Lola Anglada, la dibuixant lluitadora

El Museu d’Història de Catalunya (Plaça Pau Vila, 3) de Barcelona ofereix durant tot l’estiu fins al 24 de setembre, l’exposició Lola Anglada, poderosa memòria, basada en l’arxiu que en vida de la dibuixant es va vendre a l’època de Samaranch a la Diputació de Barcelona a canvi d’un vitalici, i també en altres col.leccions privades com la de Montserrat Carrió, la dona que la cuidà fins als darrers anys.

No es banal dir que Lola Anglada (Barcelona, 1892-Tiana, 1984) fou una dona amb molt de valor, la valentia primer de professionalitzar-se en el camp del dibuix on han destacat tant poques dones, la de “mullar-se” en temes polítics en el terreny de l’independentisme català, quan aquest moviment era ínfim, tant durant l’època de la dictadura de Primo de Rivera, després en la República i donant la cara durant l’ocupació de Catalunya pels franquistes en la postguerra en lloc de fugir a l’estranger.

També la seva vida privada de la que en realitat en sabem ben poc, anà a cotracorrent, mai es casà perqué creia que el matrimoni l’anul·laria no tant sols com a dona sino també com a professional, i com digué: “Els meus fills són els meus dibuixos.” Fou per tant independent i feminista i aquesta integritat li aportà satisfaccions però també disgustos com més endavant veurem. Potser la publicació de les seves Memòries inèdites ens permetrien conèixer les seves vivències personals.

TRES ÀMBITS

L’exposició comissariada per Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll s’estructura en tres àmbits principals. El primer, el compromís amb la República; el segon, la passió per Catalunya; i el tercer, la mirada feminista. I recull dibuixos originals, reproduccions, retalls de premsa on publicà, cartells, documents i fotos, així com eines de treball com pinzells i una paleta, medalles i estatuetes de la popular obra El més petit de tots, de l’escultor Miquel Paredes, que ella popularitzà a través del llibre de mateix títol.

L’exposició no tria el camí més fàcil de la Lola Anglada més coneguda com a il·lustradora infantil d’obres com Monsenyor Llangardaix (1929) o els nombrosos dibuixos amb els que reconstruí la Catalunya dels segles XVIII i XIX als volums de les Visions barcelonines de Francesc Curet, sinó que ha escollit l’obra menys coneguda i també la més compromesa de la nostra dibuixant que és tot un contrast amb la resta.

REPÚBLICA, GUERRA I POSTGUERRA

En una sèrie de 6 quadres s’han emmarcat diversos apunts de dibuixos acolorits de milicians de la caserna Carles Marx del juliol de 1936. Apunts ràpids de la Columna. Teelman en marxa cap al front de guerra en imatges captades al Parc de la Ciutadella, també el 1936. En una vitrina es recull tot el material de la figureta simbòlica de l’escultor Paredes que la Generalitat edità per a obsequiar: El més petit de tots, títol també d’una cançó popular catalana, el llibre il·lustrat per Lola Anglada i traduït a altres llengües, El pequeñín i Le plus petit, datats el 1937. Així com dibuixos originals, insígnia, postal i partitura de la cançó, marxandatge editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

Tal com Lola Anglada va escriure a les seves Memòries inèdites, la cèlebre dibuixant va decidir davant l’ocupació de Catalunya pels franquistes restar al seu país i encarar les conseqüències:

“(…)el meu deure era restar a Catalunya passés el que passés”, i a fe de món que en va rebre de cops…, doncs estava fitxada com a “separatista y roja”.

Li clausuraren dues exposicions de la seva obra a les Galeries Syra de Barcelona el 1948 i una altra a Mallorca pels mateixos anys. En l’exposició no es diu, però, que en una entrevista publicada en una revista en els seus darrers anys (els ’80 del segle XX) confessà que havia estat denunciada pel popular dibuixant Ricard Opisso, delator o confident per als franquistes, faceta fosca d’aquest humorista de premsa que sempre s’ha intentat amagar. (1)

Refugiada i amagada a la seva casa de Tiana, tingué encara l’esma de fer uns apunts de carrer dels feixistes com els titulats Els altres al carrer Xuclà de Barcelona el 1939, a Girona el 1940 on apareixen falangistes, soldats, un frare; i a Tiana el 1939 on retratà el repartiment de macarrons a càrreg dels soldats italians. En una vitrina es presenta un salconduit al seu nom per poder entrar i sortir de Tiana on estava reclosa.

Obres com  Margarida i En Peret no pogueren tornar a ser reeditades fins a l’amnistia decretada el 1949 amb motiu dels 10 anys del final de la Guerra Civil.

NOSALTRES SOLS!

L’activitat de Lola en la política catalanista començà durant la dictadura de Primo de Rivera dels darrers anys de la monarquia, actuant activament en el partit d’Unió Catalanista –el seu òrgan “Nosaltres sols!” és una traducció literal del Sinn Féin irlandès-, intervenint en la campanya per l’amnistia per als implicats en l’anomenat “Complot del Garraf” en un intent d’atemptar contra el rei Alfonso XIII.

L’òrgan d’aquest partit era la revista Nosaltres sols! per a la qual Lola dibuixà cartells, il.lustracions, insígnies i medalles. L’exposició presenta per exemple dues portades de format de diari, on apareix una enèrgica jove desfent unes cadenes i abraçant la bandera de les quatre barres; l’altra dedicada a l’11 de setembre, on hi apareixen quatre personatges amb l’estelada.

També hi trobem dibuixos originals com el titulat Repressió Catalunya-Euskadi de 1934, o el dedicat a Rafael Casanova, així com un cartell de la Unió Catalanista, de 1931. Entre les coses curioses s’exhibeixen un parell de cartes del president Macià amb el que Lola mantingué una bona amistat.

LA DONA I EL FEMINISME

La independència personal que Lola Anglada va voler imprimir a la seva vida també es reflectí en la seva reivindicació de dona protagonista i activa en lloc de la norma vigent de dona subalterna i submisa.

I aquesta manera de fer l’aplicà a la seva professió col·laborant a revistes catalanes per a un públic femení com Feminal, Claror i La Nuri, d’aquesta darrera s’exposa un cartell amb el lema: La Nuri. Setmanari per a noies (1923), il·lustrant també el deliciòs conte Margarida, exposant-se a més exemplars de les publicacions citades i de Joventut Catalana.

L’AUDIOVISUAL

Un bon complement a l’exposició és l’audiovisual que es projecta contínuament i que recull especialment una detallada entrevista amb l’hereva de Lola Anglada, Montserrat Carrió, que entre d’altres temes destaca els incompliments per part de l’administració dels desitjos de la il·lustradora Lola Anglada, la creació d’un Museu per a la seva obra i la publicació de les seves Memòries.

NOTA

( 1 ) Artigas, Jordi. “Opisso entre París i Barcelona”, “El Còmic” núm. 88, desembre 2010.