Llull, Leibniz, Russell

29.12.2016

Al Discurs del mètode (1637), l’obra fundacional de la filosofia moderna, Descartes critica Ramon Llull (“l’art de Lulle”), però és l’únic filòsof que cita explícitament, cosa que ve a indicar el seu reconeixement com a precursor.

Ramon Llull

Al capdavall, amb totes les diferències que els separen, tots dos comparteixen una mateixa voluntat de construir un mètode general per fonamentar el coneixement, que en el cas del català es presenta amb la imatge de l’arbre, amb les arrels, el tronc, les branques i les fulles, i en cas del francès amb la d’un edifici, amb els fonaments i els diferents pisos. L’Ars Magna, amb les successives versions desplegades al llarg de quatre dècades, entre 1274 i 1315, és l’esplèndid fracàs del projecte de construir un llenguatge basat en la lògica combinatòria que, com ha escrit Claude Boucher a En attendant Gödel, seria el primer intent del logicisme matemàtic “qui aurait constitué une clé universelle de la connaissance et un moyen infaillible de trancher toute discussion philosophique ou théologique”.

Cal recordar que el logicisme matemàtic, que el gran públic pot reconèixer en la teoria de conjunts, recull el somni lul·lià de fonamentar lògicament la matemàtica, l’únic coneixement que es pot considerar segur i vertader. Aquest enfocament és, de fet, el dominant en el període 1850-1930, amb les aportacions de grans figures com George Boole, Georg Cantor, Gottlob Frege i Bertrand Russell —qui en faria l’aportació més rellevant amb la teoria dels tipus. El 1931, Kurt Gödel demostraria amb el teorema d’incompletesa que tot sistema lògic consistent ha de contenir veritats indemostrables, cosa que deixava la matemàtica en mans dels seus axiomes que, com indica el seu nom, no es poden demostrar. S’acabava així una aventura intel·lectual de sis-cents anys, situada entre Llull i Russell, amb Leibniz com a intermediari.

Gottlob Wilhelm Leibniz (1646-1716) recolliria del savi mallorquí el somni de la llengua universal, la Characteristica universalis, per “trancher toute discussion” i enunciar les proposicions científiques sense les trampes lingüístiques de les llengües ordinàries. Es dóna la paradoxa que Llull havia estat, cap al 1270, el primer a emprar una llengua “vulgar”, el català, per produir ciència, quan el llatí era l’idioma dels intel·lectuals, pràcticament fins ben entrat el segle XVIII. No hem d’oblidar que el francès no és instrument epistemològic fins al 1580, amb Montaigne, i l’italià cap a aquesta mateixa data, amb Giordano Bruno, que moriria el 1600 a mans de la Inquisició romana, més o menys quan l’anglès s’incorporaria a la filosofia, amb Francis Bacon, mentre que l’espanyol hauria d’esperar Gracián, als volts del 1640, i l’alemany al 1730, amb Christian Wolff, el mestre de Kant. Comptat i debatut, la plena formalització de les proposicions que reclamava Llull coincidiria amb el ja esmentat corrent logicista —amb l’àlgebra de Boole— a la segona meitat del segle XIX.

Però encara hi ha un altre fil que uneix Leibniz amb Llull: el problema de l’infinit, una de les idees més fascinants i incòmodes que ha travessat el pensament occidental, des de l’àpeiron d’Anaxímenes, amb el trasbals que provoca en tot el pensament grec i, especialment, en Aristòtil. Perquè si els grecs havien excel·lit en la geometria, la ciència del límit, del péras, consideraven inconcebible l’infinit, allò que estava fora de tota limitació i forma, allò de-forme i, per tant, monstruós. La idea quedaria latent, fins que la primera patrística assumiria la creença en el Déu infinit, a partir del pensament de Plotí, i durant mil anys la teologia cristiana el situaria en el cel, més enllà del cel estrellat de l’univers geocèntric i finit que havia creat.

I aquí ens trobem amb una altra de les paradoxes lul·lianes, amb el fet que, en contribuir a pensar l’infinit matemàtic, involuntàriament contribuïa a destruir l’univers finit que era dogma científic, com a reflex de l’ordre teològic i social del seu temps. Paolo Zellini ho explica a Breve storia dell’infinito, on recorda la seqüència filosòfica Llull/Cusa/Bruno: els escrits lul·lians sobre la triangulatura i la quadratura del cercle condueixen, inevitablement, a la ruïna del cosmos medieval, en la mesura que permeten pensar l’infinit des de la geometria euclidiana, entesa com el conjunt de figures que es despleguen entre el triangle i el cercle, que es pot concebre com un polígon d’un nombre infinits de costats, així com la recta es pot entendre com una circumferència de radi infinit. Amb Nicolau de Cusa, primer, i Giordano Bruno, després —quan l’heliocentrisme de Copèrnic ja havia destruït l’elegant model aristotèlico-ptolemaic, amb De revolutionibus orbium coelestium, del 1543—, el pas del món tancat a l’univers infinit —per dir-ho amb Kojève— era qüestió de temps: tres-cents cinquanta anys després de la seva mort, el més gran dels defensors del cristianisme provocaria el panteisme d’Spinoza, el camí franc cap al materialisme i l’ateisme. Perquè si Déu és infinit i l’univers també ho és, es fa inevitable el Deus sive Natura, la identificació entre el Creador i la Creació, la dissolució de la transcendència divina en la immanència del món, tan pròpia de la modernitat.

Ernst Cassirer definia el racionalisme, la filosofia continental del segle XVII, la de Descartes, Malebranche, Spinoza i Leibniz, com el pensament de la metafísica de l’infinit, una idea clau en tots aquests sistemes filosòfics. Però Leibniz també en va abordar l’expressió matemàtica, amb el concepte d’infinitesimal, la quantitat més petita que qualsevol quantitat finita donada, i el concepte de límit, la magnitud a la qual ens podem apropar indefinidament sense poder-la assolir mai: com el polígon de Llull, que tendeix al cercle sense poder ser-ho mai del tot. El salt qualitatiu que va suposar el càlcul leibnizià, amb les derivades i les integrals, va ser tal, que encara el pateixen els atribolats estudiants de batxillerat i dels primers cursos universitaris, que farien bé en encomanar-se al beat que, per alguna raó misteriosa —o no—, en set segles encara no ha assolit la santedat, a diferència d’un franquista com Escrivà de Balaguer, que en quatre dies ha saltat dels ministeris i els consells d’administració fins als altars.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Quina llàstima que l’autor de l’article acabi perdent la rigurositat. Mira que començava bé…