Llull materialitzat a l’Empordà

20.02.2018

S’acaba d’inaugurar a la Fundació Vila Casas de Torroella de Montgrí una original exposició del polifacètic artista plàstic Josep Maria Compte (Figueres, 1961) que té com a objectiu materialitzar la visió que Ramon Llull tenia del món físic.

Josep M. Compte al Palau Solterra | Foto: Fundació Vila Casas

Llull –il·luminat per Déu per a redimir els infidels- es va adonar que els mètodes tradicionals basats en l’autoritat dels textos sagrats eren inútils ja que portaven a discussions inacabables. Per aquest motiu va  proposar un nou mètode combinatori basat en els principis generals acceptats per les tres religions: l’existència d’un sol Déu, l’admissió del món físic grec i l’acceptació de la lògica i la metafísica aristotèlica. Combinant aquest tres principis i altres conceptes generalment acceptats estableix una tècnica combinatòria capaç de generar arguments per a confirmar una suposició original tant de l’àmbit de la fe, la filosofia, el dret, la medicina… Aquest mètode que tenia com a objectiu últim la conversió dels infidels el va denominar L’Art.

Josep Maria Compte és un artista que domina perfectament l’art del pinzell per fer obres de marqueteria pictòrica que podríem denominar com a realisme renaixentista. En moltes ocasions són bodegons figuratius d’un sorprenent realisme màgic. També ha estat un investigador de la química relacionada amb els olis que històricament s’han fer servir al llarg de la història de la pintura. Aquest coneixement l’ha aplicat a les seves obres que té repartides arreu del món, normalment en col·leccions privades. D’altra banda, és un artista que ha estudiat filosofia i això li dona un bagatge i una manera de fer que no és molt habitual entre els pintors.

En aquesta ocasió, però, ha sorprès tothom amb una proposta que reflexiona sobre la relació de l’home, la matèria (natural o artificial) i la memòria que la podem comparar amb la tècnica combinatòria de Llull.

El mateix artista confessa -en el catàleg de l’exposició- que aquests “Petits relats” estan inspirats en la lectura del Llibre de contemplació en Déu (1271-1274) de Ramon Llull. En aquesta obra, el beat mallorquí diu que “els homes guarden les seus tresors i les seves relíquies en les seves caixes” . Podríem dir que Josep Maria Compte hauria tingut una il·luminació al Montgrí -com la de Llull a la muntanya de Randa- i ha decidit que vol convertir-nos a la fe artística.

Josep Maria Compte, imitant Llull,  ha establert la seva exposició amb tres principis bàsics. En primer lloc, totes les obres estan integrades dins un quadre blanc (una mena de caixa amb un vidre transparent) idèntic de 25,40 cm x 25,40 cm que inclou sempre un objecte significatiu.

En segon lloc, aquest objecte o un conjunt d’objectes similars sempre estan situats al centre del quadre blanc, mantenint la proporció àuria o, també denominada, la divina proporció per la seva presència inquietant al món natural.

En tercer lloc, cada col·lecció està agrupada en nou quadres blancs idèntics que tots tenen una unitat estètica i sentimental. L’exposició total està formada per nou col·leccions de nou quadres cadascuna. Per tant, hi ha 81 quadres blancs que contenen uns petits objectes reals on els protagonistes són peces aparentment banals (petxines, roques, suro, pipes, agulla d’estendre roba, fitxes del parxís, confeti, un rei i una fava del tortell de reis….).  L’autor ha manipulat aquests objectes artísticament per transformar-los en unes col·leccions sorprenents que tenen una vida pròpia. Podríem dir que, a partir d’una doble mirada científica i artística, ha fet d’alquimista de la matèria.

Les nou col·leccions parteixen de la cèlebre obra del Quadrat negre sobre fons blanc de l’ucraïnès Kazimir Malèvitv (1918) que va ser el creador del corrent artístic anomenat suprematisme que va sorgir després del cubisme. Consistia en reduir els elements formals al triangle, el quadrat, la creu i el cercle per aconseguir una abstracció pura. Aquest corrent artístic va influir a pintors com Kandinski, a la Bauhaus alemanya, a l’avantguarda russa i també va arribar a Catalunya, per exemple, de la mà del pintor Joaquim Llucià i Olivet (Vidreres 1929, Barcelona 1973) que té obra al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que va ser el fundador del premi internacional Joan Miró.

Compte té en compte les idees del suprematisme per fer unes col·leccions d’objectes minimalistes amb una unitat temàtica que els unifica i que cadascuna explica una història. D’aquí el títol de l’exposició: “Petits relats”.

La primera col·lecció parteix del quadrat negre de Malèvitx (comprat com un record en un museu) passant per quadrats blancs i, per acabar, amb la llum blanca i pura d’una madeixa de fil.

A la segona col·lecció s’estableix una diàleg entre formes i textures de fòtils de la natura, mentre que a la tercera es recullen despulles de mar que l’autor va trobar després d’un temporal de mestral a la platja de l’Alguer de Llançà. Són una  mena de rampoines corroïdes i deformades pel mar que són una metàfora del pas del temps sobre la matèria natural.

A la quarta col·lecció, titulada, “desitjos” s’exposen bagatel·les artificials lligades a esdeveniments socials i personals que expliquen la relació dels nostres sentiments amb determinats objectes simples, però amb una gran càrrega simbòlica.

A la cinquena col·lecció hi ha nou xifres ordenades numèricament i també cromàticament, de tal manera que es parteix del número 1 (de color blanc, símbol de l’absència de color)  passant per tota la gamma cromàtica de l’Arc de Sant Martí fins a arribar al 9, que és de color negre simbolitzant la síntesi de tots els colors.

A la sisena col·lecció hi ha un homenatge a nou artistes que han inspirat el seu treball, com l’activista social xinès Ai Weiwei (Pequin, 1957) o les obsessions pop de la japonesa Yayoi Kusama (Matsumoto, 1929) i, a la setena col·lecció, es pretén destil·lar les molècules a partir de la manipulació dels plàstics.

Finalment, les col·leccions 8 i 9 són una delícia ja que reprodueixen arbres, muntanyes, penya-segats, fent servir la tècnica del renaixement  que utilitzava pedres, fustes i molses per fer el paisatge dels seus quadres. En el cas de JM. Compte, aquestes relíquies quasi sagrades les ha recollit a la serra del Montgrí, prop del seu estudi actual.

Podeu gaudir d’aquesta cosmovisió lul·liana en la camp artístic fins al 20 de maig al Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí. A més, també podreu visitar la gran col·lecció de fotografia contemporània de Catalunya de la Fundació  Vila Casas a la qual hem d’agrair el seu mecenatge cultural privat, tan poc freqüent a casa nostra.

En definitiva, com deia Ramon Llull, la nostra relació amb l’entorn és una relació d’amor de tal manera que “l’amor naix del record, viu de la intel·ligència i mort per oblit”. Al mateix temps, l’artista empordanès, Josep Maria Compte, ens fa una proposta artística que neix de l’observació de la realitat per tal de fer-ne una metàfora sobre la persistència de la memòria des del món real d’objectes aparentment insignificants. El conjunt, però és un relat que us provocarà unes sensacions de pau i serenor difícils d’explicar, però que s’aproximen a una experiència místico-materialista. Fem, doncs, memòria de la matèria.