nostres mòbils: podríem dir que ho contemplem? Potser té a veure amb el fet que els mòbils obeeixen la lògica de les imatges, però no fan olor. D’això parla Han quan ens recorda la vinculació entre l’olfacte i el record: “Les aromes no poden succeir-se a la mateixa velocitat que les imatges òptiques. A diferència d’aquestes, ni tan sols es deixen accelerar. Una societat regida per les aromes segurament no desenvoluparia cap propensió al canvi i a l’acceleració”. Per això la recerca del temps perdut de Marcel Proust, arrenca amb la flaire d’una magdalena. I per això també les olors de les vacances, com la del mar a la Costa Brava, ens recorden una manera de viure el temps que durant la resta de l’any (mentre tinguem un mòbil a la butxaca), no tenim més remei que oblidar.