Locus Desperatus: “Coneixent la música de Martí l’Humà entenem més Catalunya”

15.08.2018

Amb el nom inspirat en un terme codilògic, la ciència que estudia els manuscrits, Locus Desperatus irromp al FeMAP (Festival de Música Antiga dels Pirineus) amb música de la capella reial de Martí l’Humà. Les sopranos Anaïs Oliveras i Irene Mas, el tenor Aniol Botines, la mitja viola Meritxell Genís, el llaüt i llaüt guitarreny Pepe Luna i el viola Oriol Casadevall actuaran el dia 17 d’agost a les 20:00h l’Església de Santa Eulàlia d’Estoll (Fontanals de Cerdanya), el dia 18 al Castell de Mur de la Col·legiata de Santa Maria de Mur a les 18:00h i el dia 19 a Tavascan (Lladorre), a l’Església de Sant Bartomeu a les 20:30h.

Locus Desperatus

Aina Vega: Què significa per a vosaltres actuar al FeMAP, en un entorn tan simbòlic i lligat a la catalanitat, com el vostre repertori?

Locus Desperatus: Pel grup és una oportunitat boníssima per poder fer conèixer una música extremadament exquisida però encara molt desconeguda. La corona catalana, a finals del XIV, era un dels pols culturals més importants de l’Europa Occidental i sempre és un plaer poder-ho explicar i gaudir amb el públic, i encara més si és a casa. Pensem que la música explica molt de la societat que la crea o la consumeix. I en aquest cas, conèixer la música que sonava a la cort de l’últim rei de la dinastia catalana potser ens ajuda a entendre un dels passatges més cabdals de la història de Catalunya.

AV: Quin és el factor decisiu que us ha fet trobar-vos a tots plegats per fer música?


LD: Després de treballar en altres estils de música, el descobriment de la música medieval va ser una gran troballa ja que, com a les classes d’història a l’institut, on no s’arriba mai als últims temes del llibre, a història de la música passa el mateix amb l’edat mitjana. El primer contacte va ser a través de la monodia de l’Ars Antiqua, però la descoberta de la polifonia de l’Ars Nova va ser un enamorament a primera vista que intentem anar contagiant a tothom qui s’apropa una mica.

AV: Quines característiques presenta la música polifònica dels segles XIV i XV dels territoris de la Corona d’Aragó?


LD: S’han conservat nombrosos indicis de la potència cultural que era la cort catalana a l’edat mitjana i més concretament, durant el regnat dels tres darrers reis de la dinastia catalana (Pere III, Joan I i Martí I). Malauradament, els indicis són sobretot documentals i s’ha perdut la major part de música escrita. Malgrat tot, podem afirmar que la cultura polifònica a la corona era eminentment de tradició francesa i d’un refinament altíssim. Per la corona catalana passaren alguns dels compositors i intèrprets més importants del moment, i podem afirmar que algunes de les obres cabdals del repertori polifònic de l’edat mitjana es van compondre a la cort catalana o si més no, en honor dels seus monarques.

AV: Al programa indica que gairebé tot són obres anònimes. A què es deu que no s’hagi pogut identificar cap autor català? Estem encara massa prop de l’època medieval en què el músic és o bé un trobador o un artesà religiós?

LD: No és gens estrany trobar-se amb peces anònimes en el repertori musical de l’edat mitjana, com tampoc ho és en el d’obres literàries. Més encara quan es tracta de manuscrits de repertori religiós. En aquest cas, l’excepcional és que sapiguem qui en fou el compositor, salvant algun fragment com el Credo de Sort i per suposat, la Missa de Guillaume de Machaut.
En el cas que ens ocupa, per les diferències entre les diferents parts de la missa, no podem parlar d’una obra unitària sinó d’un recull de diferents composicions, fet que ho reforça que en el mateix manuscrit hi apareguin altres moviments de la missa i un parell de motets, i que algunes parts de la Missa de Barcelona apareixen recollides en altres manuscrits.

AV: El treball de recerca que heu desenvolupat és considerable, visitant la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Comunale de Florència, l’Abadia de Montserrat o la Bibliothèque Municipale de Strasbourg. És la part més àrdua de la vostra feina, o hi trobeu un plaer especial descobrint tresors?

LD: El grup intenta, sempre que sigui possible, treballar amb transcripcions fetes per nosaltres mateixos, ja que pensem que així l’aproximació a l’original és sempre més fidel. La idea és aconseguir, algun dia, treballar directament llegint de l’original, evitant així els filtres entre el lector de l’època i el del s. XXI. També cal dir que aquesta tasca s’ha convertit en un plaer, tant pel fet de descobrir peces que potser fa més de sis segles que no són interpretades, com perquè ha esdevingut un passatemps que ha substituït els sudokus.

AV: Quina resistència van trobar les pràctiques musicals impulsades per Joan I?

LD: Jo m adelitava molt mes que no devia en caçar, e escoltar ab gran plaer xantres e ministers… Totes aquestes coses eren mal fetes mas jo em confessava e combregava sovent e penedia me n pero no tant que no m hi tornas algunes vegades. Bernat Metge posa en boca del monarca aquestes paraules a Lo Somni 1398.
Un monarca que desitja estar tot el dia voltat de músics, que ell mateix composa (“fahem I rondell notat ab sa tenor e contratenor e abs son cant”) i que dilapida les arques de la corona amb instruments, músics i còdexs, ha de ser per força l’heroi del grup. Malgrat no hagi passat a la història precisament com un dels millors monarques de la història catalana i que la seva figura quedi amagada entre la tasca ingent del seu pare Pere III, així com la desgraciada història de la mort del seu germà Martí sense descendència i els posteriors fets del compromís de Casp, nosaltres reivindiquem la parella de Joan I i Violant com uns dels mecenes més rellevants de les arts i especialment, de la música de la cultura catalana. Amb el seu mecenatge situaren la corona com un dels pols més importants de l’Ars Nova i l’Ars Subtilior a finals del s. XIV.

AV: Fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília, Martí I l’Humà va heretar el tron el 1396, com a conseqüència de la mort de Joan I, el seu germà. Va regnar en època de forta crisi econòmica, que va saber salvar gràcies al pactisme. Com es trasllada aquesta situació a la música de la seva cort?

LD: Martí I va “heretar”, per dir-ho d’alguna manera, part de la capella de música del seu germà difunt Joan I. Martí era un home molt religiós i el seu interès per tot allò relacionat amb el culte el va portar a formar una capella musical de les més importants del seu temps (“cascun dia ohia tres misses e deya axi hores e officis com un prevere”Miquel Carbonell). Al 1398 comptava amb una capella de deu xantres i un organista. Sembla ser que la situació econòmica segurament no va afectar la música a la seva cort, com ho demostra l’inventari dels béns de la cort que va rebre la seva segona esposa, Margarita de Prades, amb un seguit de rics llibres de cant.
El que si diferenciava els dos germans era el gust per altres estils de música, com ho demostra la reducció del nombre de ministrils que servien a les dues capelles reials.

AV: Va ser precisament amb Martí l’Humà que s’extingí la dinastia comtal del casal de Barcelona. S’acaba també una època a nivell cultural?


LD: “Fuions de ci, fuions, povre compaingne / chascuns s’en voist querir son aventure / en Aragon, en France ou en Bretaigne, / car brief on n’ara de nos cure. / Fuions querir no vie bien seüre; / ne demorons yci eure ne jour. / puis que perdu avons Alienor”

Aquest és el lament que Jacob Senleches escriu per la mort de la Reina Elionor de Castella, germana de Joan I d’Aragó. Fugim de Castella perquè ha mort la Reina i aquí ja ningú no tindrà cura de nosaltres (els artistes). Segurament, com ens demostra aquest text, si que podríem parlar d’un retrocés cultural en la música, si més no fins a l’època d’Alfons el Magnànim. Amb l’agreujant que en aquest moment, el pol artístic de la corona surt del Principat, primer cap al regne de València i posteriorment, cap a Nàpols.

El que si que és evident és que amb el canvi de dinastia, els gustos culturals de la cort també canvien.

AV: Steve de Sort és l’autor del Credo més famós del període de l’Ars Nova, que vosaltres tocareu al Pirineu. Què es pot apreciar musicalment en aquesta peça que sigui representatiu del gènere?


LD: No sabria dir-vos si es tracta del Credo més famós de l’Ars Nova, però si que és del que se’n conserven més versions. Precisament el que el fa especial és que presenta una polifonia menys ornamentada comparada amb altres fragments del manuscrit que conté l’anomenada Missa de Barcelona.

AV: I Bernard de Cluny, altrament anomenat De contemptu mundi, va ser un monjo talentós del monestir on hi ha la catedral gòtica més important de la història. Com es reflecteix la llum dels vitralls en les seves partitures?


LD: Precisament les catedrals gòtiques i els seus vitralls són una imatge que acostumem a utilitzar per descriure aquesta música, i en aquest motet en concret és molt clara la comparació. Sempre ens agrada explicar l’experiència de l’audició de la polifonia de l’Ars Nova com l’experiència que devien tenir les persones de l’edat mitjana a l’entrar en una catedral gòtica francesa plena de vitralls. Entres en la foscor de la catedral i, de tant en tant, un raig de color t’esclata a la cara, un color que va canviant a mesura que avances per la nau. La polifonia medieval és igual, aparentment és una música rebuscada, però a mesura que s’avança per la peça, rajos de color o, en aquest cas, de consonàncies, ens aporten aquest punts de color i repòs.

En aquesta ocasió interpretarem la versió del motet d’Apollinis Eclipsatur recollida al manuscrit Strasbourg, Bibliothèque Municipale (olim Bibliothèque de la Ville) 222 C. 22, l’única conservada amb cinc veus, fet que reforça encara més aquest símil.

AV: Què n’espereu dels concerts del FeMAP?


LD: Esperem despertar la curiositat tant per la polifonia de l’Ars Nova com per la rica cultura de la baixa edat mitjana europea i en concret, envers la corona d’Aragó. Esperem obrir, a través de la música, un passadís cap a la societat i la cultura del s. XIV i inicis del XV. És un propòsit molt ambiciós, en som conscients, així que si fem passar una bona estona al públic, també ens donarem per satisfets. Al cap i a la fi, era el que s’esperava dels ministres i xantres que formaven part de la capella reial.