Lluís Casals, un poeta recuperat

4.05.2019

La cultura d’un poble es construeix sobre la base de la seva tradició. Per a tots aquells que busquen la llum del passat, preservar aquest precepte és obligatori. Els poetes són testimonis de platea de tot aquest procés de continuïtat. Per això, és tan destacable la feina de molts editors que aposten per la recuperació de veus que el pas del temps ha bandejat. És molt necessari treure del calaix de la memòria peces imprescindibles per comprendre el nostre present.

Foto: Arxiu familiar

Les editorials Curbet Edicions i Adesiara Editorial estan donant merescuda i obligada visibilitat a un grup de poetes que els anys havien relegat. En poc temps han recuperat el llegat de Lluís Casals i Garcia (1912-1993), Joan Teixidor (1913-1992), Rosa Leveroni (1910-1985), David Sanahuja (1915-1990) i Josep Maria Boix i Selva (1914-1996). Tots ells formen part d’un grup de poetes, nascuts als anys deu del segle passat i que compartien tertúlies i interessos literaris. El col·lectiu es complementa amb altres poetes com Ignasi Agustí (1913-1974), Salvador Espriu (1913-1985), Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), Martí de Riquer (1914-2013), Tomàs Lamarca (1914-1969), Òscar Samsó (1914-2008) i Joan Vinyoli (1914-1984).

Un grup d’escriptors que, a més del factor generacional, tenien en comú la decidida regeneració d’una tradició literària que provenia dels Carner, Riba, Foix i Manent. Evolucionaren des del post-simbolisme cap a nous models amb ressons expressionistes on el culturalisme i la intel·lectualitat tenien un paper preponderant. I no es pot obviar que tots ells van patir els embats de la guerra in-civil. La diàspora obligada podria ser el motiu pel qual aquest grup va perdre fins i tot la consideració com a tal. En conseqüència, ni tan sols se’ls hi va atorgar un nom. Amb el pas del temps, se’ls ha anomenat com Generació Sacrificada o Perduda. El crític i poeta D. Sam Abrams els ha batejat, amb més generositat, com la Generació Maltractada.

Recentment, hem vist editat un volum sobre l’obra poètica del sabadellenc Lluís Casals que porta per títol: L’esclat que ara m’ofrenes (Curbet Edicions, 2018). Es tracta de la recuperació extensiva de poemes que fins ara eren del tot introbables. L’aposta d’Isabel Casals, la filla, del poeta Antoni Clapés i la col·laboració d’Òmnium Cultural i de l’Ajuntament de la ciutat han permès que l’edició vegi la llum.

El llibre consta d’una primera semblança del poeta, molt emotiva, escrita per la seva filla Isabel, seguida d’un exhaustiu pròleg de Feliu Formosa, que s’ha encarregat de la selecció del material i que considera el recull com “d’una incontestable originalitat”. J. M. Benaul i el curador Pep Sanz completen la biografia amb dades que situen el poeta en la vessant poètica, històrica i, especialment, política.

Lluís Casals va ser un escriptor precoç que només va veure editat en vida un sol poemari Set colors (1934). Amb aquest recull va quedar finalista del premi literari Joaquim Folguera. Tot i que el guardó va ser concedit a Josep Carner, la crítica va valorar de forma entusiasta els versos de Lluís Casals, especialment Carles Riba i Josep M. López Picó, que en va escriure l’epíleg. Aquest èxit el va empènyer a seguir escrivint versos alegres i optimistes de caràcter amorós, farcits d’elements de la natura: “quin àngel ha deixat damunt les roses / la porpra fina dels teus llavis?”. Utilitzava el fraseig musical amb molta senzillesa expositiva, sense ampul·lositat ni forçar la forma. Un estil poètic possiblement manllevat de la famosa Colla de Sabadell de la que, juntament amb Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, formava part.

Malgrat la inestabilitat, va continuar la producció lírica amb recopilacions escrites en plena guerra en la qual va combatre al front d’Aragó. Malauradament mai va veure publicades peces com La rosa i el drama (1937), Tríptics del mar i del cor (1938) i una sèrie de poemes esparsos. La dedicació va durar fins al 1948 quan, incomprensiblement, va deixar d’escriure versos. Entre aquesta producció hi trobem poemes on l’ombra allargada de les dues guerres i de l’exili és ben clara: “encara queda el tremolor a les mans / del gest d’adéu i d’esperança inútil”.

Lluís Casals es va exiliar a França on va contraure matrimoni amb Augusta Couturier i va tenir tres filles, Muriel (1945-2016), Isabel (1946) i Montserrat (1952-2015). De retorn a Catalunya va exercir d’advocat i va entrar en política. La seva aportació literària, aleshores, es va centrar en articles periodístics principalment al Diari de Sabadell.

Celebrem aquesta nova aportació editorial que recupera l’obra de Lluís Casals, un dels poetes essencials d’una generació que, malgrat les inclemències, ha suposat una baula imprescindible entre uns pesos pesants de principis de segle XX i una modernitat que beu de tots ells. Encomiable labor.

Respon a Isabel Casals Couturier Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. moltes gràcies, pel teu article sobre el llibre del meu pare! una abraçada!