Lluernes d’hivern: uns nous Pastorets pel Raval

28.11.2018

The Basements comencen a fer sonar el seu soul als Jardins de Rubió i Lluch, a la Massana. Són saxo, veu, guitarra, piano, bateria. Semblen sortits de l’escola de música i la cantant té molt de swing. És la tarda de dissabte 26 de novembre i Barcelona està plena de gent i d’activitat. El concert semblaria un concert i prou si no fos perquè els Jardins estan decorats amb garlandes i abarrotats de senyores disfressades de vaca, d’infermera dels anys vint del segle passat o d’indígenes bolivians. Comença Lluernes d’Hivern, que s’estrena dins l’Encesa de Llums #RavalKm0 i forma part del programa de l’ICUB #ArtiPART de creació comunitària als barris.

Lluernes d’hivern | © ICUB

Lluernes d’hivern, les comunitats són l’espectacle

En un racó dels jardins, una infermera ens transporta als temps en què el recinte dels Jardins, situat entre carrer Sant Pau i carrer Hospital, era un hospital per pobres. L’escoltem amuntegats els uns amb els altres, perquè això no és el Teatre Nacional i aquí no hi ha grades de cap tipus. Parla de pacients que se li moren, de pobresa. En altres punts del jardí hi ha petits espectacles protagonitzats per diferents personatges amb indumentària de principis del segle passat. És un homenatge a l’antic Raval. De cop sonen els timbals i el públic ens desplacem al centre dels jardins. Joves, mares, criatures i homes fets i drets comencen una dansa boliviana amb banderoles i roba tradicional al so d’una música estranya, entre antiga i moderna. El públic és una combinació abundant de famílies amb criatures, gent vinculada a qui actua i passavolants. Actors i actrius inicien una dansa gairebé frenètica, de trànsit. Em fixo en les cares de les actrius: una malda per mantenir la criatura dins el cercle del ball, una altra és adolescent i mou les banderoles i el vestit amb un somriure.

De nou els tambors, canvi d’escenari. Dalt de les escalinates, una Ermessenda gestora de l’hospital reclama atenció de les autoritats. Després de 617 anys de funcionament, diu, es veu obligada a tancar l’hospital. En el seu soliloqui, sospito que escrit de manera comunitària, estableix paral·lelismes entre la precarietat d’aleshores i la d’ara. Se m’acut que no fa gaire els metges i metgesses del país han iniciat una vaga. Mentre Ermessenda parla i els seus súbdits engalanats la segueixen passa una cosa que de cap manera passaria dins d’un recinte: la gent coreja el missatge que l’actriu engega contra la casta política, i la coregen també quan clama en catanyol que ‘sols el poble salva el poble’. La sensació és de catarsi festiva, de tenir l’espai on passar l’estona i reafirmar les angoixes compartides. Un cop més, la percussió ens marca el ritme i tornem al centre dels Jardins. Damunt les espatlles de son pare, un nen de poc més de tres anys exclama “és el ball de bastons!”, i nois i noies vestides de blanc comencen la coreografia tradicional catalana. Després desapareixen.

La infermera i altres dones (sobretot dones) vestides d’època apareixen amb l’estructura d’un vaixell i clamen que volen anar-se’n, que no se senten còmodes, que el món és gran i volen veure’l. Torno a pensar en l’angoixa compartida i en com de fàcil és tenir ganes de fugir a una situació hipotètica somiada millor, com a individus però també com a societat. Pel passadís que condueix a la font dels Jardins, una jove hindú s’obre pas i es converteix en el focus d’atenció. La indumentària que porta i el ball que fa em traslladen a la meva infantesa de veure Aladín i a la meva edat adulta de comprar refrescos a qualsevol colmado d’hindús o paquistanesos i veure-hi escenes televisives musicals i plenes de colors. Ella i l’adolescent boliviana del principi somriuen d’una manera semblant, entre orgullosa i cofoia de les pròpies habilitats i dels seus respectius orígens. Diria que a una i a l’altra els agrada ser aquí, en harmoniosa exhibició de qui són (o com a mínim, d’on venen) davant d’un públic eclèctic.

 

Lluernes d’hivern | © ICUB

Després de la dansa hindú la percussió ens porta sota l’escalinata. Ermessenda reapareix, aquest cop acompanyada: l’associació Capoeira Palmeres entra en escena. Salten per les escales quan menys els esperem, com micos. Després del seu ball uns altres tambors ens condueixen a la fi de l’espectacle: tots els personatges es projecten en un llenç que és el mapa del Raval. El barri del Raval és el fil conductor i el final de l’espectacle, perquè al Raval és on tots aquests col·lectius i més es troben. Lluernes d’Hivern no és una iniciativa aïllada: es faran quatre accions comunitàries similars a Sant Andreu, Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera.

En la forma, Lluernes d’Hivern em remetia a una tradició molt nostrada, la dels Pastorets. Els Pastorets se celebren a molts barris, impliquen la canalla i les famílies, inciten a sortir a escena al més pintat. El contingut d’aquest experiment comunitari d’ARTiPART al Raval era diferent perquè aplica la dinàmica d’Els Pastorets en un context multitradicional com el d’aquest barri. Penso que és un encert. Lluny d’eliminar allò que és propi de casa nostra, crear espectacles comunitaris paral·lels amb diversos col·lectius és una possible via de crear una tradició nova, mestissa però unida per uns mateixos carrers i barris. Iniciatives així, posar el repte comú de fer un espectacle conjunt digne a ciutadans de comunitats molt diferents entre elles, contribueixen poc o molt a un enfortiment del teixit social del Raval des de la base, la que té a veure amb la convivència i l’urbanisme. El barri ho necessita, per l’efecte anestesiant del turisme i perquè d’uns mesos ençà el tràfic de droga ha apujat massa el to de les baralles i la sensació de violència.

Una comparació propera i una d’allunyada

Lluernes d’Hivern reuneix associacions i col·lectius diferents del Raval i el protagonitzen no professionals de contextos ravalers diversos: adolescents llatinoamericans, tietes autòctones i els joves The Basements, una ballarina hindú, amants de la capoeira i quitxalla de moltes ètnies i edats. Alguns dramaturgs com Gary Shochat i Prisca Villa han fet iniciatives semblants amb el projecte internacional NCNC, més ambiciós però amb una mateix objectiu: enfortir comunitats des del repte comú de fer un espectacle. Els de Nuovo Cinema Neo Cinetico (NCNC) s’instal·len a barris o pobles concrets i fan pel·lícules a partir de fotografies fixes que segueixen un guió improvisat, escrit en funció del panorama veïnal que s’hi troben. Sovint, com el fet d’incloure referències a l’antic hospital a Lluernes d’Hivern, Shocat i Villa de NCNC parteixen de la memòria històrica del lloc on van, però no sempre és així: a Celleuve, localitat francesa amb un índex alt de magribins i gitanos, la visió d’una gitana que cada dia passejava la seva cabra es va convertir en motor d’una història que va tenir implicat mig poble —qui no actuava de si mateix cuinava pels actors.

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o | Foto Ainhoa Gomà

L’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o va dur a terme una iniciativa similar, la de fer teatre comunitari en una localitat en què conviuen moltes comunitats kenyanes de nacionalitats diverses. Igual que en el cas africà, Lluernes d’Hivern es feia a l’aire lliure, amb grups de persones que comparteixen un espai però pertanyen a comunitats culturals i nacionals diferents. L’espectacle africà, que es titulava Em casaré quan jo vulgui i que igual que Lluernes d’Hivern també funcionava com a procés comunitari, va costar anys de presó i el posterior exili a l’escriptor Ngũgĩ wa Thiong’o: el govern post-colonial no suportava la idea que la gent (el poble, o més ben dit ‘els pobles’ que configuren la gent d’un lloc) s’unís per viure una experiència col·lectiva al marge de les autoritats. Hi estaven en contra amb raó: potser si comencen a parlar entre ells descobriran que tenen més coses en comú de les que es pensen i es posaran d’acord en exigir una part del poder que la política oficial imperialista els pren.

És cert que la crítica colonial que plantejava l’obra africana era de contingut polític més sensible, però està bé recordar que a Barcelona una proposta com aquestes no només no et porta a la presó sinó que està subvencionada. En aquest cas, les fundacions TOT Raval i INCA Catalunya s’han ocupat que el projecte rendeixi. Aprofitem-ho.