“L’occasione” de Sarrià

24.02.2015

Barcelona ha recuperat un nou teatre per fer òpera, a Sarrià. Una notícia magnífica, ja que es tracta d’un tipus d’espai del qual la ciutat disposava de fa temps, però en condicions precàries. Ara està remodelat i al servei dels Amics de l’Òpera de Sarrià. Un teatre de dimensions reduïdes en forma de ferradura i amb fossar per a encabir un petit conjunt instrumental. En definitiva, un espai que pot aportar molt al complicat panorama operístic barceloní, ple d’iniciatives interessants pel que fa a l’òpera de cambra, però amb un suport absolutament nul per part de les institucions culturals. Res de nou!

Teatre de Sarrià

Teatre de Sarrià

Un equip artístic comandat per Raúl Giménez – el gran tenor argentí establert a Barcelona-, és qui s’ha posat al capdavant d’un projecte que ha començat amb entusiasme i suport popular en forma de ple en tots els actes que han organitzat. Els primers van ser dues gales en les quals noms importants del sector van mostrar el seu recolzament a la iniciativa. Però el primer repte en forma de títol operístic ha estat la burletta per música de Gioacchino Rossini L’occasione fa il ladro que ha reunit a un equip de joves cantants, alguns del quals van mostrar qualitats que permeten endevinar un futur més que interessant. L’occasione fa il ladro es va estrenar el 1812 al Teatro San Mosé de Venècia i forma part d’un conjunt d’obres en un acte de Rossini, òbviament de no gran entitat artística, però que van servir per definir i anar polint l’estil compositiu d’un compositor que poc després regnaria sense oposició en l’univers operístic internacional. Aquestes farses de formació són La cambiale di matrimonio, L’equivoco stravagante, L’inganno felice i posteriorment l’obra que ens ocupa i Il signor Bruschino. Sobretot en els primers d’aquests títols, les influències de l’estil de Cimarosa i Paisiello són encara evidents en els passatges lírics i elegíacs mentre Rossini va trobant a poc a poc la seva veu, especialment en els conjunts i els caràcters còmics.

El primer que cal comentar de la funció de Sarrià, la de l’estrena, és que es va percebre un treball musical i estilístic molt elogiable. Un treball que fa tota la sensació que prové de l’experiència rossiniana de Giménez. Un exemple paradigmàtic en va ser el quintet “Dov’é questo sposo”, epicentre dramàtic de l’obra, on va destacar la primorosa gradació dels crescendi típics de Rossini. El mateix es pot dir de tots els silabati i altres recursos característics del compositor de Pesaro. En aquest sentit un excel·lent! Com també és excel·lent la idea de no fer la representació només acompanyada de piano, sinó de fer una reducció per a quartet de corda i piano. Però aquest recurs, elogiable, va acabar sent una petita llosa per a la dinàmica teatral de l’espectacle, ja que va aturar en excés l’acció entre els recitativi i els números musicals, així com, en general, va alentir els tempi de tots els números. I aquest element, el del ritme escènic, en una farsa com aquesta que no es caracteritza ni per un llibret original ni per tenir la música més excitant escrita per Rossini, és clau per mantenir l’atenció de l’espectador. De tota manera, seria molt interessant perseverar en aquesta idea del quartet millorant-ne els resultats.

Afortunadament, per combatre aquest inconvenient, hi va haver un bon equip de cantants i una sòlida i ágil direcció escènica de Joan Anton Sánchez-Aznar, un director que ja sabem que aquest repertori el domina com ningú. Treballa bé el ritme escènic utilitzant elements mínims, així com la caracterització de personatges i el timing dels gags sense grans gesticulacions. És una llàstima no veure’l en produccions amb més pressupost i amb un altre tipus de repertori per valorar veritablement les seves qualitats. Sota la seva direcció, tot l’equip vocal va donar un més que bon rendiment escènic, destacant de manera extraordinària la Berenice de Sara Blanch, una soprano molt jove de gran projecció que en cada nova aparició mostra una clara evolució, més enllà d’un talent natural per a l’escena i unes qualitats vocals importants. Posseeix un instrument interessant de lírica-lleugera amb un registre molt ampli i una línia de cant expressiva. El timbre és molt personal, un pèl fosc, segurament degut a una cobertura que pot semblar excessiva, però que flueix de manera natural. Blanch va estar brillant en la seva gran escena “Voi la sposa pretendete” i es va mostrar com el motor escènic del conjunt. Al seu costat, el tenor Marc Sala va mostrar una vegada més la seva línia de cant impecable, d’accents inequívocament belcantistes, i una veu de timbre agradable tot i que poc expansiva. De vegades, però, un voldria que Sala es llencés sense tanta precaució en els moments delicats, ja que la seva millor virtut està en el seu instint canor i en l’efusivitat del seu cant. També cal destacar l’aparició recent als escenaris barcelonins de la joveníssima soprano navarresa Paula Sánchez-Valverde, en aquest cas en el paper d’Ernestina, un rol que no va permetre a la cantant mostrar totes les seves veritables facultats, que passen per una emissió d’una gran naturalitat, molta facilitat vocal i bon fraseig. En definitiva, un luxe per a un paper que a Sánchez-Valverde, malgrat la seva joventut, li venia petit. De menys nivell les veus greus masculines, començant pel difícilment jutjable intèrpret de Don Eusebio. El personatge de Don Parmenione, un dels pilars de l’obra, va ser interpretat per Jorge Tello amb una veu ben projectada però una certa monotonia expressiva. Tot i això, la seva prestació va anar creixent durant la representació mostrant més subtileses en el seu cant i la seva actuació de les inicialment previstes. El seu criat Martino, Raul Biglietto, va donar amb el personatge tot i una tècnica vocal gairebé a les basseroles.