Llull amb ulls d’avui

Antònia Carré-Pons presenta a La Setmana L’aspiradora de Ramon Llull (Meteora), una novel·la de títol provocador i aparentment anacrònic que apropa el gran filòsof mallorquí al públic actual. Serà el proper 7 de setembre a les 17.30 h a l’escenari 1 i també s’hi presentarà l’antologia Llull per Llull (L’Avenç), a cura de Joan Santanach i Llibre de les Bèsties (Sembra Llibres), adaptat per Roc Casagran.

Antònia Carré-Pons és filòloga, medievalista i investigadora, a més d’escriptora d’esperit inquiet. El 2014 va publicar l’edició crítica de l’Espill, narració en vers escrita pel metge valencià Jaume Roig cap al 1460, una de les obres més rellevants de la nostra literatura medieval. Com a novel·lista, ha publicat en els darrers temps Rellotges en temps de pluja (Meteora, 2014) i la novel·la històrica És l’amor que mou el cel i les estrelles (Meteora, 2015), basada en l’Espill de Jaume Roig. Bona coneixedora de la figura i l’obra lul·lianes, ha publicat el volum Contes exemplars (“Educaula”, Ed.62, 2013), un recull d’exemples i d’històries extretes de tres obres de Ramon Llull.

Ara, tot coincidint amb el 700 aniversari de la mort de Llull, s’endinsa de nou en la figura i l’obra del gran filòsof mallorquí des d’una òptica actual i amb un objectiu divulgatiu. El resultat és una novel·la tan interessant i sorprenent com el seu títol promet.

Què té a veure Ramon Llull amb una aspiradora?

Segons l’autora, «el títol és una part fonamental d’una obra literària, perquè ha d’explicar coses però, sobretot, n’ha de suggerir». Afirma que li va semblar que posar de costat els mots aspiradora i Ramon Llull, per força havia de fer pensar una mica. Pretenia sorprendre i que la sorpresa incités a llegir.

Confessa que fa molt de temps que volia escriure un novel·la per divulgar la figura de Llull, aprofitar l’efemèride del 7è centenari de la mort n’era una bona ocasió, però que de cap manera no volia escriure una novel·la històrica.
No li agrada repetir gèneres i creia, a més, que qui no estigués interessat en Llull tampoc no s’interessaria per una novel·la històrica sobre la seva figura.

Carré-Pons creu que «els autors medievals, els nostres grans clàssics, s’han de fer conèixer a la gent, s’han de fer sortir del clos de la universitat». Defensa i practica la divulgació científica com una gran eina perquè, per a ella, «divulgació vol dir posar a l’abast d’un públic ampli idees i conceptes, no vol pas dir diluir els conceptes i les idees fins a convertir-los en no res perquè tothom els pugui entendre». En aquest sentit, L’aspiradora de Ramon Llull és una novel·la que divulga la figura i l’obra de Llull d’una manera molt passadora, tot seguint la màxima horaciana d’instruir i delectar.

Els protagonistes de la novel·la són la Blanca i en Pol, una parella jove —ella és creativa d’una agència publicitària, i ell, periodista cultural interessat en temes socials. Ramon Llull irromp casualment en les seves vides per transformar-les: «La Blanca comença a interessar-se intel·lectualment per Llull perquè li encarreguen el disseny d’un anunci publicitari per a l’Any Llull i el Pol s’identifica tant amb el personatge que acaba seguint el seu periple vital fins al final. La novel·la s’acaba a l’Àfrica perquè Ramon Llull hi va viatjar. No podia ser d’una altra manera.»

Però, i l’aspiradora? La resposta és simple i autobiogràfica: a l’Antònia, un bon dia se li va espatllar l’aspiradora, i quan va veure que la garantia feia poc que havia caducat, la ràbia la va dur a interessar-se pel tema de l’obsolescència programada i els detritus electrònics. D’aquesta anècdota personal en surt el fil argumental que portarà en Pol fins a l’Àfrica i fins a un final que sorprendrà els lectors.

La irrupció de Llull en les vides dels protagonistes és el pretext per establir una sèrie de paral·lelismes que constitueixen el nervi argumental i temàtic de la novel·la, i, de passada, per anar dosificant unes píndoles lul·lianes que ens introdueixen la vida i l’obra del filòsof. En aquest sentit, fa un treball de síntesi amb un rigor didàctic que arriba fins al punt de fer-hi aparèixer la referència a lul·lians destacats des de Tomas Le Meyésier, autor del Breviculum i principal deixeble de Llull a la Sorbona de París, fins a estudiosos actuals com Anthony Bonner, Lola Badia o Albert Soler.

L’aspiradora de Ramon Llull, però, no és un llibre per saber-ne més —tot i que qui vol aprendre, aprèn a tot arreu—, sinó una picada d’ullet a un públic actual, jove o no tant, per despertar interès per la figura de Ramon Llull.

La solitud de Blanca Picany

Un aspecte remarcable de la novel·la és el fet que la protagonista femenina porta el mateix nom que la muller de Ramon Llull i passa per un procés similar. Carré-Pons ha volgut posar en valor la figura desconeguda i enigmàtica de Blanca Picany, un personatge ignorat, que passa totalment desapercebut en les pàgines i pàgines que s’han escrit sobre Llull.

Ella mateixa ho argumenta així: “Llull és un personatge extraordinari, d’una gran intel·ligència i capacitat de treball. Posa la seva vida al servei d’una idea i serveix aquesta idea fins que es mor. Aquesta postura, tan generosa i tan radical, sempre comporta patiment per a algú, produeix danys col·laterals inevitables. I les damnificades sempre acostumen a ser les dones. Ramon Llull es va casar amb Blanca Picany, hi va tenir dos fills, Domingo i Magdalena. Va deixar la família a Mallorca i ell se’n va anar a voltar pel món, com és ben conegut. I és clar, resulta que de la dona de Llull en tenim ben poca informació! Posats a no saber, no sabem ni l’any del seu naixement ni el de la seva mort. Ella va viure sempre a l’ombra, no ens hi hem fixat perquè no va escriure unes 265 obres, com el seu marit. A mi sempre m’ha interessat, aquesta figura enigmàtica. ¿Què devia pensar quan el seu marit li va anunciar que ho deixava tot perquè s’havia convertit a la vida de penitència? ¿Com devia rebre des de casa les notícies dels èxits del seu marit, que s’entrevistava amb reis i papes i que no parava de viatjar ni d’escriure? ¿Com s’ho va manegar per organitzar la casa i tirar endavant la família, en una època en què la presència d’un home era fonamental? Com que no en sabem res, de tot això, l’únic que ens està permès és imaginar-nos-ho, i això és el que he fet en aquesta novel·la. Almenys ho he intentat.” I és que l’autora té una voluntat evident de trencar tòpics quan construeix els seus personatges, com el lector podrà comprovar.

El compromís en el terreny personal i global

El compromís és el pinyol temàtic que permet establir un paral·lelisme entre l’experiència dels personatges lul·lians reals i els personatges de ficció.

En la novel·la ens diu que «l’egoisme es contradiu amb la valentia i la generositat”. Llull va abandonar una vida plàcida per seguir la idea amb la qual s’havia compromès i a la qual s’havia consagrat. Una actitud que, salvant les distàncies entre el segle XIII i el món actual, avui podem trobar entre els cooperants internacionals o la gent de les oenagés.
Entre les causes d’interès social per les quals podria haver-se interessat en Pol, l’autora, pel motiu que hem explicat, el fa decantar pel problema de l’obsolescència programada i pel de la quantitat ingent de detritus electrònics que generem i que van a parar a països com Ghana amb tot el que això significa per a la població local.

De retop i burxant una mica més a fons en la novel·la podem pensar també que existeix una mena d’obsolescència programada en la vida de parella?

Una mateixa història des de dos punts de vista

L’estructura és clau en una novel·la. L’aspiradora de Ramon Llull es divideix en dues parts amb un títol idèntic: “La primera història”. La primera “primera història” narra els fets des del punt de vista del personatge de la Blanca. La segona “primera història” explica els mateixos fets des de la perspectiva d’en Pol. I és que “la realitat mai no és vista de la mateixa manera per dues persones diferents, precisament perquè són diferents. Hi ha moltes escenes de la nostra vida quotidiana que cadascú interpreta com pot, i això de vegades crea uns conflictes de parella que poden acabar essent importants.”

El resultat és que les dues visions són complementàries i contradictòries alhora. Aquesta duplicitat de punts de vista li serveix per organitzar la ficció i per reflexionar sobre les relacions de parella.

Com és característic en l’obra de l’Antònia Carré-Pons, el lector hi trobarà també molt de sentit de l’humor, un realisme gens edulcorat i referències literàries (Mercè Rodoreda, Philip Roth, Richard Ford, Feliu Formosa…).

El joc amb el nom de la protagonista serà fonamental en la novel·la, però la citació inicial de Sergei Dovlatov ens posa sobre la pista d’un joc amb els noms d’altres personatges, per exemple en Pol i el seus germans tots duen noms monosil·làbics.

Estilísticament, aquesta novel·la és diferent de les anteriors. És escrita en un altre estil que ella defineix com a més concís, amb frases més curtes i repeticions gramaticals. Un estil que, d’una banda, vol recordar aquell ple de repeticions gramaticals amb què escrivia Ramon Llull i els autors medievals. I, de l’altra, adequar-se a les formes d’expressió dels protagonistes de la novel·la, que són joves urbanites de l’any 2015.

Som hereus de Ramon Llull

Ramon Llull és molt actual, aquest és dels principis fonamentals de la novel·la. A Llull se’l considera un precedent remot de la informàtica. Leibniz s’hi inspirà per inventar una calculadora digital mecànica al segle XVIII. En aquest sentit, cal recomanar la visita a l’exposició del CCCB, La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatòria, que explora precisament l’impacte de Llull en les arts, la literatura, la ciència i la tecnologia. Des d’un altre punt de vista, el seu Llibre de les Bèsties, per exemple, és una reflexió política d’una actualitat inqüestionable.

Tots plegats som hereus de Ramon Llull, no només els intel·lectuals sinó els parlants de la llengua catalana, encara que en l’època de Llull no existia uatsap, espotifai, àifon, tuïter, feiscbuc ni escaip.

L’aspiradora de Ramon Llull és, a més, un bon retrat generacional, cosa que sens dubte pot fer que els lectors joves s’enganxin a la ficció que ens proposa i, de retruc, s’interessin per la figura i l’obra de Llull. Fresca, actual i de lectura àgil, et convida a pensar, a saber i a llegir més d’aquesta figura gegantina del pensament i la cultura que és Ramon Llull.