Lluís Llach. Una nit decisiva

28.06.2013

Falta només un dia pel concert per la Llibertat al Camp Nou i a Núvol us hem anat oferint aquesta setmana petits episodis de la vida del primer Lluís Llach, recollits per l’escriptor Josepmiquel Servià. Anècdotes, converses, records que Josepmiquel Servià va recollir dins ‘Lluís Llach. Un trobador per a un poble’ (Puntual Edicions, 1982). 

 

A mi la nova de l’acceptació d’en Lluís Llach per part dels Setze Jutges m’arriba a través de Ponç Feliu, el qual, per mor dels exàmens fa dies que no veig per la Facultat de Dret, i ara trobo als menjadors Universitaris de Pedralbes, “saps?, a en Lluís l’han acceptat als Setze Jutges i serà el jutge número setze”. A tots els seus amics i companys ens envaeix alhora un sentiment d’alegria i d’estranyesa. Ens adonem que, en el fons, no ens ho esperàvem.

A partir d’aquí s’inicia per al nostre amic tot un procés que sense saber massa com, fa que la seva imatge física comenci a aparèixer en diaris i revistes, pósters i programes que nosaltres veurem penjats pel carrer, als fanals o als arbres de la carretera. Guaita en Lluís, ai, cony! Abans no passi això, no obstant, caldrà que molts esforços aliens es conjurin a doblegar la resistència d’en Lluís a cantar en públic. No, no i no!, diu, gravar discos, molt bé, tots els que vulgueu, però sortir a cantar en públic, això sí que no ho faré mai. Un dia li anunciem, però, que té un recital a Terrassa, que ja tot està anunciat i que la gent l’espera. Davant d’aquesta situació de fets consumats i de les pressions incommesurables que rep de totes bandes, en Lluís no té altre remei que acceptar d’autoimmolar-se davant dels terrassencs.

El dia abans de nervis l’atenallen. Se sent poc menys que acorralat, que enredat. Li vénen autèntiques ganes d’engegar-ho tot a rodar. La seva timidesa no aguantarà la prova! Sí, el dia abans està disposat a trucar al senyor Pedrerol, que és el mànager dels Setze Jutges, i dir-li que no compti amb ell, però no ho fa. El senyor Pedrerol li ha dit que, com que el recital és a les nou del vespre, ell l’esperarà a les set a casa seva, punt de cita dels cantants per a marxar cap a Terrassa. En Lluís, segurament a causa de l’atabalament que li provoquen els nervis, entén l’hora malament, i després de passar-se la nit gairebé sense dormir, compareix a les set de la matinada al domicili del senyor Pedrerol, el timbre del qual prem amb marcada insistència en notar que no li respon ningú. Uns minuts després surt la senyora Pedrerol, amb cara de son i amb una bata al damunt, i li aclareix les coses: “No, Lluís, és a les set del vespre que has de venir”. I el noi se’n torna amb la cua entre les cames i la guitarra a les espatlles, confós i avergonyit. A les set de la tarda, amb cara de xai, camí de l’escorxador, el nostre amic marxa cap a Terrassa.

Quan arriba al teatre, ja se’l troba relativament ple. A primera fila, com si fóssim el cos de bombers que ha d’anar a apagar un incendi, tota la colla de l’Empordà. Com un sol home, hem vingut a fer costat a l’amic en aquesta hora transcendental del seu debut davant el públic.

 

Una imatge de l'època. Lluís Llach al centre amb amics, flanquejat per Laura Aymerich i Teresa Rebull | Foto A.Jove L'indépendant

Ja passen més de deu minuts de l’hora anunciada, i en Lluís no compareix a escena. Ente les bambolines, mort de por, es nega a sortir. Finalment, Delfí Abella, entre d’altres, li clava una empenta i el projecta al bell mig de l’escenari. Tots els amics ens posem a aplaudir. Frenèticament. Ell està pàl·lid com la cera. Algú li acosta una cadira plegable, perquè hi recolzi la cama que, en angle recte, ha d’aguantar –li la guitarra. El cor li batega a mil per hora. Temorenc i insegur, comença a cantar. Ha col·locat el peu malament sobre la cadira i la cama se li dispara en un tremoleig espectacular. Amb la cama li tremola la guitarra. Els dits no encerten bé les cordes. La veu li tremola també. Som a punt del desastre. Quan acaba, només les primeres files, les entranyables i parcials primeres files l’ovacionen acaloradament. La catarsis tanmateix es produeix i el cantant s’anima. Recupera la serenitat, ens mira, col·loca el peu com cal i engega la segona cançó. En acabar-la és tot el teatre que es bolca en un aplaudiment sense fi. A Catalunya li acaba de néixer un nou trobador.

Lluís Llach: “Era tal el pànic que vaig passar que no me’n recordi de quasi res. Només recordo que m’amagava darrera la guitarra i que us mirava a vosaltres que encara fèieu més cara d’acollonits que jo. I pensava, o és que ho faig molt malament o és que, pobrets, m’estimen moltíssim”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El debut era al Pavelló Esportiu del SFERIC i va estar força be. No recordo veure els nervis per enlloc i si un entusiasme de tots nosaltres amés dels seus companys. Jo era al servei militar però això no va ser causa d´absència. Tants anys i tants concerts desprès avui encara i gaudeixo en el record.