L’ofici de Pinchas Steinberg amb l’OBC

25.01.2016

Com s’ha recordat moltes vegades, l’OBC té molta feina per endavant si vol arribar a desenvolupar i consolidar el potencial que té. L’etapa amb Kazuhi Ono acaba de començar i els símptomes són positius, però no és encara moment de fer balanços. En aquest sentit, esperem que aquesta temporada sigui una transició cap a apostes més arriscades, la qual cosa proporcionaria a l’orquestra els reptes que necessita. No va ser el cas del programa que ens ocupa –després d’una Novena de Beethoven dirigida per de Vriend, que en general va convèncer– i no obstant això, ens reafirma en l’opinió perquè l’orquestra, de menys a més –com el programa– va tenir moments de veritable excel·lència, amb una gran actuació del director convidat Pinchas Steinberg, que ja havia deixat un bon regust el 2012 quan va venir a dirigir la fascinant partitura de El castell de Barbablava en versió concert i una Desena de Xostakóvitx. Bon regust i butaques gairebé buides llavors, perquè no hi ha remei: el públic es mou en general pels esdeveniments mediàtics d’intèrprets o buscant el repertori que ja coneix, la qual cosa ens fa pensar que qui necessita potser més reptes són els assistents. Amb la mateixa impressió positiva, la Cinquena de Mahler va apropar més gent aquesta vegada, encara que el plat fort del dia a la ciutat arribés a la tarda, amb la visita de John Eliot Gardiner.

Pinchas Steinberg

Pinchas Steinberg

La inclusió del conegut Intermezzo de les “Goyescas” ens semblà un compromís amb l’expedient per complir amb el gran compositor lleidatà (tot i que ens quedin tants expedients per complir amb Granados i amb tants d’altres). En tot cas, un gest simbòlic amb el què es va voler commemorar el centenari de la seva mort i del propi Intermezzo, últim fragment escrit per Granados el gener de 1916. Després de la partitura de Granados (que encara que fos resolta amb suficiència va servir més aviat d’escalfament per l’orquestra i l’auditori) va arribar el Segon Concert per a piano de Liszt, peça de virtuosisme i exhuberància orquestral, amb gran interès des del punt de vista formal i d’una íntima substància romàntica. Nicholas Angelich va abordar una obra característica d’un repertori –el romàntic– en el qual s’hi sent particularment còmode. Va aparèixer a l’escenari com si fos un pacient que despertava d’una llarga convalescència i va esvair dubtes des dels primers arpegis que irrompen entre els vents, a l’adagio que inicia l’obra, tot transmetent caràcter en els passatges agressius, triant un rubato molt d’acord amb l’esperit del concert, encara que l’excessiva pressa en alguns passatges i finals de frase presentés algunes dificultats en la relació amb l’orquestra. En aquest capítol mereix un esment el solista de violoncel José Mor, molt inspirat en el diàleg amb Angelich, amb un fraseig ben administrat i un so esplèndid.

Una de les virtuts indiscutibles de Steinberg és la capacitat per guanyar-se l’implicació dels músics. Amb autoritat marcial el director va anar alineant cordes, vents i percussió en una mateixa direcció, i l’orquestra va començar a desplegar una expressivitat un xic reprimida en el passatge orquestral de Granados. Ràpidament es va posar de manifest una sintonia entre orquestra i director que va arribar al seu punt àlgid a l’últim moviment de la Cinquena Simfonia. Com dèiem abans respecte a Angelich, l’OBC també va abordar una obra propícia pel seu bagatge. S’ha insistit moltes vegades que l’orquestra manté una relació especial amb Mahler des de fa anys, i aquesta temporada l’idil·li continua perquè Pablo González, que es va acomiadar després de cinc anys de titular amb una Novena Simfonia, tornarà el cap de setmana vinent amb una Tercera.

Com en d’altres partitures, Mahler utilitza la forma fugada i el joc de plans que hi va associat, on sempre hi ha diversos nivells darrere del primer: si tot està davant, o tot darrere, no hi ha perspectiva, no hi ha ànima, no hi ha música. Per això, amb gran encert Steinberg va afrotar el monument simfònic de la Cinquena mostrant-se preocupat pel control de l’equilibri sonor (sempre difícil d’aconseguir a l’Auditori barceloní) i ho va aconseguir sense cap dubte en gairebé totes les ocasions. Fins i tot quan en alguna ocasió la “marxa fúnebre” va ser més “marxa” que “fúnebre”, va revelar un treball molt exigent en aquest sentit per equilibrar fustes –particularment clarinet i oboè– amb el discurs d’una corda molt expressiva. El director israelià es va amb trobar algun obstacle per administrar els pianissimo dels vents en els segments cambrístics que penetren al segon moviment, però els va superar sense grans contratemps.

Amb gran administració de contrastos i matisos, es va travessar el tercer i quart moviment. El solista de trompeta en aquesta ocasió –Ángel Serrano– va resoldre amb suficiència la papereta, inclòs a la vertiginosa nuesa a la què Mahler el sotmet a l’inici. Amb gran brillantor ho va fer Juan Manuel Gómez, en el compromès Scherzo per la trompa. Els contrabaixos, que van oferir gran rendiment, també van rebre el merescut reconeixement del públic.

L’Adagietto exigeix fluïdesa, rodonesa, una mirada global i meditativa. No sempre succeeix, per això ho subratllem: vam poder sentir perfilar els detalls, i donar relleu a la substància que batega al fons de la simfonia. Ja sense la batuta, Steinberg va gestionar equilibri i dinàmiques per transmetre la sinceritat del dolorós adagietto. No sé si a Adorno –que va entendre moltes coses però mai va ser capaç d’entendre aquest fragment etern de música– l’hagués emocionat. Crec que la versió ens va arribar a emocionar a molts. La imbricació tímbrica entre seccions al complex paisatge sonor del rondó final exigeix el contrari: detallisme, però sense perdre de vista la unitat. Amb saviesa, la batuta del veterà director va anat fent brollar els temes esbossats que es van filtrant en el discurs musical. Tota la paleta sonora de Mahler va sortir a relluir en aquest heterogeni microcosmos simfònic, que va representar pel compositor vienès un punt d’inflexió a la seva producció simfònica. Steinberg, ovacionat pel públic i l’orquestra, va signar una lectura d’ofici, d’aquelles que fan que un pregui per que cada any visiti l’Auditori i es posi al capdavant de l’OBC.

Scherchen deia als seus deixebles: “Igual que el llampec i la seva resplendor són una mateixa cosa i no dos aspectes separables d’un mateix fenèmen, així han de formar també en l’acte de dirigir una indivisible unitat la representació mental de la imatge sonora, per part del director, i la seva projecció efectiva, per part de l’orquestra”. Recolzat en una sòlida tècnica que es va traduïr en una inequívoca claredat plàstica, Steinberg va aconseguir aquesta unitat en molts moments. Fins i tot en aquells, en els què Mahler fa caminar a tota l’orquestra per un precipici. Facin la prova: posin un Steinberg a la seva orquestra.