Lluís Solà, guanyador del Premi Lletra d’Or 2017

4.04.2016

De forma indubtable, Edicions de 1984, amb un timoner majestuós com Josep Cots al capdavant, continua demostrant de quina manera es pot configurar un catàleg extraordinari amb ambició plena. Els prolífics volums de poesia que publica des de fa anys ja són marca d’identitat de la casa, i sempre ens sorprenen de forma brutal, com aquest ja imprescindible Poesia completa de Lluís Solà (Vic, 1940), que li ha valgut el Premi de la Crítica Catalana i el Premi Lletra d’Or 2017. Recuperem la seva conversa amb Jaume C. Pons Alorda.

Lluís Solà

Lluís Solà @ Maria Àngels Jordà

El resultat és més que una evident i explosiva declaració d’intencions d’un dels poetes catalans més necessaris del nostre temps. Estem davant d’un savi franc i humil, d’una veu pionera plena de fulgors orats, d’una poètica enfervorida, brillant, mística i celebrada que arriba amb un clímax magnànim, possiblement amb una obra definitiva que ens ajudarà a llegir-lo com mai abans. Aquest títol de mil pàgines aplega tots els seus llibres de poesia editats fins ara al costat de més de quaranta obres inèdites que desafien el que els lectors donàvem per suposat de Lluís Solà. Des de Núvol ens reunim amb aquest autor polifacètic i #SèniorPoètic per conversar sobre la feliç avinentesa d’aquest seu retorn per la porta més gran de totes. 

Jaume C. Pons Alorda: Enhorabona, es tracta d’un volum extraordinari.

Lluís Solà: Gràcies. És un llibre que va directe al cor de la poesia. Per no haver-hi altra cosa que poesia no hi ha ni fulls en blanc, per exemple, exceptuant-ne dos tot just al final. En aquest sentit, l’austeritat d’aquest llibre és una cosa calculada: és l’austeritat que jo vull practicar amb la paraula.

J.C.P.A: És com una catedral romànica, la paraula com un monument.

L.S: Exacte. T’he de confessar que la qüestió del temple o del monument que dius és una cosa que m’afalaga, d’una banda, i que m’agrada molt, de l’altra. Perquè, per molt que a la nostra època hem de saber alçar monuments, l’home està deixant de banda la paraula. I no hauria. Si l’home comença a oblidar la paraula s’oblida d’ell mateix, s’oblida de la connexió humana. La paraula és inherent, és constituent de la condició humana i de l’ésser humà. Per tant, a més de les moltes tasques que té la poesia, i que ha tingut la poesia a cada època, jo diria que en aquesta època té una tasca encara més fonamental, que és guardar i custodiar la paraula.

J.C.P.A: En tu la paraula s’estratifica per aconseguir captar l’ànima. En la teva poesia sembla fas servir les paraules en minúscula per assolir la Paraula en majúscula, total i global. De fet, la teva obra poètica es pot resumir com un homenatge perpetu a la importància cabdal de la paraula per entendre el món.

L.S: I el que passa és que aquesta recerca constant de la paraula no deixa de ser essencialment la recerca de l’home i d’allò, doncs, que l’home és, i d’allò que l’home veu, pensa, trepitja, palpa. Perquè són connaturals: no podem separar home i paraula. Així que els separem, ni l’home és home ni la paraula és paraula.

J.C.P.A: Quan diem que la poesia és una forma de vida, en el teu cas no és només això sinó que la poesia és la vida mateixa.

L.S: Efectivament, però no de qualsevol vida. La poesia, o almenys la meva poesia, tot i que m’agradaria també pensar en la poesia en general, al llarg dels segles, veurem que sempre ha intentat de no ficar-se en l’especialització. Ans al contrari. Ha intentat sempre, a través de la paraula, element vertebrador de la poesia i de l’home, anar als aspectes imprescindibles de la vida. Perquè qualsevol separació esquinça la vida. La poesia intenta de no ser esquinçadora o separadora, més aviat de ser aplegadora i reunidora d’aquest conjunt que ens uneix a tots, del qual la paraula n’és un anunci que no sabem on arriba.

J.C.P.A: Llegint la teva poesia, d’ordre metafísic, de recerca constant, tenim la sensació que per a tu el poeta té una funció especial en la societat. Consideres que el poeta és un mèdium o un traductor còsmic que situa els elements en sintonia o simplement és un caminant, com tu mateix expliques a través de diverses imatges i metàfores en els teus poemes, una criatura que camina a través dels paisatges de la paraula i que va pensant i que els seus interrogants són poesia?

L.S: Probablement totes aquestes facetes que comentes hi cabrien, dins dels meus versos, i s’haurien de tenir en consideració. El fet que dius, respecte el mèdium, s’ha de dir que no únicament ho ha de ser el poeta, de mèdium, sinó també el pensador, el plàstic, el músic, el científic… Totes aquestes figures han d’estar realment obertes. És a dir, han d’escoltar profundament, i per aquest fet es converteixen en mèdiums. Han de ser els que reben allò que constantment es manifesta però que no es pot veure ni es pot escoltar. Sobretot en la societat actual no tenim temps d’escoltar. La nostra és la societat de la instantaneïtat, per dir-ho d’alguna forma, de tal manera que no tenim ni temps per percebre ni les percepcions. Requereixen massa temps. Les percepcions només ens arriben a fregar i ja en tenim una altra al damunt. Però la poesia ens diu i ens ensenya contínuament que no és això, la vida, que la vida és aquella poma que hi ha en una branca i que a poc a poc va rebent i va escoltant tot el conjunt d’elements que té al seu entorn. Viu enmig de la nit, quan hi ha foscor plena, i es contreu una mica i així va modulant-se i esdevenint poma. Necessita temps. Per això el poeta és l’auscultador del món, com la poma és plena de món. Per a mi el poeta és, sobretot en aquesta època, algú que ensenya el valor immens, i dic immens perquè no el podem calcular ja que és un valor incalculable i és que no hi ha codis mètrics per calcular-ho, de la paraula. De tal manera que és no únicament l’element que ens serveix per enllaçar-nos en el diàleg, en la conversa, sinó també l’element que ens serveix per enllaçar-nos entre nosaltres mateixos. La poesia ensenya a escoltar la paraula en tant que la paraula és una herència que ens ha vingut i que conté molt de món, que conté l’escolta de molts costers, de molts navegants, de molts metges, de moltes persones, de moltes dones en situacions difícils, moltes criatures que s’han perdut i que no s’han perdut i que han anat fent servir la paraula carregant-la de sentit. I, en tant que herència, la nostra responsabilitat és, com a mínim, de mantenir intacta aquesta herència, almenys, i, per anar bé, de lliurar-la amb una mica més de carn, una mica més de substància, engrandir-la.

J.C.P.A: Sentint-te parlar, em dóna la sensació que dónes una importància atroç a la paraula i que el poeta és un ésser humil sempre al seu servei.

L.S: Em sembla que sí.

J.C.P.A: I al mateix temps això connecta molt amb el fet que dins la teva poesia al “jo” pronominal li costa molt aparèixer. No és una poesia del “jo”. Hi predomina molt més la veu col·lectiva del “nosaltres” que no pas la d’un individu, que podries ser tu o no. És perquè et vols allunyar de l’ego per obeir un mandat comú en sentit de poble, de tradició i d’història? Sempre has estat una persona molt implicada en tots els segments de la societat civil.

L.S: Tens raó, el “nosaltres” té un paper fonamental. Ara bé, hi ha un eix sense el qual no hi ha recepció real i encarnació real de la paraula. Subratllo la importància del mot “encarnació” perquè la paraula, és clar, s’encarna en nosaltres. És l’herència més important que rebem del passat, un passat social, el del nostre poble, així com un passat concret, el dels nostres pares, que ens traspassen aquest llegat. Han estat necessaris tots dos, el pare i la mare, perquè la paraula s’encarnés en ells i d’ells aleshores passés a mi, a nosaltres, i això en cada cas. Més aviat jo diria que hi ha un diàleg entre la persona absolutament indispensable, que és qui escolta, i tota la resta. Qui escolta, el poeta, a més a més d’escoltar el món ha d’escoltar les paraules. Per això és una herència contínua i tenim l’obligació de tornar-la neta, clara i, si pot ser, amb una mica més de força.

J.C.P.A: De fet, en el pròleg que elabores per a aquesta Poesia completa expliques que la poesia és un diàleg més profund i autèntic. Diàleg amb un mateix, amb l’entorn, amb les paraules, i és a través seu que anem configurant una obra i li donem un sentit.

L.S: Sí, i probablement podríem mirar ara també la idea des d’una altra perspectiva: configurar una obra, sí, però també configurar l’home. Es tracta d’una relació que es desplaça en múltiples direccions. És a dir, l’obra es va erigint i, al mateix temps, s’erigeix l’home concret, l’home de cada contrada, l’home de cada ciutat, l’home de cada poble i l’home de cada nació, que a través de les paraules que ha anat rebent s’ha anat configurant. Per tant assistim al procés d’una reconfiguració absolutament indispensable d’una banda però també absolutament indeturable de l’altra. És així. La paraula passa a través de nosaltres, ens conforma, i així també la paraula agafa un determinat color o un altre, com l’alè. L’home ha anat creant i segueix creant la paraula, que en aquesta època tendeix a ser menyspreada quan només es fa servir com un objecte qualsevol, però la paraula no és cap objecte ni cap instrument. No és com un cotxe, que quan s’ha espatllat en comprem un altre. La paraula constitueix l’essència de la nostra subjectivitat, de la nostra interioritat i del nostre diàleg, la forma que tenim per comunicar-nos i per interlocutor-nos. L’home configura la paraula però la paraula també configura els homes.

J.C.P.A: Per a tu, doncs, aquesta Poesia completa és un cim perquè esdevé un punt àlgid on pots portar totes les teves conviccions fins dalt de tot del seu apogeu.

L.S: Abans m’has parlat del caminant, precisament. El caminant surt en un moment que ell mateix desconeixia. Se situa en un camí que desconeixia. I ha de caminar. I per això es posa a caminar: sempre té un cim. Va cap a aquest cim. Això és el que he intentat fer i no he fet sol. La llengua m’ha ajudat i m’ha cridat cap a aquest cim. Altres poetes i altres persones també m’han ajudat: criatures, homes, dones, vells, els malalts, els que estan contents, els que estan desesperats, els criminals, els fervorosos… M’han projectat amb les seves paraules i amb les seves experiències. Tots ells ensenyen cims de l’home, cims de la nostra humanitat i de la nostra condició, cims esbalaïdors a vegades, i cims absolutament increïbles, meravellosos, incomparables o incomprensibles.

Lluís Solà, director de Reduccions

Lluís Solà, director de Reduccions

J.C.P.A: Tens una visió panteista del món, es percep en els teus poemes, en les teves paraules, i sembla que a través teu som capaços d’abastar-ho tot, també conceptes absoluts com l’infinit, l’etern, la immortalitat. En tu totes aquestes realitats abstractes poden arribar a esdevenir domèstics, quotidians, per aquesta relació saludable i cordial que hi estableixes.

L.S: Això és una de les altres coses que la poesia ha de manifestar. Perquè molt sovint es titlla la poesia d’inútil. I es considera útil allò que és instantani, sobretot, allò que és momentani. Allò que té un ús directe i immediat. Però en canvi no es considera la utilitat de la inutilitat immediata. Hi ha una altra utilitat, la de veure les dimensions del nostre ésser, les dimensions de la nostra vida. Ja que la nostra vida no es pot reduir a anar al supermercat, la nostra vida no es pot reduir a fer vuit o dotze hores de feina cada dia durant tota la vida. La nostra vida té unes dimensions que nosaltres ni sabem, que estan molt més enllà del que pensem. I sembla que la vida actual es vol reduir a uns càlculs molt immediats i útils, però la vida té una profunditat que l’home ha de viure i d’experimentar. La paraula escoltada a fons és una d’aquestes forces que pot ajudar a entendre la utilitat de la inutilitat.

J.C.P.A: Has esmentat abans tots aquests éssers que t’han ajudat en el teu camí per arribar fins al cim. Quins han estat alguns d’aquests poetes que també t’han permès arribar fins aquí i fer-te a tu mateix?

L.S: Començaré per la meva llengua ja que és gràcies a ella que hem anat conformant una comunitat d’oralitat. Per a mi la poesia, i no marxo del tema, és sobretot so. L’escrit és una partitura que sempre et remet al so. És a dir, la veu que fem servir amb tot el cos. Parlem amb l’estómac, amb els pulmons, hi intervé la sang, també els llavis, evidentment l’aire. I una presència determinada: és so. Aquest element que a cada moment es va confegint i que a cada moment es va desconfegint per confegir-se de nou: és aquesta meravella de la música. És clar, els poetes que rimen més amb tu, que concorden més amb tu, són els que fan servir la mateixa música, i aquesta és la teva llengua. No ens ho sembla, però els altres poetes ens queden molt més lluny. En la nostra època de ceguesa lingüística, i de sordesa lingüística sobretot, això no es vol reconèixer. No es vol reconèixer que una altra llengua és un abisme per al qui no l’ha rebuda des de la formació de la llengua en la nostra oïda i les nostres ments. És un secret absolutament enigmàtic, cap científic no se l’ha pogut explicar, el de com ho fan els sentits, i específicament l’oïda i els ulls, per entrar en contacte amb la realitat i alhora donar-nos un esborrany d’aquesta realitat o unes determinades notes d’aquesta realitat. Això no ho sap ningú. Amb la teva llengua domines un orgue que té molts registres però també l’orgue et domina a tu perquè no tindràs temps de calcular tants registres com té: l’orgue de la llengua viu amb tu des de petit, des que els teus pares van començar a fer servir aquest orgue grandiós.

I per això per a mi els grans poetes són els de la llengua d’un mateix: Ramon Llull, absolutament foll, que crea la llengua perquè vol crear-ho tot: la poesia, la filosofia, la ciència, la novel·la, la ciència, etcètera; Ausiàs March, cas absolutament extraordinari, tu escoltes aquella veu de fusta, aquella veu austera; Verdaguer, Maragall, Riba, Vinyoli, Rosselló-Pòrcel…

J.C.P.A: I Bartra?

L.S: És un dels poetes que més m’ha interessat clarament: té un poder immesurable, com tants altres. Penso en Alcover, que per a mi és un gran poeta. I llavors, evidentment, he après diverses llengües, tant clàssiques com modernes, i per això he pogut llegir Hölderlin, o Goethe, o Gottfried Benn, o Rimbaud, o Keats, o Yeats, o Shakespeare… Però jo sé que no podré llegir aquestes llengües estrangeres com llegeixo la meva pròpia llengua. Tot i això, també llegeixo altres textos encara més antics com el Mahabharata, el Ramayana, La Ilíada, o els psalms de la bíblia, textos absolutament extraordinaris. Tenim acumulada, en les paraules del passat i en les paraules dels fets més immediats, la veu de moltes generacions que han intentat de fer de la Terra un espai més habitable, ric, variat, madur. Tot perquè puguem degustar la vida i perquè puguem saber que la vida és dolorosa, sí, però que la vida també és joiosa, i que la vida és un enigma i una pregunta, i que ens hem de continuar interrogant.

J.C.P.A: És molt interessant això que comentes, que tot i que puguis llegir aquests autors estrangers en llengua original, alemany o anglès o francès, mai no arribaràs al seu sentit profund com un nadiu. Curiós que això ho digui una persona que durant una època va dedicar-se a l’ofici de la traducció, perquè com ja sabem, vares traslladar autors com Kafka o Handke al català. Quan traduïes volies pal·liar aquest efecte de llunyania, volies acostar-nos uns autors que creies importants o era sols una necessitat teva creativa?

L.S: Pel que fa a la meva experiència de la traducció, hi ha una diferència entre quan vaig començar amb diferents textos i quan vaig acabar. Un cop vaig acabar amb el volum El castell de Kafka, així com altres textos poètics, vaig entendre que traduir és impossible. Repeteixo: traduir és impossible. Però bé hem de traduir, i hem de voler acceptar que tenim la necessitat i la voluntat de saber què diuen els altres. Per això hem de fer aquest esforç que és traduir. Ara bé, el món actual no vol saber això. Internet no vol saber res de tot això. Internet només vol traductors automàtics a qui tant els fa que el resultat sigui més o menys correcte i que el que es digui pugui ser més o menys fidel o quina és la relació que mantingui el text traduït amb l’original. Tant li fa a Internet quina és la relació que manté el text traduït amb l’original! La traducció és una qüestió de relacions. Sobretot amb una persona de la qual n’estàs enamorat. Si no, malament. El món actual no vol saber res de les dificultats de les llengües, ni encara menys de la traducció. I és en aquest punt que aleshores traeix contínuament. I això és un procés de mentida contínua. Una falta ètica profundíssima. Falta el respecte a totes dues llengües. Podem traduir, però hem de ser conscients de la dificultat de traduir, ja que quan ho fem estem perdent sempre alguna cosa, com el so, per exemple. Si sabem això ja és un acte de respecte. Hi ha un moment en la traducció que deixa de ser traducció quan esdevé una espoliació, un acte de colonialisme, un acte de pocavergonya. Hi ha traduccions fetes, en aquests moments, que surten d’impremta fetes a partir de traductors automàtics i després revisades de mala manera amb correccions fetes de pressa.

J.C.P.A: També ets home de teatre. L’entens integrat dins d’aquest corrent a favor de la paraula o creus que va més enllà d’ella?

L.S: A veure, el teatre, pel que fa a la paraula, té un element molt interessant, que és que retorna a l’oralitat. Els bons actors són aquelles persones que es posen en escena i llavors tot s’inaugura. Si els actors saben tocar hi ha una reacció elèctrica. En el teatre, dir textos, en vers o en prosa, tant se val, no és menys difícil que cantar òpera. Si et reciten com cal un text de Maragall o un text d’un autor que tingui una mica de substància, i ho fan amb la seva música, no et queda cap altre remei que quedar despullat. És quan la paraula funciona a mil: amb totes les seves potències. Posa en acte, per això és actor, tots els dispositius rítmics, entonacionals, sonors, per fabricar un plaer que d’entrada només com a música no es podria gaudir tan al fons. Se’t fica a dins i et convenç. Et fetilla. Aquesta és una de les funcions de la paraula, retornar amb la presència corporal a l’oralitat, i per tant és un dels elements fonamentals, tot i que no únics, del teatre. Però també he fet teatre sense text. De fet, el teatre té tres o quatre coses interessants. Una és aquesta que et deia. Una altra és la presència de la persona i l’altra és la relació amb la gent, amb el públic: la relació immediata que hi ha entre un públic relativament petit, diguéssim, i l’instant en què s’estableix un diàleg i sembla que els de baix no parlen però en realitat sí que parlen perquè n’hi ha uns que escolten i n’hi ha uns que diuen. I en el teatre aquesta funció de diàleg funciona amb tota la perfecció del conjunt: som dins la paraula, som dins la presència. I és irresistible.

J.C.P.A: Com si fos un ritual.

L.S: Exactament. I estem parlant, a més a més, de la teva societat, de la teva gent. Parles amb la teva gent. Aquestes són les tres o quatre coses que té el teatre i que, si es fan ben fetes, el teatre esdevé màgic, humà.

J.C.P.A: I per aquest motiu t’hi vares dedicar tant.

L.S: Per aquest motiu i també, potser, per culpa de fets anecdòtics. El cas és que el meu pare, des que jo era molt petit, feia de traspunt, que se’n deia, d’un teatre amateur que hi havia a Vic. El traspunt era el que anava per dins l’escenari i donava ordres: ara surt tu, ara surt l’altre. Jo era una criatura, quatre o cinc anys, i el meu pare se m’emportava allà i jo veia les obres des de dins. Per això jo he vist centenars de pastorets, obres de teatre més o menys interessants, i això ja em va impedir parar. No vaig parar mai més. La resta de la meva família també feia teatre, el meu pare feia això, el meu germà era actor, la meva germana era actriu. La pregunta doncs seria una altra…

 

Lluís Solà

Lluís Solà

J.C.P.A: La pregunta, en el teu cas, seria “Per què no fas teatre?”

L.S: Aquí està el tema interessant. Penso que, d’una manera o l’altra, l’he fet a partir de la meva obra poètica. Jo he considerat el teatre no només com a representació o com a text escrit sinó com una finestra per a la poesia. En aquest sentit, m’he encarregat molt d’elaborar estructures teatrals per a poetes molt diversos, a qui hem dedicat diferents muntatges, i eren senzillament, doncs, recitacions de poemes o, més ben dit, espectacles de poemes dels grans poetes, des de Joan Vinyoli fins a Miquel Bauçà passant per Vicent Andrés Estellés.

J.C.P.A: Havies de ser home de teatre i has acabat essent un poeta importantíssim, també pensaves que series un poeta d’obra breu i concisa i al final et presentes amb una obra monumental i poderosa. Què ha passat? Has volgut lluitar sempre contra les expectatives?

L.S: Això, segurament, si ho demanem als homes, en un sentit general, sobretot a homes que no hagin vist acabada la seva tasca abans d’hora, deu ser quelcom que deu haver passat a molta altra gent en tota sèrie de tasques del més diverses. La vida ens desborda contínuament. Pensem que viurem un amor determinat i no és així. I si és així malament rai. Vol dir que escoltem poc la vida, que estem poc per la vida, que estem més per un “jo” o per una planificació. Però la planificació i la vida són magnituds que no tenen comparació. Una cosa és l’esquifit, que és la planificació, i l’altra és la infinitud, que és la vida. Jo crec que els poetes, els pensadors, els pintors, els científics, els músics, hem d’estar molt oberts a la realitat. Llavors hem d’intentar de fer unes coses determinades però és possible que la realitat t’ensenyi coses que no esperaves, i això és el que m’ha passat i ho reconec. Vivim en una realitat que va sempre més enllà de nosaltres. I això la poesia ho ha de manifestar constantment perquè és en aquesta realitat que vivim els homes i les dones.

J.C.P.A: Com explicaries el teu procés creatiu? O almenys com l’entens? Ho dic perquè hi ha hagut èpoques, per a tu, en què no has escrit i d’altres en què ha estat tot el contrari.

L.S: Això dels anys estèrils és cert. I a més a més demostra una cosa: que no escrius quan vols. Millor dit, que no fas poesia quan vols ni com vols. I si anem més enllà, no penses quan vols ni com vols. Els processos, tots els processos, són complexos i a vegades costen de ser distingits. Sobretot per a la poesia: no la pots fer anar per allà on tu vols, ni en el moment en què tu vols. Es necessita molta paciència per fer poesia. Com es necessita molta paciència per altres coses. Posem per cas, els brodats. Ho dic perquè la meva dona fa brodats fantàstics, l’he vista brodant durat anys, i realment es necessita moltíssima paciència per acabar amb aquestes obres excepcionals: cop d’agulla darrere de cop d’agulla. Per tant, mai no m’he pogut dir “Faràs un poema sobre això o sobre allò.” Mai. No depèn de mi. És una experiència, no sóc l’únic que l’ha tinguda, que ha quedat constatada per aquests anys estèrils de manera cruel. Semblava que aquests anys de silenci em deien “Si no ho sabies, ara ho sabràs!”. Pel que fa a la meva metodologia, sempre escric caminant. Jo camino cada dia dues o tres hores diàries. Surto molt a fora, ja des de molt jove, també per les ciutats però sobretot pels camps. En cinc minuts ja sóc lluny, pels voltants de Vic. Aleshores jo escric en llibretes, normalment dret perquè camino. Llavors em paro, perquè, si no, no podria reconèixer el que he escrit. Molta part està feta amb aquest procediment. I contemplo contínuament el meu voltant. Hi ha algun moment en què ets més sensible i apareixen les paraules, i llavors has d’anar de pressa a recollir-les. No únicament això: tu ets, en aquell moment just, el que té aquelles paraules, i potser no hi ha ningú més en el món que tingui aquelles paraules en aquell moment. I així es formen els poemes. Més els curts, que no pas els llargs, que formen part d’una altra experiència.

És a dir, enfronto dues modalitats: els poemes llampec i els poemes riu. Aquests darrers són els que a partir d’una manera determinada anomeno cants. Es veu a l’índex del llibre: cada vegada hi ha més i més cants. Es van apoderant de mi els cants, un tipus de vers més narratiu, tot i que en cap cas no renuncia a l’impacte del llampec. Entenc això com una necessitat meva d’ampliar el territori poètic, necessitat de ficar-te a tots els fenòmens de la vida, a recórrer tots els oceans, les coves que fan els oceans, les mines de la terra, i per cada cosa d’aquestes necessites la forma, i la forma va apareixent encara que tu no siguis massa conscient. La forma t’imposa, a vegades fas cas o no. Perquè el món, l’univers, les coses, volen ser manifestats.

J.C.P.A: I quina relació mantens amb la narrativa pròpiament dita?

L.S: Jo no he escrit mai cap novel·la ni he intentat mai escriure’n cap, tot i que sí n’he llegit molta. Les grans novel·les són fites de la humanitat. Això em sembla que ho dic a La paraula i el món: obres com Els germans Karamàzov de Dostoiesvki, Guerra i pau de Tolstoi i moltíssimes altres ens han obert un territori immens que desconeixíem si no era a través dels poemes èpics, però en unes altres dimensions. Per a mi la novel·la és un objecte exterior que em provoca reticències: no m’ha atret mai, suposo que això és així per culpa del fet que contenen massa ficció per al meu gust.

J.C.P.A: Dins d’aquesta Poesia completa hi trobem més de quaranta llibres teus inèdits.

L.S: Sí.

J.C.P.A: Són llibres nous. Això vol dir que, en certa manera, potser aquesta obra sorprendrà els teus lectors i els teus crítics, perquè aquí hi descobrim un nou Lluís Solà que se’ns revela amb contundència inusitada i una nova naturalesa. O potser és el mateix Lluís Solà que havíem vist fins ara però expandit? Creus que és una continuació o més aviat una revolució?

L.S: Jo crec que hi ha una continuïtat, evidentment. Almenys ho he intentat. No he intentat de fer una ruptura, seria millor dir-ho així. He intentat seguir escoltant les coses i el món. Com ha passat amb el meu cos, els meus cabells negres han passat a ser blancs, crec que hi ha hagut un canvi total, però un canvi que s’ha anat dilucidant a poc a poc, de la mateixa manera que hi ha hagut un canvi en el meu pensament, en les meves relacions amb els altres. El canvi és inherent a la vida. I considero que la continuïtat també, perquè la continuïtat és la cèl·lula primigènia del canvi, de la transformació. Jo el que puc veure de nou, de novetat, de desenvolupament del que potser només estava preiniciat, és sobretot la qüestió dels cants, dels poemes riu, que m’han fet contemplar i manifestar el món d’una manera més ampla.

A veure, totes les èpoques han tingut el problema del poema de vers curt enfrontat al poema de vers èpic. A Grècia ens trobem amb La Ilíada i L’Odissea però també amb Píndar i altres poetes com Safo, de vers més curt. A l’època moderna la qüestió del vers èpic és un problema. Jo no he volgut solucionar aquest problema, ni de bon tros. En una entrevista que em van fer fa molts anys a L’Avui èpic d’abans, i no la broma d’ara, vaig dir que jo no lluito amb la literatura, me les hec amb la vida. Els meus nous cants correspondrien a aquesta meva veu de necessitat de parlar amb més extensió. Una veu més sostinguda, una veu que es necessitava en la nostra llengua però sobretot que se m’imposava.

J.C.P.A: I com voldries ser llegit, si es que vols ser llegit d’una determinada manera?

L.S: Voldria ser llegit per persones que vulguin escoltar-se a elles mateixes, que vulguin fer-se preguntes, que no siguin uns autèntics pessimistes, però que no siguin uns autèntics optimistes, que siguin persones que estimin el món, que estimin els homes, que estimin les dones, que siguin unes persones complexes, i sobretot voldria ser llegit pels joves, perquè allò que estimes més és l’energia dels joves.

 

Lluís Solà | Premsa Sant Cugat

Lluís Solà | Premsa Sant Cugat

J.C.P.A: Com a professor expliques que vares aprendre molt, dels joves.

L.S: Això d’una banda. Llavors hi ha aquesta vida en plena intensitat dels joves, “intensitat” és la paraula que em surt però no vull dir això tampoc, potser hauria de dir “en plena desclosa” per entendre’ns: un quàntum d’identitat, un quàntum de passió, un quàntum de desbordament… És com veure un gat. Jo tinc gats a casa i per això els tinc calats. Els gats relativament petits, de set mesos fins a un any i mig, són increïbles. Hi ha una voluptat, una bullidera de vida, una veracitat, i això és important. És més que la vida. És màxima expressió.

J.C.P.A: De fet et transformes en un autor jove publicant un llibre com aquest amb més de quaranta poemaris inèdits. Podem dir que Lluís Solà torna a ser un poeta jove que esclata.

L.S: (Riu) Gràcies. Fa molta il·lusió. Em sento jove, pletòric, ple de vida.

J.C.P.A: I per què vares voler confiar en Josep Cots i en Edicions de 1984?

L.S: Jo no el coneixia. En un moment determinat vaig tenir la idea de publicar l’obra completa, idea que no havia tingut abans perquè pensava que publicaria més aviat un cinquè volum que complementaria els altres i els anteriors. Llavors vaig canviar de pensament i em van presentar en Cots. Com aquell que no diu res li vaig dir “Tinc una obra completa per publicar.” Ell em va dir “Porta-me-la.” El vaig veure al cap de dues setmanes. Em va demanar “Quan la vols publicar?” Ens vam posar d’acord. Haig de dir que és un dels editors amb qui he treballat més de gust. Ha complert tots els termes. Hem fet quatre jocs de galerades. Ideal. Fantàstic.

J.C.P.A: És una delícia quan pots fer feina d’aquesta manera tan còmoda, estimant la poesia i la literatura al màxim rendiment.

L.S: En efecte.

J.C.P.A: I parlant de treballs deliciosos, la revista Reduccions continua.

L.S: Sí, però ja feia molts anys que m’hi dedicava, fins i tot vaig ser un dels fundadors. I ja era bona hora que em retirés per donar pas a un nou equip dirigit per Francesc Codina. És meravellós saber que molts bons anys de feina ara estan en molt bones mans i que això continuarà.

J.C.P.A: Acabes la teva Poesia completa amb uns cants de comiat. La vida es tornarà a desbordar i serà un comiat momentani? O segueixes escrivint, tot vessant com un riu, o ja estàs preparat per als adéus?

L.S: Un dels grans temes de la poesia xinesa, una de les poesies que jo he estimat i estimo més, de les grans poesia del món, és el tema del comiat. El comiat no és una cosa que passi en un moment determinat, tot i que aquí pot agafar un valor determinat al final del volum, sinó que es va donar el cas. Quan vivim ens estem acomiadant de forma constant perquè es tracta d’una de les experiències rotatives i cícliques de la vida humana. Per respondre’t, confio que em trobo en el final d’un cicle que ara tot just es regenera, i no sé cap a on em portarà. No hi ha comiat sense començament, no hi ha començament sense comiat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Quina alegria, aquesta entrevista. Quina alegria, la notícia de l’edició de la poesia completa d’en Lluís Solà!

  2. Quan entrevistador i entrevistat, tenen tant en comú, pregunta i resposta es fonen en un relat continu, escoltar i ser escoltat, intercanviar respostes i preguntes en proporcions semblants. La poesia a més a més de la seva inutilitat intrínseca és una font inesgotable de vida nova, per estrenar. Gràcies als dos poetes.

  3. Vull deixar escrit que he llegit l’entrevista i m’ha agradat. Bona informació i bo saber que els amics segueixen, el tàndem el poeta Lluís Solà i l’editor Cots…. i les demés coses sobre el teatre, sobre Reduccions i la proximitat existencial d’una ciutat, d’un poble i d’una comunitat lingüística, sense complexest.. tot plegat fa de bon llegir. Gràcies.

  4. Enhorabona a tots dos, magnifica entrevista! Lluís doble enhorabona per la publicació d’obre completa i inèdita en bona part!

  5. Extraordinària l’entrevista a en Lluís Solà. Completa i intensa com ell es mereix. Em sap greu no poder assistir a la presentació del llibre aquest vespre. Salut, Lluís! Records a casa. Recordo amb emoció els anys que vàrem ser companys de feina.

  6. Un plaer d’entrevista. Però en el fragment “a la nostra època hem de saber alçar monuments, l’home està deixant de banda la paraula. I no hauria.” Lluís Solà va pronunciar exactament això darrer? “No hauria”? Em costa de creure.
    En qualsevol cas, té un gran interès.

  7. Pons Alorda sap treure l’essència d’aquest poeta engalzat al lloc i a la llengua que és Lluís Solà. Impressionant des de la seva veritat rigorosa, fonamentada, que no es deixa comprar per res.
    Tots ens hem de felicitar d’aquesta edició completa.