Lluís Soler: “El vers és com una partitura”

Divendres a la nit vam poder veure pel canal 33 una magnífica gravació de Lluís Soler recitant els versos de Canigó. Mai havíem sentit Jacint Verdaguer tan a prop i tan endins.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Divendres a la nit vam poder veure pel canal 33 una magnífica gravació de Lluís Soler recitant els versos de Canigó. Mai havíem sentit Jacint Verdaguer tan a prop i tan endins. 

Canigó és la fixació cinematogràfica d’un espectacle teatral homònim que vam poder veure ara fa un any al Teatre Nacional. Produït pel TNC, Temporada Alta i el Teatre de Perpinyà, aquest recital ja comptava com ara aquí amb la complicitat del músic Eduard Iniesta i el director Antonio Calvo. Arran de l’estrena al TNC vam poder conversar amb Lluís Soler sobre aquesta proposta. Recuperem l’entrevista publicada en el seu moment al web del TNC, on podeu trobar altres materials interessants sobre aquest espectacle.

Després de l’Odissea i d’El Comte Arnau, aquest nou espectacle confirma el teu interès per l’èpica, i que tens la vocació de donar a conèixer textos narratius en vers.

Lluís Soler: El que m’hi porta és clarament el vers. La meva inclinació desmesurada pel vers, que sempre m’he pres com una partitura. El vers t’ajuda molt a l’hora de dir-lo perquè has de seguir una partitura, és com una partitura musical, no en pots tocar una altra. Has de tenir en compte les elisions, les al·literacions. M’encanta veure com el poeta és capaç de lligar les síl·labes perquè li surti aquella composició.

P: Has fet recitals de Vinyoli, de Sagarra o Verdaguer, que són poetes ben diferents.

R: Sempre trio textos comprenisbles. Potser el cas de Vinyoli és el que està més al límit, més dens. M’encamino més cap al vers que sigui per a l’orella ben entenedor. Sagarra és lleugeríssim, i en el cas de Verdaguer, en canvi, ens n’anem a 125 anys enrere i per això és més complex, perquè Verdaguer aixeca la llengua.

P: Quin criteri has seguit per seleccionar fragments del poema? Dit d’una altra manera, quin aspecte de Canigó t’entusiasma més?

R: M’he quedat amb la part més de Gentil, és a dir, la història de Gentil i Griselda (també amb l’aventura de comte Tallaferro) i he obviat la part de l’Oliba. Penso que si en Verdaguer no hagués tingut el mon religiós al darrere, potser hauria fet derivar la història cap a altres llocs. I en canvi fa que l’Oliba surti a posar pau… Per això l’he obviada, la figura de l’Oliba. A l’hora de fer la dramatúrgia, he tingut en compte que l’espectacle havia de durar poc més d’una hora i que a l’orella que l’escoltés li entrés bé. També he mantingut la història de Flordeneu. També he conservat la passejada pels Pirineus, pel que té de volada mental i anímica. Hi ha molts racons descrits al poema que demostren que Verdaguer tenia una vista aèria del Canigó,  ho veia des dels aires, i ajuden a entendre com Verdaguer estimava la terra. La història es tanca amb la mort de Gentil i l’aparició de Guifré i els dos campanars.

P: Per què Verdaguer? La fondària de la Catalunya mineral i mil·lenària ara pren una actualitat sorprenent en aquests temps suposadament líquids que vivim. Ara que als catalans ens falten referents sòlids on agafar-nos. Perejaume, amb el volum Pagèsiques, torna de posar Verdaguer al centre del cànon. No hi ha dubte que Verdaguer és important, però havia deixat de ser central i ara ho pot tornar a ser. Per què és important per a tu?

R: Per mi Verdaguer és important perquè jo sóc de Manlleu, que queda a set quilòmetres de Folgueroles en línia recta. La Plana de Vic és Mossèn Cinto. A més a més, jo vaig treballar deu anys en un taller ocupacional a tocar de Folgueroles. Hi tinc molts vincles.  L’any 2002 ja vaig fer un espectacle, que vam titular Sum vermis, que era un resum de la vida de Verdaguer. Encara no sé si ens en vam sortir, perquè necessites anys per pair aquella vida tan complicada que va tenir.  A vegades penso que el format ideal, dramatúrgicament parlant, seria explicar la vida de Verdaguer en un judici, amb un defensor i un bon fiscal, seria interessant veure què en sortiria de tot plegat. Verdaguer va viure vicissituds fora de sèrie. Si fos americà, ja haurien fet deu pel·lícules de la seva vida.

P: Què t’han aportat el director, l’Antonio Calvo i Eduard Iniesta, que hi posa l’acompanyament musical?

R: L’Antonio Calvo m’ha ajudat en la dramatúrgia, sobretot a l’hora de determinar en quina situació em trobo quan faig un personatge. El de Verdaguer no és un vers fàcil per a un espectador que no hi entengui res. Has de fer pessigolles a les orelles a l’espectador, que deia Shakespeare.

P: Una veu fonda i a vegades atronadora com la teva és ideal per mesurar-se cos a cos amb el vers de Verdaguer. La veu com a instrument és necessària però no suficient. Quina teatralització faràs del Canigó?

R: Cada cant pot representar una resposta psíquica diferent per part meva, però jo m’agafo a la partitura, que és el que ens ha de donar la pauta escènica aquí. Jo posaria la partitura per damunt de l’actor. Si un poeta et posa vuit efes en un vers, no potenciaré la lletra p. El vers és una mica tàntric, no sé qui ho deia però és així: el vers, com més musical és, més s’acosta al vers. Els músics quan els poses davant una partitura, no representen uns personatges sinó que toquen aquella partitura. Jo igual. No puc dir el vers com em dóna la gana sinó com el poeta ha estipulat que s’ha de dir, perquè la llengua l’ha ajudat  a escrire allò d’aquella manera. El personatge pot conferir emocions determindes segons el cas, però el més important, quan fa una estona que dius versos, és  dir bé la partitura. El que tinc clar és que jo no puc recitar poesia com feien Enric Borràs o Pau Garsaball, amb aquella declamació. Això en l’època de la tele ja no és possible.

P: Dir el vers, en teatre, és important. Creus que  s’ensenya prou bé a les escoles i a l’Institut del Teatre?

R: Està una mica deixat de banda. També s’entén.  Ara ja ningú escriu obres de teatre en vers. El vers ha perdut el lloc que tenia al teatre. Però quan hi ha versos, hi has de posar l’ànima, la tècnica o els recursos que facin falta perquè l’espectador pugui entendre-ho i viure-ho. En aquest sentit cal buscar la naturalitat, això sí sense trivialitzar el vers o fer-ne prosa. Sense declamar, tampoc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació