L’obra mestra inconeguda de Víctor Dolz

3.05.2015

Víctor Dolz (Begur, 1945) exposa aquests dies a Casa Peya en el marc del Festival Flors i violes de Palafrugell. Si sou a l’Empordà (i si no també), no us podeu perdre Tempus fugit, mostra pertorbadora d’un pintor consagrat al seu art que té marxant a Alemanya però que incomprensibement encara no ha tingut l’exposició que es mereix a Barcelona.  

 

Víctor Dolz. Tríptic de Montserrat Cantó

Víctor Dolz. Tríptic de Montserrat Cantó

“Són les onze de la nit, no hi ha ni una ànima al carrer. El mal d’estómac se m’ha accentuat brutalment i sento por”, escriu Dolz en un breu text que fa de frontiscpici de l’exposició. “Estic espantat, molt espantat perquè el meu cos s’esvaeix, com la meva ànima, no aconsegueixo entrendre-ho. La vida se m’escapa. D’aquí poc no sentiré la puja que està caient, ni el pànic que em produeix saber que no sabré, simplement no existiré, no m’adonaré de res. És la certesa a la que estic abocat i a la que mai m’acostumaré”.

Tempus fugit encomana una mica aquest tremolor. La contemplació de la mostra traspua el mateix terror del text citat més amunt. Les peces s’exhibeixen a la planta baixa de Casa Peya, en una sala que ha estat tota pintada de negre. La foscor de la sala accentua encara més el tenebrisme que impregna l’obra de Dolz, deliberadament il·luminada amb una llum escadussera. Entro a la sala i immediatament em pregunto per què no havia sentit a parlar mai d’aquest artista. Demano a dos joves que guarden la sala quina edat té aquest pintor. Em diuen que 69. Els pregunto altres coses, com ara qui són les persones retratades en aquestes teles de gran format, i em van donant tots els noms i dates que els demano amb respostes concises i exactes. Ho saben tot. Els consulto si podria parlar amb el pintor, qui sap si entrevistar-lo. Això, diuen, ja és més complicat, però finalment, després de dir-los que treballo en un digital cultural, accedeixen a donar-me alguna esperança. L’endemà sabré que qui em dóna tota aquesta informació és Víctor Dolz, fill del pintor, i pare d’un dels nens retratats a Tempus fugit, que també es diu Víctor Dolz! L’endemà sabré que aquella mateixa nit a casa dels Dolz hi ha una reunió familiar per convèncer el patriarca perquè concedeixi una entrevista a Núvol. El pintor no ha tingut mai la dèria de promocionar-se ni s’ha trobat gaire sovint amb gent que l’entengui. Finalment em citen dissabte a l’hora de dinar, aprofitant que és una estona en què no hi ha gaires visites. Som als Festival Flors i violes i Palafrugell aquest cap de setmana és una festa.

El tríptic d'Enric Ribot que s'exposa a Casa Peya dins l'exposició 'Tempus fugit' de Víctor Dolz

El tríptic d’Enric Ribot que s’exposa a Casa Peya dins l’exposició ‘Tempus fugit’ de Víctor Dolz

 

Víctor Dolz resulta ser un home tranquil, ben conservat, amabilíssim. Em pregunto com pot sortir d’un home tan afable una pintura tan pertorbadora. Li demano quant temps fa que pinta. M’explica que de jove tenia tirada a l’art però que per raons de feina ho va deixar. “Fins que va arribar un moment que em vaig adonar que el que realment m’apassionava era la pintura. D’això fa trenta anys, i des d’aleshores que pràcticament no he fet altra cosa”. Dolz és autor d’una obra ingent, que en gran part roman dipositada als pisos superiors de Casa Peya. L’artista ha retratat de manera recurrent i obsessiva uns mateixos personatges al llarg dels anys. D’Enric Ribot, per exemple, n’ha fet fins a 400 quadres, dels quals només tres s’exposen a Tempus fugit. Posats l’un al costat de l’altre, aquests tres retrats formen una mena de tríptic. “M’agrada fer tríptics o sèries d’una mateixa persona. Quan exploro un personatge faig un estudi en profunditat”, em diu. “Faig força versions i així vaig descobrint el que més m’interessa d’algú”.

La seqüència resultant és de tot menys amable. Ribot hi apareix fumant, amb unes mans deliberadament deformes, que prenen un relleu gairebé monstruós en relació amb el tors i el cap. La violència del gest es dibuixa en bona part gràcies a aquesta calculada desproporció. En el retrat que Dolz ha fet de Ribot, un home introvertit que va viure marginat i va acabar els últims dies de la seva vida reclòs, s’hi poden rastrejar les capes del procés de creació. Sobre el fons blanc de la tela s’hi enteveuen encara les línies de llapis del primer esbós, que conviuen amb els traços gruixuts, més expressionistes, de la pintura.

Víctor Dolz. Gracieta

Víctor Dolz. Gracieta

“Vaig començar pintant amb una pintura molt densa, però a poc a poc he anat sintetitzant”, em diu Dolz per fer-me entendre que el dibuix que subjau i perviu sota aquestes capes de pintura fa una funció determinada. “Si carregues massa la pintura acabes perdent aquella espontaneïtat, t’allunyes de la frescor de la vivència. Si deixes que el quadre respiri, sense tant pigment ni retoc, acabes mostrant més la interioritat del personatge”. Dolz sap que segurament connectaria amb un públic més general si pintés retrats més petits i acabats, més preciosos, però li interessa molt més “captar el món interior a partir del quatre traços, amb una pinzellada solta, ràpida”.

“Enric Ribot era un personatge controvertit, que no es va arribar a intergrar mai a la societat”, m’explica Dolz, que parla amb respecte d’aquest home amb qui va mantenir una llarga relació. “Jo necessito conèixer la persona per poder pintar-la. és una condició sine qua non per poder fer un retrat. A vegades m’han encarregat que pintés algú a partir d’una fotografia. Fins i tot m’han demanat que fes un retrat sense que la persona en qüestió ho sabés, però jo això no ho puc fer. També s’ha trobat amb el cas d’haver pintat algú i que després la persona retratada no s’hagi sentit ben tractada”, em diu mentre em fa una visita guiada per l’exposició on, a banda dels quadres immisericordes de Ribot hi trobem retrats dels seus néts, la Jana i el Víctor, de la seva sogra, Montserrat, i de Gracieta, una senyora de Llagostera, amiga de la seva sogra, que també ha estat retratada exhaustivament.

Tots ells són persones properes, que conformen tot un paisatge humà. “Sovint em pregunten per què no pinto altres coses, paisatges, etc, però sempre els dic que a mi el que m’apassiona és la persona humana, captar la seva interioritat. No em vull allunyar de les persones, no em puc dispersar”, afirma Dolz mentre ens plantem davant d’un tríptic dedicat a la seva sogra. En totes tres teles, tan altes com nosaltres mateixos, la mirada de Montserrat, anhelant i angoixada alhora, se’ns emporta la mirada cap amunt, com si la nostra visió frontal de l’obra quedés desplaçada per un focus zenital. En aquesta sèrie dedicada a la seva sogra, Dolz ha volgut reflectir l’angoixa davant la mort. La figura de Montserrat sembla contenir una imploració, un crit, que no s’arriba a manifestar, però que clama igualment al cel.

Tempus fugit està plantejat com un contrast entre la vellesa i la joventut. Els retrats de la Montserrat conviuen amb els dels seus besnéts, la Jana i el Víctor, que estan tractats amb la mateixa mirada descarnada, sense infantilitzacions ni idealitzacions edulcorades pel fet que siguin nens. “I justament són els nens els que tenen menys prejudicis a l’hora de veure’s retratats. Són els que més bé accepten el retrat que els fas”, em diu el pintor.

Víctor Dolz. Tríptic de Jana Deulofeu

Víctor Dolz. Tríptic de Jana Deulofeu

L’obra de Dolz té reminiscències de Francis Bacon i de Lucien Freud, però ell em diu que no és conscient que cap d’aquests pintors l’hagin influït. No el convenç tampoc que el qualifiqui d’expressionsta: “Les classificacions no m’agraden gaire. La pintura reflecteix una manera de sentir. No m’identifico amb cap etiqueta”, em diu.

Dolz ha exposat a Alemanya… per bé que no ha fet gaire res per moure’s. A Alemanya hi té un marxant que fa circular la seva obra, i de tant en tant li surten encàrrecs espontanis. A Barcelona hi havia fet alguna exposició, però d’això ja fa bastant anys i d’aleshores ençà ni ell ni ningú s’ha preocupat de fer-hi res més. “Sóc una mica asocial”, em confessa. Amb tot, li dic, algun marxant de Barcelona s’hi hauria d’interessar. Senyors galeristes, que dormim?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Com és que ens costa tant reconèixer el talent més proper i fàcilment encombrem el més llunyà?