Els inútils: com conviure amb robots sense entendre la tecnologia

27.08.2018

El 21 de novembre 2016, Brian Krzanich, conseller delegat d’Intel, va fer un discurs sobre la “Revolució de la Intel·ligència”. Aquesta havia de canviar tots els aspectes de la nostra vida quotidiana, i ho havia de fer a partir de dades, xarxes neuronals i la potència de la computació. Dos anys després, poca gent veu possible tornar enrere. Tot i que els robots no tinguin la forma que ens ha ensenyat la ciència-ficció, ja ocupen un espai en la nostra vida diària.

Nena petita amb un robot, a Japó | Foto: Andy Kelly / Unsplash

D’aquesta revolució de la intel·ligència i dels canvis que genera en la nostra societat en parla la periodista madrilenya Marta García Aller al llibre El fin del mundo tal y como lo conocemos (Planeta, 2017). Allà hi llegim que el primer ordinador pensat per ajudar-nos a casa es va posar a la venta el 1969 i es deia Honeywell. No cuinava, sinó que emmagatzemava receptes en format text; era massa gran; valia l’equivalent a uns seixanta mil euros i el seu processador tenia una memòria de només 4K, més o menys com una emoticona. No se’n va vendre cap.

Tot i el fracàs, Honeywell va ser el primer ordinador ofert com un producte pel consumidor i va servir per obrir la veda. A més, poder comptar amb un processador com a objecte de lleure significa que aquest ja s’ha consolidat com a objecte productiu. Tant a casa com a la feina, més que dir que no treballem amb robots, el que hauríem d’especificar és que no treballem amb robots humanoides, tot i que tampoc queda tan lluny: a Barcelona, la fàbrica PAL Robotics lloga màquines d’aspecte humà que ja poden caminar.

En general, estem envoltats de màquines que ens ajuden en diferents fases productives tant de la nostra vida quotidiana com de la nostra feina, sobretot si treballem en sectors industrials. Cal tenir en compte que només un 1% de les feines que existien fa més d’un segle han sobreviscut tal com eren abans, i que més de la meitat dels treballs europeus estan en alt risc de desaparèixer, segons cita García Aller en la seva obra divulgativa.

No és el primer cop que un seguit de professions canvien la manera de dur-se a terme. Aleshores, ¿per què aquesta computerització de les tasques afecta tant el nostre paradigma laboral? La raó principal és òbvia: la digitalització repercuteix en tots els sectors a la vegada. No és que estigui canviant una part del sistema productiu, és que està canviant sencer.

Això suposa un primer problema social important, tant a casa com a la feina: treballar amb robots pot fer-nos la vida més fàcil… si els sabem fer servir. En un moment d’impàs com l’actual, hi ha persones que no tenen els recursos suficients per adaptar-se a les noves tecnologies. Podríem pensar amb la gent gran, però també amb joves criats en entorns pobres.

I això és un problema polític. Si no s’ajuda als desplaçats per la mecanització, quedaran estancats en una forma de funcionar que ja no els serà útil, sobretot a nivell laboral. Per un grup social, accions tan aparentment senzilles com treure diners d’un caixer poden acabar sent lentes: imagineu-vos haver de treballar o viure amb robots. “No sembla, de moment, que cap administració s’estigui prenent seriosament un pla de reconversió per ajudar a reinserir als que pitjor parats sortiran de la nova automatització”, avisa García Aller.

L’antropòleg Yuval Harari fins i tot ha posat nom a aquest tipus de persones, i no és precisament suau: “Els inútils”. El rebuig al progrés que pot tenir aquest grup de gent es genera ja des d’avui en dia, en els primers passos del canvi, en la manca d’una alfabetització digital. Llegim a El fin del mundo como lo conocemos que si no s’afavoreix aquesta reconversió, només la minoria altament qualificada tindrà recursos per adaptar-se al nou escenari.

“Sense programes seriosos de reciclatge pels aturats del futur, els salaris es desplomaran i el treball humà es dividirà en dues velocitats molt diferenciades: el dels professionals millor qualificats capaços d’aportar valor en un món automatitzat i el dels relegats a les activitats pitjor pagades del sector de serveis”, diu la periodista madrilenya. El to un pèl alarmista marca el global del seu llibre, començant pel títol, però ho compensa amb dades i diagnòstics que no tenen res d’irreals.

Una de les propostes que es fa davant d’aquesta hipotètica divisió social futura és la implementació d’un salari universal. A Catalunya, un dels principals defensors de la renda bàsica incondicional és l’economista Daniel Raventós. Aquesta es basaria en “una assignació monetària sense cap tipus de condició, com el sufragi universal” i suposaria una redistribució equitativa dels diners: “El 20% de la població més rica hi perdria, però l’altre 80% de la població hi guanyaria. És la condició per ser lliures”, explica ell mateix al programa Lògic de Betevé que versa sobre La fi del treball, un tema al qual Núvol hi estem dedicant també una secció especial de la mà dels articles de Joan Burdeus.

Això, que pot semblar una utopia, forma part d’un debat al voltant de la necessitat de treballar que els professionals del món tecnològic es prenen seriosament. Cada vegada hi ha més persones relacionades amb la producció de noves tecnologies que plantegen el salari universal desvinculat del treball com a solució a la robotització. García Aller relata que fins i tot Bill Gates s’ha mostrat a favor d’una taxa sobre els robots que reparteixi part de la riquesa i garanteixi el benestar general.

Això faria possible que les persones que no s’hagin pogut adaptar al món digital no quedin desplaçades a nivell monetari, tot i que els seguiria suposant problemes a nivell pràctic i social. Cal tenim en compte que una opció que els estudiosos contemplen és que en el futur directament no sigui necessari que ningú treballi. Ara bé, tornant a la proposta de Bill Gates sobre taxar els robots, els detractors d’aquesta idea al·leguen sobretot dos arguments.

Per una banda, si hem de crear un impost que han de pagar o bé les empreses que generen aquestes màquines o bé els usuaris que les utilitzen, primer cal tenir clar a quin tipus de robot s’aplica. Com que estem parlant de les repercussions de les màquines a nivell laboral, ¿seria qüestió de fixar un import sobre totes les màquines o processos que substitueixin llocs de feina humans? Però si ens posem puristes, ¿això també inclou els correus electrònics, les fulles d’Excel i els tractors? Són algunes de les preguntes que trobareu al llibre de Marta García.

Per altra banda, els detractors de la idea d’un impost sobre els robots adverteixen “que encariria la robotització i llastraria tant la innovació com la productivitat i, per tant, la creació de llocs de treball en el futur”. A tot això, Bill Gates respon amb lògica: no veieu que precisament taxar les màquines i retardar la velocitat de la innovació pot resultar positiu per donar més temps a la societat perquè s’adapti a tots els canvis tecnològics? Davant de tots aquests dubtes encara falta molta reflexió, i, com bé sap el fundador de Microsoft, la solució s’anirà fent realitat amb el temps.