Lluïsa Cunillé, entre apocalipsis i cauteritzacions

27.03.2018

Els seus referents són Sarah Kane i Tennessee Williams, molt presents en les seves obres, així com els autors catalans Clavé, Pitarra i Guimerà. Conscient de la importància de la tradició en el nostre present, en el teatre de Lluïsa Cunillé «hi ha una clara voluntat d’assenyalar, com en tota la gran literatura, les marques de foc del temps que ens ha tocat viure». Xavier Albertí en parla al número de març de «Serra d’Or».

La dramaturga Lluïsa Cunillé

Arola i el TNC acaben de publicar el Teatre reunit (2007-2017) de l’autora, posseïdor d’un caire apocalíptic «en el sentit que la fi d’un temps i sobretot de regeneració hi són molt presents», i d’un alt component polític, tal com demostren les peces Assajant Pitarra, Geografia, Dictadura i El bordell. La combinació d’aquests dos aspectes és la que fa que el teatre de Cunillé sigui l’encarregat d’oferir al públic «la responsabilitat de la regeneració», perquè amb el preu de la compra de l’entrada, també «compra la solució ètica i moral dels conflictes plantejats per l’autor».

Albertí considera que les obres de Cunillé posseeixen una presència equilibradora: «la sexualitat humana, i especialment pel que fa a les relacions estrictament genitals». La sexualitat hi és representada no de manera afectiva, sinó com un intercanvi, «de vegades molt dur, obscur, fosc», tal com ens mostra la peça Barcelona, mapa d’ombres. A més, les tipologies sexuals que apareixen en les seves obres no segueixen els cànons imposats per la societat, sinó que són figures, en el cas de les dones, que surten de la «normativa». Hi trobem, també, transvestits, pedòfils, geriòfils i asexuals, tots ells col·lectius no considerats «normals» en la societat actual.

Avesada a comprendre «que la realitat moltes vegades genera perplexitats», combina aquest realisme perplex amb els conceptes de versemblança i realitat, obligant-nos, com podem veure a Après moi, le déluge i a Islàndia —obra en la qual es percep la influència de Kafka, Lorca i John Dos Passos—, «a recalibrar el concepte de versemblança en una realitat tan agressiva com la contemporània».

Així doncs, el teatre de Lluïsa Cunillé conté una força «molt moderna en la nostra societat» i atorga a l’espectador «la responsabilitat d’implicar-se en la regeneració de la seva societat, i és en aquest sentit que es tracta d’un teatre extremament polític, que a més a més ha sabut capturar durant els últims anys moltes de les principals transformacions sociopolítiques del nostre país».

Llegeix l’article sencer en digital o en paper.