Lo Somni de Bernat Metge, avui al Teatre Romea

Avui dilluns 20 d’octubre a les 20h el Teatre Romea acull una nova funció de l’espectacle Lo somni, dramatització de l’obra de Bernat Metge, que ja es va poder veure l’any passat arran de la publicació del llibre dins la col·lecció Tast de Clàssics, d’Editorial Barcino. Recuperem l crònica que ens en va fer Anabel Vélez quan es va estrenar.

Per si algú no ho sap, l’editorial Barcino és una d’aquestes editorials que tracta amb molta cura la literatura i la cultura catalanes. Des de fa més de vuitanta anys es dedica a publicar textos catalans antics, des dels inicis fins a l’època moderna, amb la seva col·lecció Els Nostres Clàssics, dedicada als escriptors medievals. Entre alguns dels seus autors publicats trobem Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ausiàs March o Bernat Metge. I precisament a Bernat Metge i al seu Lo Somni han dedicat una de les darreres publicacions en la nova col·lecció Tast de Clàssics. Una col·lecció que pretén apropar-nos a la literatura clàssica catalana amb una sensibilitat contemporània i en la qual escriptors i poetes actuals adapten les obres per fer-les més properes i accessibles al lector d’avui. Si penses que el català medieval és un os dur de rosegar, aquesta és la teva oportunitat de llegir-lo sense perdre l’oremus.

Hi ha llibres que aconsegueixen sobreviure al pas del temps sense perdre la seva frescor, que ens arriben encara que hagin passat decennis i fins i tot algun que altre segle,o sis. És el cas de Lo Somni de Bernat Metge, una obra que data de 1399: fa gairebé dos dies, com aquell qui diu. Gràcies als Amics d’Els Clàssics de l’Editorial Barcino i a la Fundació Romea hem pogut gaudir d’una divertidíssima lectura dramatitzada de l’obra, basada en l’adaptació d’Alba Dedeu per a Tast de Clàssics. Sobre l’escenari, Joan Pera fent de Bernat Metge, Toni Sevilla, del rei Joan I d’Aragó, Jordi Boixaderas en el paper de Tirèsies, Jordi Brau, d’Orfeu i Miquel Pujadó fent de Guillem, tocant la guitarra i també exercint les funcions de guionista de la lectura. A la direcció, Carles Canut.

Damunt l’escenari, sobre fons negre, una taula i tres cadires en el costat esquerre. Al centre, una butaca com a tron del rei Joan I i a la dreta, un divan que representa el catre en el qual Bernat Metge tombat dorm mentre està pres. No és aquesta una obra qualsevol ja que el propi Metge n’és protagonista. Astut i precís, serveix a l’escriptor com a mitjà per a demostrar la seva innocència davant les acusacions que pesen sobre ell. Està pres per malversació i corrupció, fins i tot se l’acusa de la mort del propi rei, Joan I, mort fa poc. Mentre dorm, Metge somia, somia en el seu rei, al qual va servir fidelment com a membre de la Cancelleria i com a secretari. En somnis se li apareix el rei acompanyat de dos personatges mitològics, Orfeu i Tirèsies. Orfeu, condemnat a perdre la seva estimada Eurídice després que morís i ell baixés a l’infern a rescatar-la. Incomplint la condició que la salvaria, Orfeu va mirar enrere mentre sortien de l’infern i la va tornar a perdre, amb prou feines a dos passes de la llibertat. Més tard va patir una trista mort, decapitat, i el seu cap i la seva lira van ser llançats al riu. Tirèsies, de la seva banda, va quedar cec després d’una disputa d’aquelles tan mitològiques i habituals entre el sempre fogós Zeus, déu del tro, i la seva no menys fogosa i gelosa dona Hera. Discutien acaloradament, molt, com només els déus de l’Olimp poden fer. Ja m’enteneu, llamps i trons i els humans a la Terra preguntant-se què dimonis succeïa a les altures celestials. La disputa versava sobre un d’aquests temes que fan girar el món: sobre qui gaudia més de la carnalitat, si els homes o les dones. El tebà, Tirèsies, havia estat convertit en dona durant set anys després de colpejar amb el bastó dues serps que copulaven i, justament per haver estat tant home com dona, Tirèsies va ser triat jutge en aquesta baralla divina. Mala sort, a Hera no li va agradar gens la seva resposta i en un atac de fúria divina el va deixar cec mentre el seu marit mirava cap a un altre costat. Això sí, Zeus el va recompensar donant-li el do de la clarividència. Tots dos acompanyaran al rei que acaba de canviar de barri abruptament en la seva visita al dorment Bernat Metge.

I així comença la història de Bernat Metge i Lo Somni. A través d’aquesta visita, Bernat Metge aconseguirà demostrar no només la seva innocència sinó la seva fidelitat al rei. Tant és així, que va servir posteriorment al seu successor, Martí l’Humà. Però hi ha més, molt més: una divertida visió de la vida quotidiana, un petit tractat filosòfic sobre l’ànima, un diàleg a dos al principi i a quatre cap al final, amb Orfeu com a presentador i Tirèsies com a contrapunt en un debat divertidíssim amb el propi Metge. Un debat en el qual Tirèsies deixa les dones, especialment l’amant de l’escriptor, com un drap brut. I en el qual Metge les defensa. Però no ens enganyem, encara que guanyi Bernat Metge, els exemples insidiosos i malvats de Tirèsies tenen més enginy. Probablement, l’autor va utilitzar l’obra i els seus personatges, concretament Tirèsies, com a mitjà per a expressar certes opinions que, d’una altra manera, no hagués pogut fer públiques. No vull pensar què dimonis li havia fet la seva amant perquè la descrivís com una bruixa infernal. Els moments més divertits són, sens dubte, aquest cara a cara entre l’astut escriptor i el cec vident, a qui potser faltarà vista, però la retòrica li sobra. Una obra que és un diàleg en el qual es discuteix obertament i sense por sobre la immortalitat de l’ànima, sobre els excessos de la vida, sobre l’amor, sobre les virtuts i defectes d’homes i dones. Han passat sis segles des que es va escriure, però no per això deixem de somriure i divertir-nos davant les seves idees. Entremig, música de Raimon, guitarra acústica i sobretot, molt humor.

Els actors, excel·lents. Un Joan Pera divertit alhora que incrèdul davant la presència del seu rei vingut del més enllà, interpretat amb majestuositat però sense pompa per Toni Sevilla. Un Orfeu en la veu clara de Jordi Brou que ens situa històricament i ens aclareix on estem i què està passant sobre l’escenari. Un Jordi Boixaderas impressionant fent de Tirèsies, divertit, descregut i punxant. I un Miquel Pujadó a la guitarra que ens dóna la nota musical de l’obra. Els cinc van acabar asseguts al voltant del tron, cantant i divertint-nos. Acomiadant-se amb una cançó. Despertant-nos del somni en el qual ens havíem submergit gràcies a les aigües del Leteu i de Lo Somni de Bernat Metge.