Llum (només) mediterrània

15.02.2015

El tenor David Alegret i el pianista Rubén Fernández Aguirre van interpretar al Palau de la Música Catalana obres de Schumann, Sabaté i Toldrà en un concert irregular qualitativament.

David Alegret

David Alegret

Hi ha recitals dels quals diem que han estat irregulars, perquè no tots els grups de cançons han estat a la mateixa alçada; d’altres en diem que han anat de menys a més, de vegades passa que el cantant comença una mica tens i unes poques cançons després ja s’ha relaxat i canta sense entrebancs. Del recital de dijous al Palau podríem dir que va ser irregular i va anar de menys a més però seria més precís dir que, estranyament, va ser com si haguéssim assistit a dos recitals diferents. I diria que la culpa va ser del faristol.

Havia escoltat David Alegret per primer cop cantant cançó fa un parell d’anys en un recital compartit amb d’altres cantants i la impressió va ser bona, va demostrar ser un tenor expressiu i molt musical. L’interés per escoltar-lo en el seu debut al Palau de la Música Catalana amb un recital complet era gran i Dichterliebe, el cicle amb què va començar, és un imant per a moltíssims aficionats entre els quals m’incloc. Però, ai las! el Dichterliebe d’Alegret i Fernández Aguirre no va rutllar com ho podria haver fet. Per part del cantant va ser disciplinat però poc expressiu: el fraseig era correcte i els reguladors eren on tocaven però semblaven més fruit de les indicacions de la partitura (que, evidentment, són allà per seguir-los) que de la necessitat expressiva de l’intèrpret. Tampoc la veu va acabar de respondre, els aguts van sonar forçats i els greus poc audibles. La visió musical del cicle per part del pianista va ser molt diferent de la d’Alegret, molt més enèrgica, histriònica en alguns moments, i en general els dos artistes no es van entendre. Però quan es van entendre, i això va passar a Hör’ich das Liedchen klingen, la interpretació de tots dos va ser rodona; en acabat el cicle la sensació era que calia tornar a escoltar David Alegret cantant-lo més endavant, perquè la cançó esmentada i altres bons detalls aquí i allà feien pensar que només és qüestió de temps que seva interpretació assoleixi un nivell alt.

La segona part del recital va començar amb tres cançóns de Jordi Sabaté sobre poemes de J. Sebastià Pons; desconec si era una estrena perquè el programa de mà no en parlava, però per a mi sí que eren noves i molt atractives en una primera audició; pel cantant són exigents, amb algunes frases molt llargues i aguts en pianissimo, que David Alegret va interpretar amb valentia i va resoldre amb correcció.

Després d’aquesta obra van arribar les cançons de Toldrà i començava el segon concert, potser ara caldria parlar del faristol. De vegades els cantants tenen el faristol amb les partitures a prop seu a l’escenari i ni se’l miren; de vegades, com va ser el cas de David Alegret amb les cançons de Schumann i Sabatés, el fan servir. I quan un cantant necessita la partitura, deixant de banda que això interromp la comunicació amb el públic, pot indicar que les obres no estan prou interioritzades, i si no estan prou interioritzades serà difícil ser tan expressiu com les cançons demanin. Per a les cançons de Toldrà ja no hi havia ni rastre del faristol a l’escenari i el cantant es va transformar; potser no hi ha una relació directa però el detall cridava l’atenció.

La interpretació que va fer David Alegret de les cançons de Toldrà va ser excel·lent. La veu es va alliberar i va sonar lluminosa, segura en tota la seva extensió, els aguts ben timbrats i emesos amb facilitat. El tenor va cantar amb molta expressivitat i vam sentir tots els matisos que no havíem sentit abans; a més, ara sí que hi va haver bona entesa amb Rubén Fernández Aguirre. Festeig, la primera de les cançons que van interpretar, és una gran cançó amb poema de Joan Maragall que va lluir esplèndida, com ho va fer l’encantadora Camins de fada. Però segurament els dos moments més emotius de la nit van ser la Cançó de comiat, com l’anterior amb poema de Tomàs Garcés, i, ja com a propina, una esplèndida versió d’El cant dels ocells. Per aquest camí David Alegret pot ser un molt bon cantant de Lied.