Llums i ombres de la ceràmica

El valor simbòlic d’un objecte és inseparable de la consciència de la seva condició material, deia Lévi-Strauss.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

El valor simbòlic d’un objecte és inseparable de la consciència de la seva condició material, deia Lévi-Strauss. I això és el que ens proposa de comprovar el Museu del Disseny de Barcelona amb l’exposició D’obra. Ceràmica aplicada a l’arquitectura, des dels orígens de la ceràmica, és a dir, l’ús del fang cru, fins a l’ús del fang cuit, a l’actualitat. Segons Pedro Azara, comissari de l’exposició, “és la primera gran exposició dedicada a la ceràmica aplicada a l’arquitectura i centrada en l’àrea mediterrània, que es remunta als orígens mesopotàmics i arriba fins a l’actualitat”. Un període de dotze mil anys d’història.

Relleu amb un lleó a la via processional de Babilònia. Babilònia, actual Iraq. Cap al 575 aCStaatliche Museen zu Berlin, Vorderasiatisches Museum. Fotografia: Olaf M. Teßmer

Els protagonistes principals de l’exposició són el maó, que permet fer les construccions que popularment s’anomenen d’obra, i la rajola, sobretot la rajola esmaltada, que es remunta a l’Antic Imperi d’Egipte. “La ceràmica ha tingut una presència clau en la societat humana”, assegura Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny, i ha volgut destacar el caràcter “coral” de l’exposició, que ha comptat amb la participació d’un gran equip tècnic, i ha aclarit que és fruit de tres anys de treball. “Les obres triades no constitueixen un mostrari de construcció, sinó que són records de cases desaparegudes. Són peces que han viscut, que tenen una història de cases construïdes, abandonades o enderrocades, d’una certa bellesa”, diu Azara.

L’exposició s’inaugura coincidint amb la celebració del 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica, que enguany es dedica a la ceràmica aplicada a l’arquitectura i a l’espai públic i que està coorganitzat pel mateix Museu del Disseny i la Càtedra Ceràmica de la Universitat Internacional de Catalunya. El cicle de conferències “Disseny, indústria i innovació. Ceràmica aplicada a l’arquitectura”, que començarà el 27 de setembre i s’allargarà fins al 22 de novembre, abordarà en set xerrades diferents les darreres innovacions tecnològiques i la recerca al servei de l’aplicació a l’arquitectura de materials ceràmics.

Tots els objectes de ceràmica, que formen una de les col·leccions principals que alberga el Museu del Disseny, tant pel que fa al nombre com per la qualitat, es poden veure exposats a D’obra: peces que van des de l’època medieval, al segle X, fins a l’actualitat. Així mateix, Pilar Vélez ha volgut destacar la preocupació perquè l’exposició pugui ser accessible a tot tipus de públic, així com l’espai de coneixement que el Centre de Documentació del Museu del Disseny ha dissenyat, amb l’objectiu d’aprofundir en els continguts i el discurs de l’exposició.

La ceràmica és indissociable a la condició humana

Dividida en quatre grans àmbits —“La casa projectada”, “La casa construïda”, “La casa protegida” i “La casa viscuda”—, l’exposició presenta una mostra de tres-centes peces ceràmiques constructives, funcionals, màgiques o decoratives, antigues, clàssiques i contemporànies —230 obres prestades i 60 del fons de la col·lecció de ceràmica del museu—, conservades a grans museus com el Museu del Louvre, Museo Nazionale Etrusco di Villa Giulia o els Staatliche Museen zu Berlin, i està completada amb material audiovisual.

Segons Pedro Azara, l’exposició està molt ben delimitada des del punt de vista espacial, però inclou un gran període temporal, dotze mil anys d’història: “Vam decidir centrar la recerca de les peces en l’àmbit del mediterrani i per això estan molt ben representats objectes etruscos, romans o àrabs, mentre que l’espai temporal es remunta al paleolític”.

La casa projectada

Antefixa amb cap de la dea Juno Sospita. Laci, Roma. Principis del segle V aCMusée du Louvre, Département des Antiquités Grecques, Étrusques et Romaines, ParísFoto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Hervé Lewandowski

En el primer àmbit, ens endinsem en el món antic, època en què l’argila era un dels principals materials en què es treballava: “De l’arquitectura de cultures antigues com la mesopotàmica, la ibèrica o l’etrusca, construïda amb maons de tova, només se n’han conservat els fonaments. No se sabria com eren els edificis si no s’haguessin conservat uns objectes, semblants a maquetes d’arquitectura, disposats com ofrenes a les tombes”. Per això es parla de casa projectada: la que es projectava a les maquetes. D’aquesta primera sala en destaquen les cases de l’ànima —unes petites capelles domèstiques que es feien servir en rituals religiosos o funeraris i que permetien la vida al més enllà—, i el material ceràmic funerari, com les urnes cineràries etrusques, o el con de fundació, una terracota esgrafiada procedent del temple de Ningursu, que es combinen amb les instal·lacions d’artistes del segle XX i XXI, com Escultures de Maria Bofill.

La casa construïda

Els primers maons de la història es documenten a Jericó (Palestina): es tractava d’unes peces fetes amb una barreja d’argila fina, aigua i sorra o palla, de forma semblant als palets de riu, que servien per construir cabanes. La construcció de maons en sèrie es va posar en marxa quatre mil anys més tard, a Mesopotàmia. “La rajola va canviar la percepció que l’home tenia del seu entorn”, reflexiona Azara, i afegeix que va permetre la construcció i l’aixecament ordenat dels espais. “Els edificis es connectaven al teixit urbà gràcies a conductes, com les imponents canalitzacions de l’aqüeducte que portava aigua a la ciutat d’Atenes al segle VI aC”, ens explica el catàleg.

En aquesta segona sala hi trobem peces com els elements d’una cintra de les termes romanes de Cabrera de Mar (Ilturo) o el maó de Jericó, del 12.000 aC, així com socorrats, unes plaques de terracota gruixudes i àmplies o paviments. Destaquen també les aixetes per a líquids d’indústries químiques fabricades per la Cucurny (Montmeló), algunes de les quals es van fer servir a les cambres de gas de l’Holocaust.

La casa protegida

L’estructura no ho era tot, a la casa: calia adornar-la amb elements decoratius i objectes que portessin sort, com amulets per protegir-la dels mals esperits que rondaven a l’exterior. “Guardians armats als palaus perses, lleons a la via processional de Babilònia o l’horrible cara de la Gòrgona a Grècia, Etrúria i Roma, situada al capdamunt dels edificis, foragitaven els enemics”, ens aclareix el catàleg. El tercer àmbit ens mostra algunes peces que els antics feien servir per evitar que els mals esperits penetressin a l’interior de la llar, com maons fundacionals, bols d’encantament, o amulets que representaven éssers sobrenaturals com el déu Papsukkal, el guardià dels espais sagrats. Una altra peça que se situava a l’extrem inferior de les files de les teules dels temples grecs, romans i etruscos, i servia per aquesta fi era l’antefixa, en la qual s’esculpien monstres que espantaven els que s’hi apropaven: la imatge de la Gorgona era, per exemple, molt comuna.

Coberta ceràmica de l’antic Mercat de Santa Caterina de Barcelona Ceràmica Cumella, 2004. Ceràmica Cumella, Granollers, Barcelona. Foto: Vicente Zambrano

La casa viscuda

L’últim àmbit aborda finalment la casa com a espai per viure-hi, a partir de la innovació de materials, com la ceràmica vitrificada, que aporta confort físic i psíquic als habitants i activa els sentits. “Aquesta tècnica es va descobrir a Egipte i Mesopotàmia al tercer mil·lenni aC. […] Els interiors dels palaus perses s’ornaven amb plafons en relleu vidrats més resistents que frescos i tapissos”, ens explica el catàleg. Ens enlluernen sobretot els alicatats procedents de les parets de l’Alhambra, que evoquen cossos siderals a través d’esquemes geomètrics, i les rajoles vidrades d’Iznik (Turquia), influïdes pel blau cobalt de la porcellana xinesa, o la ceràmica Cumella, del ceramista Antoni Cumella, on es fabriquen manualment i amb màquines peces singulars d’encàrrec: alguns exemples del seu treball són les rajoles hexagonals esmaltades que llueixen a la teulada de l’antic Mercat de Santa Caterina i les peces circulars convexes que decoren el Centro Botín (Santander).

Unes fotografies que ens mostren la ceràmica i l’arquitectura des de la postguerra fins a l’actualitat ens recorden els estralls de l’especulació immobiliària i la cultura del totxo del segle XX i XXI. L’exposició ens acomiada amb una reflexió sobre les desmesurades, inacabades i abandonades construccions que saturen el nostre paisatge litoral.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació