Lo papa

28.09.2018

N’hi ha dos, de papes: lo de Roma i lo de casa. Quan van fotre un tiro al Juan Pablo II, la mama cridava esverada “lo papa, lo papa, mo l’han matat!”. Jo era jovenet i vaig entendre que el papa, lo de casa, l’havia dinyat. Però quan lo vai vere fotent-se una olla de caragolets a la brutesca mentre mirava boxeo en blanc i negre a la tele, em va quedar clar que lo meu papa estava en plena forma. Ell mateix em va aclarir que a Roma hi ha un tio disfressat que també li diuen papa, i que no l’havien matat (“Amb aquestos no els mata ni Déu, estan antxufats los fills de puta”, va matisar amb una clara voluntat educativa cap a mi). Així era ell, lo meu papa, reconsagrat.

Però ara resulta que sí. La mama ha tornat a cridar esverada “lo papa, lo papa…” I sí. Te n’has anat cuidant a Càceres a ta mare, que aquest any, d’anys, n’ha fet 112, lo número de les emergències; no pas les seves, que la padrina Pilar les úniques emergències que té són per cascar-se un codillo a les 12 del migdia com qui es pren unes herbetes. Lo Déu que la va parir! Ta mare i la meva, les dues dones de la teva vida. Amors a la lleidatana, plens de drama vorejant la tragèdia, amb crits i aspavientos, amb sang injectada als ulls, amb renecs que avui en dia escandalitzarien a les putes xarxes… però sempre amb un amor de fondo. Segurament mal entès; l’època que us ha tocat viure ha estat una època de supervivència. Pocs lujos, poc brillo, poques mariconadetes… Tira que la cosa no està per hòsties! Però la intenció, la mirada amorosa quan de veritat l’hai necessitat (i ma mare, i ta mare) sempre han estat allà. Tot i que tu, a pesar de les apretors, sempre has tingut vocació d’estrella: de jove vas ser vocalista de l’orquestra Alcanfor, lo quadro que sempre ha presidit lo menjadoret de casa. I n’estaves orgullós (“Vam ser lo furor de la comarca”). També t’omplia de goig ser home del temps, com ton pare lo padrí Lorenso i com lo teu fill, jo mateix. Però del que més orgullós estaves, era de que et confonguessin amb el Carles Canut; que et confonguessin amb un grandíssim actor… això sí que t’inflava com un pollastre!

La vida ha volgut que tu i el Canut marxeu juntets de la maneta. Us estimo profundament als dos. Gràcies per tot, papa.

Carles Canut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris