L’obra en moviment: Roger Costa-Pau i Carles Camps Mundó

9.06.2013

La llibreria Laie va acollir dijous 6 de juny la presentació dels darrers llibres de la col·lecció Culip de poesia, de l’editorial gironina Llibres del Segle: Cavada pell, de Roger Costa-Pau i  La runa de la veu, de Carles Camps Mundó. Dues poètiques que s’acosten de forma diferent a la paraula poètica i a la seva solitud essencial enmig de la construcció d’una obra en moviment.

 

Antoni Clapés, Carles Camps Mundó, Roger Costa-Pau i Sam Abrams en la presentació de LLibres del Segle a la LLibreria Laie, el dia 6 de juny

 

Hi ha diferents maneres d’apropar-se a la paraula poètica i a aquell punt en què la paraula queda suspesa esperant ser dita, desitjant ser dita. Aquest moment s’escriu i es viu des de la pròpia llum de la paraula, amb els seus ritmes i el joc amb l’espai en blanc de la pàgina. Una paraula que busca l’essència i que se’ns ofereix amb la seva nuesa carnal. Antoni Clapés i Sam Abrams van presentar els llibres de Roger Costa-Pau i Carles Camps Mundó, dos poetes amb veu pròpia que han anat creant una obra poètica molt personal.

Cavada pell. L’acte imminent de ser en el desig.

La veu poètica de Roger Costa-Pau parla per mitjà de la mirada i el tacte. Els seus versos se’ns donen des de la carnalitat i el contacte amb els sentits i la terra cavada, on hi vibra l’alè de la paraula poètica plena de musicalitat. És un cant a l’amor vist des de la pròpia interrogació de l’escriptura. Antoni Clapés va dir que tota la poesia de Roger Costa-Pau és un exercici de paraules en llibertat, un recorregut per l’amor i el desig, en què “la pell cavada” esdevé text i alhora suport de l’escriptura. Cavada pell és també, a la segona part del llibre, un homenatge a alguns dels versos memorables de Joan Vinyoli.

 

Roger Costa-Pau, editor i poeta

 

“Cavar” significa buidar, fer solc i també obrir i obrir-se a l’abisme de l’escriptura, el cos i la vida. I la paraula poètica, plena i viva al tacte, és invocada i proferida des del dedins; és portada pel vent càlid i per l’aigua fins a la terra-pell cavada “a l’hora de l’espiga plena”. Aquest cinquè llibre, que s’inicia amb una poètica (“Si dic”), representa la culminació d’anys d’escriptura. Per mitjà d’un únic poema en fragments breus i intensos, el poeta crea un univers ple d’imatges molt seductores, en què el lèxic complex i la sintaxi trencada i trencadora hi afegeixen un punt de misteri i risc formal; un itinerari poètic que mostra l’anhel i la voluntat de l’escriptura, “l’acte imminent de ser en el desig: el camp des de l’arrel”, que recorre tota la seva poesia des dels inicis.

La runa de la veu. Paraules, vida i mort.

Carles Camps Mundó s’emmiralla en el silenci de Stéphane Mallarmé i Paul Celan, i en les seves paraules clivellades i necessàries des de la pèrdua i el dolor. Mallarmé s’enfronta a la mort del seu fill Anatole, de vuit anys, amb uns poemes fragmentaris i inacabats que anys més tard es van publicar amb el títol de Per a una tomba d’Anatole. Celan busca respostes impossibles en una visita a Heidegger a la cabana del bosc de la Selva Negra, on vivia el filòsof; una experiència que Celan va reflectir en el poema “Todtnauberg”. De vegades mirar el silenci i escriure és l’única forma de lluitar contra el dolor.

Carles Camps Mundó | Foto de Carles Mercader

Com va destacar Sam Abrams, La runa de la veu és una interrogació sobre la creació poètica, però també sobre la pròpia llengua i els seus límits; un pas més de Camps Mundó en la recerca de “l’obra”. La primera i la tercera parts del llibre, unes suites de poemes breus adreçades a Mallarmé i Celan respectivament, són una temptativa crítica d’acostament a aquests dos poetes admirats, seguint les seves poètiques de base i la forma del poemes. La part central del llibre és un llarg poema meditatiu i crepuscular, un monòleg intens que parla amb veu pròpia de la llengua, la vida i la poesia. El llibre acaba amb el vers “El Sena es nega”, que fa referència a la mort de Celan. Paraules, vida i mort.