Lluèrnia 2016, bon cop de flaix

13.11.2016

Un any més, els carrers del nucli antic d’Olot s’han tornat a col·lapsar de vianants curiosos que passejaven amunt i avall; de flâneurs de cap de setmana que voltaven entre foc i llum, i aquest any també entre marges fluvials, intercanviant impressions sinceres i precises sobre la realitat immanent: “carda fred”, “goita quina cosa”, “è prou maco” i alguna referència lògica als capritxos del païdor: “em fotré un tai de pizza”. L’art arbitrari i magnètic de les instal·lacions i la combinació de dos elements tan primaris i contraris com l’aigua i el foc enfoquen la multitud que bada apaivagada i que es deixa sorprendre. Aleshores emergeix, espontàniament, la sublimació sintetitzadora de l’instant d’un vespre de tardor raonablement fred i ben il·luminat sota la lluna quasi plena d’aquest festival insòlit que acaba de complir cinc anys.

"Teixint vides" (Cooperativa La Fageda i la Fura dels Baus) | Tan

“Teixint vides” (Cooperativa La Fageda i la Fura dels Baus) | Foto: Tan

Lluèrnia ha tornat a la palestra amb un altre assortit d’instal·lacions i activitats ple de varietats, que enguany ha apostat de manera molt clara per tres eixos principals: el paper protagonista i innovador del riu Fluvià, la nombrosa presència d’espectacles pensats especialment per als més menuts i l’aposta per la combinació de treballs artístics professionals amb la participació activa de creadors amateurs. Aquest darrer aspecte reflecteix en bona mesura la situació del festival en aquests moments, que fa equilibris entre l’anarquisme genuí que el va fer emergir i l’horitzó comprensible de la professionalització. Sigui com sigui, una cosa està molt clara: el públic no para de créixer. Caminar pel carrer Major pot ser una petita gran experiència antropològica entremig del caos. Farem servir el recurs del tòpic: millor que en sobri que no pas que en falti.

Instal·lacions al marge, hom voldria fer menció, igualment, de l’acumulació d’aparells electrònics que les retrataven insistentment. Un no parar –pànic relatiu però fefaent. Gairebé semblava una instal·lació mòbil que es desplaçava per tot arreu captant l’essència efímera de l’observació dinàmica. La qüestió és que els flaixos s’afegien a la festa lumínica que defineix Lluèrnia, i ho feien amb el mateix rigor filosòfic i discursiu del festival: combinant la fotografia amateur de la majoria de visitants amb la fotografia professional dels que s’hi dediquen, els trípodes, els objectius enormes i el temps d’exposició meditat per retratar l’espurna de les creacions artístiques. L’exorbitància de la imatge.

"Sota una cola. L'hort de la llum" (Clara Riera) | Montse Marsal

“Sota una col. L’hort de la llum” (Clara Riera) | Foto: Montse Marsal

 

Les més rutilants

Després de recórrer les instal·lacions de dalt a baix, des de “L’hort de la llum” fins a l’espectacle de cloenda al Parc de la Mandra –un nom excel·lent, oi? –, al costat del riu, es fa impossible parlar-ne individualment i minuciosa. Seguint amb la idea del conjunt expositiu com un panteisme de foc i de llum, ens centrarem de manera breu en les guspires més cridaneres com a sinècdoque resumida d’aquesta cinquena edició. I la primera guspira no pot ser cap altra que l’espectacle “Teixint vides”, realitzat conjuntament per la Fura dels Baus i la Cooperativa La Fageda, que han construït una xarxa humana amb 42 persones penjades a l’aire executant una coreografia. Realment hipnòtic. Una representació que ha posat de manifest tant la col·laboració entre professionals i profans com el compromís social del festival, un altre dels punts forts de l’edició 2016.

La instal·lació “Mediterràniament”, de l’AOAPIX, també tocava la tecla social, però amb una intenció de caire més reflexiu, en relació amb la crisi dels refugiats i la barbàrie que es produeix dia rere dia al Mediterrani. Un homenatge a les persones que hi han deixat la vida, a les que lluiten per un futur millor, a les que han d’abandonar la seva llar i la seva família per continuar resistint. Un vaixell envoltat d’espelmes sobre un mar de plàstic que cobria el terra de la plaça Campdenmàs i el so inquietant d’un violí acompanyat de la fressa del mar de fons. Tot plegat, evocava certa nostàlgia, amb una escenografia senzilla i convincent.

"Mediterràniament" (AOAPIX) | Montse Marsal

“Mediterràniament” (AOAPIX) | Foto: Montse Marsal

Al magnífic claustre de l’Escola d’Art, en canvi, el panorama era tot un altre. El terra cobert de papers com si fossin confeti, la música alegre i ballable a tot drap i una setantena de globus de colors volant pels aires amb la gent movent les extremitats i les anques observats pels bustos de l’interior dels tallers de l’escola. La instal·lació no tenia cap explicació; es deia “π”, és a dir, 3,14… i fins a l’infinit numèric. Coses d’artistes. Bon rotllo entre el públic. A l’entrada de l’escola, davant de l’església del Carme, una rotllana de mans de guix sostenint espelmes atorgava una dimensió força mística a l’empedrat de la plaça, amb la lluna insistent a fer-se veure dalt del cel, reclamant el seu protagonisme nocturn i la seva llum evocadora, sobretot quan li falta poc per ser plena del tot i com et puc estimar si de mi estàs tan lluny.

De la resta d’instal·lacions, m’agradaria ressaltar la barreja random d’alguns espais remots de sordidesa remarcable (carrerons estretetíssims, passatges obscurs, edificis grisos i proximitats de riu més aviat tèrboles) amb l’artefacte lumínic i artístic de les construccions i els espectacles, com el “Lavaguerem” dels alumnes de la UPC. També val la pena tenir un altre record per la mainada, volgudament protagonista en aquesta edició, amb el Lluèrnia Kids, que promovia l’experimentació dels infants amb formes, colors i textures al voltant de la llum. I pel carrer Fontanella, punt de connexió entre el centre de la ciutat i el riu, on hi havia els projectes de totes les escoles de primària d’Olot, “Les ciutats invisibles dels nens”, inspirades en l’obra d’Italo Calvino.

"A-Ta-Ka" (Cal y Canto Teatro) | Montse Marsal

“A-Ta-Ka” (Cal y Canto Teatro) | Foto: Montse Marsal

Poc abans d’assistir a l’espectacle de cloenda, resultava entretingut admirar la fragmentació de Lluèrnia, amb les seves desinstal·lacions i la feina impecable dels voluntaris i els participants. Al Prat de la Mandra, mentrestant, Cal y Canto Teatro preparaven l’últim espetec de la nit, la guspira final de Lluèrnia en forma d’animals fantàstics dalinians serpentejant desbocadament sobre els nostres caps. L’espai fonent-se a l’aire amb vaivens surrealistes (poesia hiperbòlica de filigrana, cirereta del pastís). La boira hi acompanyava, però el fred impel·lia a fer l’últim pensament. Gairebé sis hores de Lluèrnia amb una pizza pel mig, molta concentració de gent i de flaixos, d’espelmes, de troncs cremant sense pressa, de poesia intermitent i d’enginys de tota mena, més i menys eficients, abstrusos o admirables, indefectiblement lluminosos.