L’Obrador de la Beckett o l’alternativa del poder

7.07.2015

Enmig de la inacabable onada de calor i el no rotund de Grècia, baixem del Núvol i tornem a l’Obrador de la Sala Beckett, el petit oasi teatral que any rere any reuneix dramaturgs, actors i apassionats de les arts escèniques. “Quan des del poder se’ns està proposant un món unívoc, unidireccional i difícilment modificable se’ns està oferint una determinada dramatúrgia: la del poder. Per combatre-la necessitem dramaturgs. Hem de combatre el poder amb les seves mateixes armes. I tant de bo l’Obrador d’Estiu serveixi per trobar alternatives.” ha explicat Toni Casares en el missatge de benvinguda.

Jordi Casanovas impartint la classe © Tatiana Pagà

Jordi Casanovas impartint la classe © Tatiana Pagà

Així doncs, l’aigua en una mà, el vano en una altra i posem fil a l’agulla. Però…com es comença? Com convertim una idea, una emoció o un desig en una obra de teatre? És el que estan descobrint a El misteri dels inicis, el seminari especialitzat de Carole Fréchette. En només tres dies l’autora de Penso en Yu ensenyarà els alumnes a recórrer el camí que va de la intuïció més primerenca als primers esborranys de diàlegs. De la idea a la realitat. I en menys d’un minut la primera lliçó: “Quan escrivim teatre necessitem que hi hagi éssers humans, sense l’home no hi ha teatre”.

El primer pas, doncs, és trobar i crear el nostre personatge. Saber qui és, què vol, què és el més difícil per ell a la vida, de què té por i, fins i tot, explica Fréchette, esbrinar quin és el seu verb preferit i la paraula que més utilitza. El més important, segons aquesta autora  quebequesa, és saber l’objectiu. Això mateix és el que fa avançar l’obra i com dirà poc després, però un parell de pisos més avall, el director i dramaturg Jordi Casanovas el que “l’objectiu és allò que atura la nostra impaciència com a espectadors i ens obliga a escoltar cada una de les paraules que pronuncia aquell qui les explica”

De la realitat a la ficció. Els dramaturgs han preparat i explicat una situació real o una vivència, viscuda o observada en primera persona, que considerin extraordinària, que els hagi impactat, que resulti difícil de comprendre. Amb un requisit: que sigui contemporani, que no pugui ser escrit en un altre temps, en una altra època. I, evidentment, que sigui efectiva. Que funcioni. A partir d’aquesta història construiran una improvisació per descobrir l’entrellat de la situació: per què va passar? Què pensaven realment els personatges implicats? Què podria haver arribat a passar? Per la seva banda, els intèrprets miraran d’entendre quines són les eines més òptimes per generar l’escena i fer-la interessant. El resultat, ho veurem i els ho explicaré, dissabte que ve. M’hi acompanyeu?

Aquí teniu un petit tast de com són les entranyes de l’Obrador: