Lluís Homar és un Cyrano fràgil

5.12.2017

“És un cuc, és un nap, és un roc”. És el nas proteic del cèlebre espadatxí francès que interpretarà Lluís Homar a Cyrano, el seu Cyrano. Una nàpia que ens interpel·la per fer-nos adonar que tots en tenim una. Posseïm un nas prominent, és a dir, un complex, una frustració. Dirigeix Pau Miró.

Nàpia i llàgrima de Cyrano | © David Ruano

La idea d’Homar és la de configurar un Cyrano sensible, que no vol dir tou, dèbil o infeliç. “Sembla que Cyrano va acompanyat d’una certa alegria de viure, cosa que no hem defugit, però tampoc hem pretès fer una festa d’alexandrins, fer filigrana de la paraula. Hi ha molts nassos, molts punts febles dels personatges”, explicava Miró aquest dilluns durant la presentació de l’espectacle. La preestrena va tenir lloc fa un parell de dies a Argentona. L’estrena oficial serà a casa, al Temporada AltaCyrano és, de fet, el nou muntatge de l’aliança trenada entre Homar i el festival gironí. Una unió que va debutar amb el soliloqui de Terra Baixa.

Salvador Sunyer, director del festival, assenyala que l’Operació Cyrano és la continuació de l’Operació Terra Baixa. Totes dues són fruit de la voluntat de fer “el tipus teatre que convindria al país”. Això és “un teatre popular i del màxim nivell”. Sunyer considera que hi ha un problema de país gravíssim: no existeix un llaç consistent entre teatre accessible i teatre d’excel·lència. Lamenta que quan es pensa en teatre popular es projecta l’espectacle com “un simple entreteniment” o com “alguna cosa folklòrica”. I demana una cura especial al poder: “És important la intenció amb què es fa el teatre que rep finançament públic”. Sunyer, doncs, s’esforça, des del Temporada Alta, per atansar a un gran nombre de persones uns escenaris de qualitat. Per a assolir-ho, diu, cal fer lectures “contemporànies, actuals”: “Els grans textos es poden anar refent i llegint cada temps”. El Cyrano d’Edmond Rostand ha estat l’última d’aquestes relectures. S’ha treballat amb la mateixa idea que recollia l’adaptació de Guimerà: aixecar un teatre de nivell que sigui majoritari (res de repetir monòleg).

“Sembla que l’exigència ha d’estar renyida amb el teatre popular”, apuntava Homar en la mateixa línia que Sunyer. Precisament, aquest tipus d’escena fou el primer esgraó de l’escala professional de l’actor. Homar va obrir-se camí a Horta, fent teatre d’aficionats. Recordava, durant la roda de premsa, la passió malaltissa per les taules que tenia aleshores: assajava obres durant tres mesos per representar-les un únic dia. També rememora “la voluntat de connexió” que tenien les peces en què participava. “El meu motor, el que em surt, és la connexió més popular”. Tot un teatre que queda contraposat, per exemple, al repertori cerebral que Xavier Albertí, director artístic del TNC, va desenfundar-li: Pinter, Bernhard Schnitzler.

El ble de Cyrano va prendre a Castellar del Vallès. Fent-hi Terra Baixa, Homar va sentir que la gent vibrava, que es feia seva l’obra. Una connexió que fa tot just una setmana també va experimentar a València. Canviant-se al camerino de Castellar, se li va encendre la llumeta. Apareixia lúcidament el text de Rostand com a probable alternativa que agafés el relleu discursiu de Terra Baixa. “Cyrano és una manera de donar-hi continuïtat”. Sunyer i el director de producció, Josep Domènech, van veure bé la proposta d’Homar. Es posava en marxa el projecte amb la voluntat de repetir de l’equip de la primera col·laboració.

Pau Miró adreça la contesa d’espadatxins . El vincle entre ell i el cavaller francès es remunta al muntatge de Flotats de 1985. Aquell que passà per la Biblioteca de Granollers. La motivació de Miró per dedicar-se al teatre neix, justament, en tal espectacle. No s’oblida, però, de “la feina excel·lent”  que Oriol Broggi i Pere Arquillué van fer a la Biblioteca de Catalunya. Ell i Homar tornen a creuar-se amb Oscar Valsecchi, amb qui ja van treballar a Terra Baixa. A Cyrano, Valsecchi repeteix com a adjunt a la direcció i s’encarrega de la part de moviment i esgrima. El director explica que tot el repartiment ha hagut de practicar l’art de l’espasa afuada. Ho han fet des de la variant esportiva, perfeccionant la tècnica al Club d’Esgrima SAM de Barcelona. El cos d’actors el completen Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori.

Miró explica que la versió de Cyrano que ha cuinat té el punt de partida en la fragilitat del personatge. Una vulnerabilitat semioculta que el director pretén desvelar sense recrear-s’hi, “sense quedar-nos aquí”. Cal anar, doncs, més enllà. Trencar la pètria cuirassa que cobreix el cavaller i poeta. Fer que estigui en lluita amb si mateix, amb els complexos que acumula. “Tots portem el nostre nas”, diu Miró per parlar de la batalla personal que els personatges han d’afrontar. La clau és “l’acceptació del nas”. Tombar “aquesta mena de resistència a admetre el que som”. “Si només expliquéssim la fragilitat, ens estaríem equivocant. També hem d’explicar la lluita”.

La desfeta d’aquesta armadura sobreprotectora té una translació a l’escenari, que de mica en mica va desmuntant-se, desballestant-se. L’escenografia ha estat ideada per Lluc Castells. “En Lluc l’ha encertat i ens planteja una grada i una plataforma que ens remeten a l’esgrima”. L’aparença de l’escenari, “una metàfora entre allò concret i real”, està vinculat a la primera part de l’obra, la que succeeix en un frontó (el joc de la pilota) que més tard serà convertit en teatre. El vestuari també recorda la natura de l’esgrima. Tots de blanc; careta i guants gruixuts, impecables.

Oscar Valsecchi, Lluís Homar i Pau Miró | © David Ruano

Un altre eix temàtic clau de Cyrano és la bellesa. Tots els personatges han de fer un recorregut personal per prendre consciència de la bellor. “La necessitat de veure la bellesa exterior serveix per redimir la teva lletjor”, apunta Homar. La bellesa, però, és multiforme. En aquest sentit, Roxane (Aina Sánchez), el personatge femení central, no és tractat com un objecte d’encant superficial. Se n’han volgut destacar l’audàcia i la força. “És un personatge femení riquíssim, no ajustat a estereotips actuals”, explica Miró. I la formositat també com a part de l’escenografia. Agraciada especialment pel joc d’il·luminació que condueixen Xavier Albertí i David Bofarull. “Han creat un marc de bellesa estètica impressionant”, opina Miró, que considera “un privilegi veure fer d’il·luminador” a Albertí.

Dues peces més essencials del muntatge són la traducció d’Albert Arribas i la veu de Sílvia Pérez Cruz. La cantant, segons Miró, aporta “exuberància, sensualitat i oxigen”. Homar la defineix com “la musa”, “l’àngel que fa que tot lligui”. Pérez Cruz canta tres textos de l’obra en moments molt puntuals. Cançons en les quals ha permès que els actors hi recitin a sobre. “Cantusseja en boca closa”, afina Miró.

La traducció és l’altra fitxa primordial. Arribas ha donat amb el to que volia la direcció. “Ha fet una feina subtil i fina. No deixa caure el text en la rima fàcil i ha aconseguit fluïdesa”. El referent fins ara era la versió de Xavier Bru de Sala. Arribas assoleix amb la seva feina una adaptació present que posa dret un Cyrano contemporani, coetani (que ho és també per la qüestió de la lluita interna). “L’Albert ha fet un treball de vers inusual. La gent pensa en l’alexandrí i s’havia d’intentar que el text no quedés presoner de la forma. L’espectador que no vulgui trobar el vers, no el trobarà; i qui el busqui, el trobarà amb gust”. Haver encarregat una nova traducció és un exemple més de la filosofia de “declaració d’intencions” amb què s’ha concebut aquest nou Cyrano. Tota una filosofia que podria quedar resumida en les següents paraules d’Homar: “El teatre necessita que el qüestionem. Si ho aconseguim, aquesta sacsejada li dóna una mica de vida”.

El muntatge s’estrenarà el pròxim 8 de desembre al Teatre Municipal de Girona, on romandrà un parell de dies més (9 i 10). Enllestides les funcions gironines, Cyrano baixarà a Barcelona per instal·lar-se al Teatre Borràs a partir del dia 15.

La cuina de Cyrano | @ David Ruano