Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Lluís Pasqual i les xarxes socials

Aquesta pot ser una de les claus de tot plegat: la immediatesa de les xarxes i la difusió (teòricament) exponencial dels seus missatges.

La temporada teatral s’inicia amb una notícia bomba. Lluís Pasqual, director artístic del Teatre Lliure, dimiteix. Divendres passat, Pasqual va enviar una carta a Ramon Gomis, President de la Fundació Teatre Lliure / Teatre Públic de Barcelona, on li comunicava la seva renúncia als dos anys de pròrroga que li havia proposat el Patronat del teatre, així com a les seves responsabilitats artístiques i de gestió per a la temporada 2018-2019. Pasqual no estrenarà al Lliure, per tant, el muntatge El sueño de la vida, que havia d’estrenar el març de 2019.

Tot va començar el passat 29 de juny, quan Lluís Pasqual va presentar la programació de la nova temporada del Teatre Lliure, que arrencarà aquest setembre, i on va anunciar que el Patronat li havia demanat de continuar quatre anys més en el seu càrrec. L’actriu Andrea Ros va escriure, l’1 de juliol, aquest post al seu mur de Facebook on qüestionava la renovació de Pasqual i explicava: «A mi, el Lluís Pasqual m’ha cridat, m’ha ridiculitzat, m’ha posat en evidència, i l’he vist fer-ho impunement perquè “és un geni”, i els genis criden, els genis tracten malament a la gent. (…) I quan veig que renova, quatre anys més, penso en aquella Andrea de 20 anys, prenent-se mig tranquimazín per poder fer una prèvia, tremolant, fumant entre llàgrimes i sanglots, espantada, i m’entra una cremor… Que no vull que ningú més visqui això.». A Núvol vam ser dels primers a fer-nos ressò d’aquest escrit, i el 5 de juliol Montse Barderi i jo mateix vam escriure dos articles d’opinió sobre el tema. El 13 de juliol, Jaume Forés publicava l’article Lluís Pasqual com a símptoma, una encertada anàlisi dels fets, desgranant com a mínim tres dels factors principals que hi entraven en joc: la transparència, tractant-se el Lliure d’un teatre públic; la generació tap, que ocupa els llocs de poder impedint-ne la renovació: i la paritat, havent estat Lluís Pasqual durament criticat per la poca presència de dones creadores (dramaturgues i directores) a les seves darreres programacions. No cal oblidar que, el novembre de 2017, el programa de TV3 Quan arribin els marcians va emetre un reportatge titulat On són les dones?. En ell, la periodista Júlia Bertran afirmava, mirant a càmera: “Com pot ser que hi hagi tan poques autores i directores a la nostra cartellera? Ho hem demanat a Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure. Però no ens ha volgut respondre”. Que un director artístic d’una institució pública es negui a donar explicacions és quelcom que no hauríem de tolerar, en una societat democràtica del segle XXI.

De fet, un dels desencerts més flagrants de tot el cas Pasqual ha sigut la gestió de la comunicació feta pel mateix Teatre Lliure. Arran de la publicació del post d’Andrea Ros i del manifest del col·lectiu Dones i cultura demanant el cessament del director artístic, ens vam posar en contacte amb el teatre i no va ser possible obtenir cap declaració oficial del director o de la institució. Pasqual ha guardat silenci fins aquest diumenge 2 de setembre, quan s’ha publicat una entrevista a La Vanguardia, signada pel periodista Justo Barranco. El titular és contundent: “Les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació”. Barranco explica el cas i les declaracions d’Andrea Ros, especificant que, en un principi, “el post no va passar de les xarxes”. El mateix titular i les paraules del periodista semblen atorgar a les xarxes la consideració de realitat paral·lela, com si fos quelcom totalment aliè al nostre món. En aquesta conversa entre Núria Espert i Montse Barderi, publicada a El Punt Avui el passat 15 de juliol, la gran actriu (recentment guardonada amb el Premi Europa de Teatre) declarava: «Jo no faig servir les xarxes socials i els hi tinc una por extraordinària, veig com destrueixen reputacions o creen falses reputacions». Aquesta pot ser una de les claus de tot plegat: la immediatesa de les xarxes i la difusió (teòricament) exponencial dels seus missatges és quelcom que els mitjans de comunicació tradicionals no poden controlar. Allò de “un no és mort fins que no surt publicat a La Vanguardia” ha canviat molt, en els darrers anys, i la informació viatja a molta més velocitat, sent més difícilment controlable. Els mecanismes de poder canvien. És el segle XXI, senyores. El dramaturg Jordi Casanovas és taxatiu, en aquest tuit: «Quin temps aquests, en els que es pot destruir una reputació per les xarxes i gratuïtament. No com abans, que per destruir una reputació havies de pagar-li el dinar a prohoms i tertulians, mínim 50 euros per barba».

L’entrevista de Lluís Pasqual a La Vanguardia conté algunes perles dignes d’estudi. La primera: «Des d’un càrrec públic, quan hi ha problemes s’han de donar explicacions. Però com que les coses tenen conseqüències i les conseqüències comporten decisions importants, volia tenir el cor calent però el cap fred». Recordem que Pasqual no feia declaracions des del passat 29 de juny. Una altra: «En els darrers mesos a través de les xarxes socials s’ha decidit que he de ser substituït amb urgència i que qui em substitueixi ha de ser una dona i jove. Em sembla impensable que les bases per elegir el responsable d’un teatre públic de la mida del Lliure siguin l’edat i el sexe. Ara sembla que és així. El més greu és que aquesta idea hagi calat entre el personal de la casa, o pot ser que fins i tot algú l’hagi provocat».  Pasqual defensa el tap generacional i ataca la demanda de més presència de dones en institucions públiques en una sola frase. També culpabilitza “les xarxes” que el mateix equip del Lliure s’hagi vist contaminat per aquesta idea, com si no tinguessin un criteri propi.  I una tercera: «Un teatre és un espai de trobada dialèctica, no de confrontació. I si sóc el motiu d’aquesta confrontació el mínim que puc fer per respecte al teatre i a mi mateix és deixar-ho. No m’interessa el poder, el vaig tenir des de molt jove i sempre m’ha semblat un peatge ingrat que em permetia tirar endavant projectes artístics. Mai he cregut ser un tap generacional. Més aviat al contrari. Però si aquest fos el problema, ja no existeix». El director, de seixanta-set anys, reconeix que ell ocupa llocs de poder des de ben jove, però que el poder no l’interessa. Per això dimiteix, i problema resolt.

La gran pregunta a hores d’ara, a part de restar a l’espera de notícies per part del Patronat del Lliure (que es reuneix el 14 de setembre), és saber si finalment (i quan) es realitzarà l’estudi de riscos psicosocials que els treballadors del Lliure van acordar encarregar, en una assemblea celebrada a mitjans de juliol. El teatre haurà de canviar els seus estatuts per tal que el proper director (o directora) surti d’un concurs públic, que guanyarà el millor candidat (o candidata) que s’hi presenti. Benvingut, segle XXI. Ho explicarem, com sempre, al Núvol. I a les xarxes socials.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació